Per què els periodistes tenim mala premsa?

MARGA DURÁ

Enrere queda el cèlebre discurs de Gabriel García Márquez, pronunciat a Los Angeles, el 1996, en el qual el Nobel de literatura qualificava el periodisme com “el millor ofici del món”. L’entusiasme contagiós de Gabo va provocar que una generació corregués a les aules de Periodisme i és, ara, aquesta mateixa generació la que veu que la seva professió ha estat despullada de l’estatus de què gaudia en altres temps.

A les darreries del franquisme, el març de 1975, l’Instituto de la Opinión Pública (IOP) –actual CIS– feia el primer estudi sobre la imatge dels periodistes i dels mitjans. La conclusió era clara: la imatge general dels periodistes era francament positiva sense variacions significatives segons el sexe dels entrevistats. Trenta vuit anys després, les coses han canviat. El Baròmetre del CIS del febrer del 2013 valorava amb un 59,09 sobre 100 la professió, deixant-la en les darreres posicions, a unes dècimes de l’última de la llista que és la de jutge (59,01).

Aquest canvi no sorgeix de la nit al dia. Hi va haver un punt d’inflexió en què el periodisme es va desmitificar i se li van començar a trobar defectes. La doctora en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, María Luisa Humanes, va realitzar al 1998 un estudi ( La profesión periodística en España) quan ciutadania i periodistes vivien una història d’amor. Si ara realitzés aquesta anàlisi, segurament els resultats serien força diferents. “Durant els vuitanta i noranta, el prestigi social dels periodistes va aconseguir els seus índexs més alts”, explica Humanes. “Llavors –prossegueix– encara es valorava el paper de la premsa durant la Transició i, sobretot, el 1981, durant l’intent de cop d’estat. Malgrat això, a final dels noranta, aquesta percepció va començar a canviar i gairebé tots els estudis mostren com decau la confiança de la població en els mitjans de comunicació”.

És difícil posar data a la ruptura. Als noranta, irrompen les televisions privades i el panorama comunicatiu canvia radicalment. Apareixen els programes de premsa rosa que, sota formats aparentment periodístics, busquen l’entreteniment. I també és l’inici de la “teleporqueria”. En l’actualitat, alguns d’aquests programes segueixen emprant un vocabulari informatiu i asseguren parlar amb “periodistes”, “consultar fonts”, “investigar” o “preparar reportatges”. “Aquests programes no haurien d’afectar la premsa ‘seriosa’ si s’haguessin marcat clarament les fronteres entre els mitjans informatius i els mitjans d’espectacle i oci... Són formats diferents, com diferent és una església d’un estadi de futbol, o un museu d’un cabaret, encara que tots vulguin tenir més públic... En no haver-se limitat bé aquesta separació, per al gran públic apareixen com a periodistes una sèrie de comediants i necessitats, aliens i refractaris als més mínims criteris ètics de la professió”, argumenta Bernardo Díaz Nosty, director del Departament de Periodisme de la Universitat de Màlaga i autor del Libro Negro del Periodismo (Asociación de la Prensa de Madrid, 2011) i La prensa en el nuevo ecosistema informativo ¡Que paren las rotativas! (Ariel/Fundación Telefónica, 2013), entre altres llibres.

Paradoxalment, amb el pas del temps, la “radicalització” d’aquests formats, que cada cop han anat més lluny sobrepassant les fronteres ètiques, ha facilitat que es diferenciïn més del periodisme informatiu.

“Sens dubte, han fet molt de mal, perquè l’anomenada premsa ‘seriosa’ s’ha encomanat d’algunes pràctiques deplorables del pseudoperiodisme. I no parlo de tot el periodisme del cor, en què hi ha molt bons professionals, sinó que em refereixo més a la teleporqueria. Però crec que els ciutadans saben diferenciar el periodisme de l’espectacle”, afirma Carmen del Riego, presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid (APM).

Massa prop del poder

La caiguda de la imatge del periodista s’ha precipitat en els darrers anys, per la qual cosa resulta ineludible abordar la crisi com un factor a tenir en compte. I aquí, segons els experts, hi ha dues vessants: d’una banda, la ciutadania culpa els periodistes de no ser prou crítics amb el poder i, per una altra, la precarietat laboral afecta la qualitat de la feina dels professionals de la informació.

En el primer punt, la crisi fa que la població es torni més crítica i exigent i, en el segon, hi ha hagut un acostament per part d’alguns mitjans al poder. “És lògic que en època de crisi i quan els ciutadans descobreixen pràctiques del poder que ara els sorprenen, facin partícip tota la premsa de la responsabilitat que s’hagin pogut dur a terme, perquè sempre ens han situat a prop del poder, i perquè en realitat hem estat a prop del poder. És una reacció ciutadana lògica i sana, que ha de fer-nos pensar, encara que també una mica injusta, ja que la premsa ha denunciat moltes d’aquestes pràctiques i després els ciutadans han continuat donant suport a les urnes als que les han practicades. I ara, quan han decidit no admetre-les més, no recorden que una part de la premsa les va denunciar”, explica Carmen del Riego.

Quines són les raons per les quals s’ha produït aquesta proximitat amb el poder? Segons Eduardo San José Requejo, analista social i politòleg a SyM Consulting, el motiu molts cops és econòmic. “El model de mitjà de comunicació finançat amb publicitat està en declivi. La inversió publicitària, al mateix temps que el consum, disminueix i el sector públic s’erigeix com un dels pocs que la manté. Les empreses periodístiques queden exposades a un quasi monopoli publicitari del poder amb la pèrdua d’independència que pot generar. Qualsevol observador s’haurà adonat que qui manté la inversió en publicitat són les administracions públiques i les grans empreses, que tenen interès en quina informació arriba a la ciutadania. La informació en entorns de crisi com l’actual és una eina més de manipulació social i existeix una major consciència de manipulació o un intent de la mateixa. L’agenda política i mediàtica van en paral·lel i cada cop estan més en discordança amb els interessos ciutadans”, explica San José. I és aquí on tots els consultats coincideixen: els periodistes s’han allunyat dels problemes reals de la població.

Els últims de la llista

Aquesta desconnexió es dóna, a més, en una situació laboral crítica, un problema ni de bon tros exclusiu de l’estat espanyol. A l’abril, la consultora nord-americana CareerCast.com donava a conèixer els resultats d’un rànquing de les millors i pitjors feines als Estats Units tenint en compte criteris com l’exigència d’esforç físic, les condicions de feina, el salari, l’estrès i les perspectives de trobar feina. Els periodistes de premsa eren a la cua.

Un altre dels problemes als quals s’ha d’enfrontar el periodista ?més enllà de les pressions ideològiques? és la reducció dels recursos per realitzar la feina. “Les condicions en què es treballa impossibiliten complir les regles d’un bon periodisme. El fet que hi hagi menys periodistes a les redaccions obliga que menys persones facin la mateixa feina, i això impedeix reflexionar, analitzar, contrastar confirmar i reconfirmar, es va de pressa, i no es mira tant la qualitat, sinó cobrir l’expedient”, comenta Del Riego.

Retorn als valors

Malgrat que la imatge del periodista no és la més bona, tampoc es troba en un punt de no-retorn. En el baròmetre del CIS d’abril del 2013, la confiança en els mitjans de comunicació se situava en un 4,79 sobre 10 i malgrat no aprovar (a causa de la baixa puntuació obtinguda per totes les institucions) se situava en un quart lloc d’un total de setze, per sobre de l’Església, la Monarquia o el Defensor del Poble.

“Malament li anirà a una societat que no confiï en els polítics, en els jutges, en els mestres, en els periodistes... Una societat amb tanta pobresa, en els quals són factors determinants de la cultura democràtica, està condemnada a la manipulació, a la ignorància, a les cadenes... no, això no és possible... Només puc imaginar que la confiança en els periodistes, com en els polítics, naixerà de la urgent necessitat social de regeneració. El perill de no ser cregut el pot superar el periodista apropant-se més al seu públic, interactuant amb ell, explicant els seus problemes, deixant de ser el transmissor de missatges interessats”, assegura Notsy.

Per aconseguir això, el periodisme no ha d’oblidar la seva funció social. “La premsa i la societat es necessiten. Els mitjans han de ser corretja de transmissió entre la societat i el poder, però en un sentit bidireccional. El periodisme de denúncia i d’investigació són avui més necessaris que mai. Una societat sense aquest periodisme està condemnada socialment i políticament. Políticament, perquè poden arribar a calar socialment missatges que condueixin a governs totalitaris i, socialment, perquè els models de comportament ètics no arriben adequadament a la població”, puntualitza San José.

Segons del Riego, només queda treballar de manera honesta, fent el que creiem que hem de fer “al marge de la imatge que tinguem, que ens ha de fer reflexionar un minut i després intentar continuar fent el que ha de fer un periodista, que és l’únic amb el que millorarem la nostra imatge”.

En definitiva, tot indica que tornar a l’essència dels valors periodístics és l’única fórmula perquè, tal com deia García Márquez, aquest ofici segueixi sent el millor del món o, almenys, perquè no sigui considerat el pitjor.