Síria no és país per a periodistes

DAVID MESEGUER

Els grups islamistes radicals vinculats a Al-Qaida que operen a Síria han situat els periodistes en el seu punt de mira. Ara, a banda de protegir-se dels perills derivats de qualsevol conflicte armat, els reporters sobre el terreny han de conviure amb el neguit constant d’un possible segrest. En aquest context, molts pocs mitjans i freelance –castigats, a més, per la precarització de la professió– volen assumir el risc de viatjar al país.

“El meu primer cop a Síria va ser l’octubre de 2012 a Alep i els perills amb què es trobaven els periodistes eren els propis d’una guerra: morters, franctiradors..., però els informadors ens podíem moure amb total llibertat”, recorda Sergi Cabeza, reporter freelance. Aquest periodista, col·laborador de l’agència France Press i La Vanguardia, entre altres mitjans, va tornar el gener del 2013 i va evidenciar un deteriorament en les condicions per cobrir el conflicte. “Ja no et podies moure amb llibertat, l’hostilitat entre la població civil havia crescut i a les zones controlades per l’oposició havia augmentat de manera significativa la presència de grups jihadistes que no veien amb bons ulls la nostra presència. Tot i això, amb un fixer (el guia que acostuma a exercir de traductor i que gestiona nombrosos temes) i bons contactes podies treballar i moure’t per Alep”, constata.

Malgrat que li agradaria tornar al país àrab, el reporter barceloní és conscient de l’elevat risc que, avui dia, comporta desplaçar-se a les zones controlades per l’oposició siriana. “Grups com Jabhat al-Nusra i l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant estan segrestant periodistes amb el pretext que alguns d’ells podrien ser espies. Com a l’Iraq, no volen cap tipus de presència occidental. Per tant, a la tensió de les bombes s’hi ha d’afegir la possibilitat que et segrestin i això ha fet totalment impossible anar avui a cobrir la guerra de Síria”, alerta Cabeza. En aquest mateix sentit, s’expressa Xesco Reverter, cap de la secció d’Internacional de tv3. “Quan vas a una guerra et poden disparar un tret, ser ferit en un atac, ara bé el que decanta la balança és quan el periodista es converteix en objectiu”, afirma.

Aquest empitjorament de les condicions per exercir el periodisme sobre el terreny també l’evidencia les dades de Reporters sense Fronteres (RSF). Segons aquest organisme, almenys 25 professionals estrangers i sirians, així com 70 activistes locals, han mort des del començament de la revolta contra Baixar al-Assad el març de 2011, en un conflicte que ja ha deixat més de 120.000 morts.

D’altra banda, quasi vint periodistes estrangers es troben segrestats, entre ells els nord-americans Austin Tice i James Foley, el maurità Ishak Mokhtar, el francès Pierre Torres, els catalans Marc Marginedas i Ricard García-Vilanova i el madrileny Javier Espinosa, retinguts per grups islamistes des de fa mesos. Pel que fa als periodistes locals, més de 60 han estat detinguts pels diversos grups armats de l’oposició i més de 200 per les forces del règim. “Síria s’ha convertit en el país més perillós de món per a informar”, es lamenta Malén Aznárez, presidenta de la secció espanyola de RsF.

El poder d’Al-Qaida

“La degradació de les condicions de treball a Síria ve determinada perquè l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL) ha perdut el control de la situació envers aquests grups islamistes radicals i no pot evitar els segrestos”, explica Mayte Carrasco, periodista freelance que, el 2012, va ser a la província d’Homs i al nord de Damasc.

Durant els dos primers anys de conflicte, els periodistes que no obtenien cap visat de Damasc per treballar a les zones controlades pel règim, tenien l’alternativa de traslladar-se a les zones del nord de Síria controlades per l’oposició. Al principi, s’havia d’entrar il·legalment al país, però un cop l’Exèrcit Sirià Lliure va començar a controlar passos fronterers amb Turquia s’hi podia accedir sense massa dificultats. Com va succeir a Líbia, desenes de periodistes, la majoria d’ells freelance, van anar a cobrir el conflicte des del bàndol opositor. Els rebels esperaven que la comunitat internacional els ajudes directament o decretés una zona d’exclusió aèria, com va ocórrer a Líbia. La inacció internacional ha provocat en gran mesura que els grups opositors moderats hagin cedit el control de les zones preses al règim en poder de grups islamistes radicals amb més finançament i millor armats. “A Síria, existeix tant d’odi contra la comunitat internacional que s’identifica el periodista amb la inacció del país al qual pertanys”, destaca Mayte Carrasco. A aquest fet, cal afegir-hi el mòbil econòmic per perpetrar segrestos. Segons assenyala la reportera de Terrassa, s’ha instal·lat la idea que “com que el vostre país no ens ajuda, almenys que pagui el vostre periòdic o el vostre govern”.

Per a Xesco Reverter, “el conflicte de Síria és el més important d’aquesta dècada i tenim l’obligació d’anar-hi o intentar acostar-nos-hi al màxim”. Malgrat la voluntat de seguir informant de la guerra, admet que “l’onada de segrestos ha frenat l’enviament d’equips perquè la probabilitat de veure’s involucrat és molt elevada”.

Els fixers també són els altres grans damnificats d’aquesta situació. Abu Zaher (nom fictici per por a represàlies), un jove d’Alep que ha treballat amb diferents periodistes estrangers, descriu el deteriorament de la situació. “Els grups islamistes radicals ens han amenaçat de mort si treballem amb periodistes estrangers. Temo per mi i la meva família i des d’aquest estiu he deixat de col·laborar amb els mitjans de comunicació”, comenta el jove a través d’Skype.

Blackout informatiu

“El juliol de 2012, acompanyant una patrulla dels cascos blaus de l’ONU la mateixa seguretat del comboi ens va metrallar els cotxes. Des d’aquell moment, jo ja no em moc acompanyant les forces sirianes. No me’n refio”, assegura Mikel Ayestaran, periodista basc que, des de l’inici del conflicte, ha apostat per cobrir el bàndol governamental.

Hi ha mitjans molts afins al règim com Russia Today que segueixen incrustant-se a les tropes lleials a Baixar al-Assad. “Quan veig aquest tipus de cobertures, em dóna la sensació que aquests periodistes queden com a herois quan realment la informació que aporten aquests tipus de reportatges és mínima. El risc que assumeixes per al producte que en pots treure no crec que compensi. De què serveix ser en un barri on estan caient míssils si després no pots parlar amb la gent?”, es pregunta aquest periodista que treballa per a EITB i el grup Vocento.

Davant la impossibilitat de treballar a la zona opositora i les dificultats per obtenir un visat del govern de Baixar al-Assad, alguns reporters han optat per informar de la revolució que està protagonitzant la minoria kurda que habita al nord de Síria. És el cas de Karlos Zurutuza, periodista independent que ha cobert aquesta zona abans i durant la guerra. “Ara, el major obstacle per treballar en aquesta regió del nord són les traves que hi posen les autoritats del govern autònom del Kurdistan iraquià”, afirma el reporter basc.

“En certs moments d’aquesta guerra, hi ha hagut un blackout informatiu, com l’ofensiva d’Homs on hi havia molts pocs periodistes i s’ha pogut rebre informació gràcies a la tasca dels activistes locals”, afirma Carme Colomina, cap d’Internacional del diari Ara. “A diferència de l’Afganistan, a Síria les xarxes socials fan un gran servei i podem saber què passa, però sense la possibilitat de contrastar-ho de manera eficient. El blackout total no s’ha produït gràcies a organitzacions com l’Observatori Sirià per als Drets Humans, amb seu a Londres, que transmeten una informació força fidedigna”, afegeix Xesco Reverter.