La revista Annals del Periodisme Català, a la Xarxa

XAVIER MARTÍ

L’any 1933, Josep M. Lladó exercia com a secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona, una de les organitzacions professionals d’aquella època. Una de les fites de l’entitat va ser editar, encara que tan sols fos fins al 1936, la revista Annals del Periodisme Català. Molt temps després, a mitjans dels anys vuitanta i amb motiu del cinquantenari de la revista i del número 0 de la segona etapa d’aquesta publicació, el mateix Lladó escriuria: “Foren uns Annals plens de contingut i d’interès, l’examen dels quals ens dóna una clara, objectiva i completa idea del que fou el periodisme català durant aquell trienni de tanta transcendència històrica per al nostre poble”.

En l’actualitat, quan es compleixen vuitanta anys del primer número de la publicació i quasi trenta de la desaparició definitiva, s’ha acomplert una altra efemèride com és la digitalització no tan sols dels vint-i-cinc exemplars publicats durant els convulsos anys trenta, sinó també de la sèrie completa de la segona etapa(1984-1995), període en què la capçalera va ser editada pel Col·legi de Periodistes. La digitalització dels Annals és la primera actuació que el Col·legi té previst fer per preservar el fons històric del Centre de Documentació Montserrat Roig (CDMR).

El 10 d’octubre, el Col·legi va acollir l’acte que commemorava les vuit dècades de la creació d’aquesta revista i donava a conèixer la digitalització i difusió on line de la publicació. La revista ha estat digitalitzada i incorporada al repositori cooperatiu Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO, www.raco.cat) del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, un projecte que des de l’any 2000 ha digitalitzat nombroses capçaleres de diaris antics.

Per portar a terme aquesta tasca s’han digitalitzat fins a cinc mil imatges a partir de les pàgines impreses dels dos períodes de la publicació. El projecte ha estat possible en bona part per la dedicació i esforç de Carme Teixeiro, responsable del CDMR, i de la periodista Núria de José. D’aquesta manera, els Annals estan a l’abast de tothom a Internet. Uns Annals que, en paraules de Lladó eren “l’expressió de tot allò que s’esdevenia en el nostre país i fora d’ell, i ens afectava com a periodistes”.

La reacció dels petits

L’acte celebrat al Col·legi va comptar amb la participació dels periodistes Josep Cuní, Enric Frigola, Jaume Guillamet i Margarita Rivière. Segons Frigola, “amb el llançament en línia dels Annals es pretenen complir dos objectius: preservar una col·lecció històrica del Col·legi i donar un nou servei als col·legiats i investigadors”, mentre que Rivière va tenir un record per a l’ Hoja del Lunes i va repassar la tasca de l’Associació de la Premsa de Barcelona. Per la seva part, Cuní, entre altres coses, va criticar els joves que s’informen a través de les xarxes socials i va demanar tornar a les arrels. “Pel nostre bé i pel bé del periodisme”, va advertir.

En el seu torn de paraula, Jaume Guillamet, catedràtic al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, va recordar que la desaparició dels Annals, el 1995, coincideix a Catalunya amb l’aparició dels primers diaris digitals. Guillamet, que va dirigir els Annals en la segona etapa, va dir que llavors es tractava precisament de “(re)crear” un mitjà que “havia estat molt potent”.Fent un paral·lelisme entre les dues etapes, va destacar que cadascuna correspon a una època “d’intensitat democràtica, catalanista, professional semblant, amb una Generalitat estatutària després d’un període provisional i en moments de renovació i unitat professional del periodisme a Catalunya”.

Si bé els Annals de la segona etapa apareixen poc després de la desaparició de l’ Hoja del Lunes, diari editat per l’Asociación de la Prensa per substituir els diaris que no s’editaven aquell dia de la setmana, se’n sap poca cosa, de la causa exacta que explica el naixement dels primers Annals, els dels anys trenta, més enllà de les paraules programàtiques del número inicial.

En aquest sentit, Guillamet va recordar que la publicació va aparèixer com a òrgan de l’Associació de Periodistes de Barcelona, una de les deu que hi havia hagut abans de 1936 i que sorgeix d’una fusió frustrada amb altres entitats professionals de l’època. Allò va implicar que l’associació es veiés obligada a tornar-se a fundar, fet que segons Guillamet va provocar “una reacció molt potent d’aquesta Associació que la va portar a crear els Annals”. També va destacar que aquests Annals, al ser l’òrgan de comunicació de l’associació petita, “eren l’expressió més important de la renovació del periodisme que s’estava produint”. Un fet que, segons Guillamet, també es va donar en la segona etapa dels Annals quan s’estava produint una profunda renovació professional.

Censura i detencions

En qualsevol cas, en les dues èpoques, els Annals s’han fet ressò no només de l’evolució del periodisme o del seu estat en moments que representaven una cruïlla de model, sinó també de les qüestions que han preocupat la professió.

El 1933, el primer número dels Annals s’obria amb el llistat dels 417 socis amb què comptava en aquell moment l’Associació de Periodistes de Barcelona. Un llistat en què trobem una gran part d’aquell estol de periodistes que participaren del millor moment de la història del periodisme català. Cal recordar que en aquella època hi ha poques dones que es dediquessin professionalment al periodisme. L’Associació comptava amb onze sòcies, la més antiga de les quals era Regina Lamo de O’Neill i Giménez, amb el número 51.

Però, a part dels periodistes, també s’hi pot veure un gran nombre de personalitats que han passat a la història per motius aliens a aquest ofici i que eren membres de l’associació, com Claudi Ametlla, Prudenci Bertrana, Lluís Companys, Pompeu Fabra, Josep Vicenç Foix, Sebastià Gasch, Ventura Gassol, Adrià Gual, Carles Pi Sunyer, Carles Riba, Vicens Riera i Llorca, Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Josep Tarradellas o Ferran Valls i Taberner. Eren tants els que es van dedicar a la política, i els que foren escollits diputats al Parlament, que l’entitat va ressenyar que s’havia tramès una felicitació a Lluís Companys, president de la Generalitat, i a Joan Coromines, president del Parlament.

La lectura dels Annals, que ja pot consultar-se digitalment, permet entendre els problemes dels informadors d’aquella època. El 1933, l’Associació va organitzar un cicle de conferències, dictades per personalitats de l’època, amb motiu del centenari de l’“Oda a la Pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau. Totes les conferències es van publicar als Annals,cosa que va portar Josep M. Lladó a escriure que “constitueixen una important aportació a la història de la nostra Renaixença”. Una renaixença literària precursora de la renaixença política que vindria anys després.

Entre les qüestions que es van abordar a les conferències –i que recull la revista– figuren el projecte de llei de jubilació dels periodistes, la llibertat de premsa, així com les gestions en favor dels professionals detinguts, empresonats o apartats de la feina. En diversos exemplars de 1934 i 1935 s’apunta que “els lectors dels Annals del Periodisme Català han de tenir present que hi ha establerta la censura” i en un exemplar de 1936 es parla de “la destrucció i incendi de redaccions de periòdics”.

La publicació també oferia una mirada especial del que passava més enllà de les nostres fronteres amb articles com “On van a parar els diaris americans vells”, “Les emissores angleses radiaran anuncis”, “El règim de premsa a la Itàlia feixista”, “Els diaris del Japó” o “Història del periodisme francès”.També es parlava d’aspectes culturals (“La tasca cultural d’un diari”), deontològics (“L’ètica lingüística en el periodisme”, “Els perills dels sensacionalisme”) i laborals (“Sol·licitud d’una tarifa reduïda per al servei telefònic dels repòrters”, “Decret concedint rebaixes de tarifes ferroviàries als periodistes”).

A més, els Annals recollien informacions de les“sectorials”que formaven part de l’entitat, com l’Associació de Periodistes estrangers, l’Agrupació Professional de Periodistes Cinematogràfics o l’Associació de Periodistes Tècnics i de les entitats de periodistes de fora de Barcelona, com les de Badalona, Balears, Tortosa, Granollers, Igualada, Lleida, Reus, Sabadell, Vic o Vilanova i la Geltrú. I, fins i tot, es publicava el “Llistat de redactors de diaris barcelonins que fan informació” a la Generalitat, al Parlament, a l’Ajuntament de Barcelona, a la Delegació Especial del Govern de la República a Catalunya, a la Prefectura de Policia, al Palau de Justícia, a la Universitat, al Palau Episcopal, a l’Auditoria de Guerra o a la Comandància de Marina.

Tot plegat, una manera de fer i d’entendre el periodisme que és amb el que es va voler entroncar quan, quasi mig segle després, en la segona etapa dels Annals, es va reemprendre la publicació amb un format completament diferent i amb números monogràfics. Una revista però, que seguia enfrontant-se a situacions de crisi, nous models periodístics o a la necessitat d’adaptar un ofici en contínua evolució sense perdre els valors que el sustenten.