Els periodistes i les seves imitacions

FRANCESC PONSA

Els programes de TV3 Polònia i Crackòvia que parodien l’actualitat política i esportiva s’han convertit en referents televisius. Polítics i esportistes són satiritzats a la petita pantalla i, darrerament, els dos programes han incorporat nombrosos periodistes als personatges públics imitats. Però com encaixen els periodistes –?els garants de la informació i el rigor?– aquest fet? A què es deu aquesta tendència a parodiar-los?

Toni Aira, professor de Comunicació Política a la Universitat Ramon Llull, considera que les imitacions suposen “un reconeixement del rol dels periodistes” en una societat mediàtica. D’acord amb això, els mitjans –?en la línia del concepte de quart poder?– han esdevingut líders d’opinió amb una clara voluntat d’incidència política. Per aquest motiu, els periodistes són uns actors molt importants en el món de la política. Segons Aira, “si surts [al Polònia], existeixes”; i recorda que “molts polítics estan preocupats perquè no hi surten”.

La incorporació del personatge de Jordi Évole es deu al gran èxit del seu programa, Salvados (La Sexta), a l’hora d’apropar-se sense complexos a la realitat de la crisi, mentre que en el cas de la sàtira esportiva, les imitacions dels periodistes responen a altres criteris. Xavi Valls, director i presentador d’ Esport club de TVC, considera que la presència dels periodistes “els va bé a l’hora de guionar els gags perquè hi hagi algú que fa de conductor de la situació”. En aquesta tessitura, la nova temporada del Crackòvia ha consagrat els personatges de dos periodistes esportius com Jordi Grau i Tomás Roncero a l’hora de representar la rivalitat entre els dos equips de futbol.

Humor i sorpresa

La gran majoria de periodistes contactats a l’hora de fer aquest reportatge afirmen encaixar amb sorpresa i humor la seva imitació. Per exemple, Raquel Sans s’hi reconeix i s’agrada: “D’alguna manera és com una mena de reconeixement a la feina feta per aquells que treballem de cara als espectadors”. Per la seva part, a Jaume Barberà el va sorprendre que l’imitessin atès el “caràcter minoritari” (en termes d’audiències) de Singulars. “No estàs en el radar dels imitadors; llevat dels caràcters histriònics”, afirma. En el seu cas, però, considera que van decidir imitar-lo donada la notorietat derivada de l’exercici de la seva professió així com la participació en actes, tertúlies i conferències. Per a Antoni Bassas, que actualment forma part de l’equip directiu del diari Ara, la imitació “posa a prova el teu sentit de l’humor, si bé no molesta”. No obstant això, altres periodistes que han declinat participar en aquest reportatge no se senten còmodes amb la seva imitació.

En aquest context, Aira afirma que les imitacions també poden comportar una percepció negativa de la professió en el sentit d’identificar els periodistes amb “actors d’un circ mediàtic”. Per exemple, considera que Polònia presenta Josep Cuní, director i presentador de 8 al dia de 8TV, amb un “to incisiu molt interessant com a periodista”, encara que també el caricaturitzen com “un personatge propi del cine (amb un gran ego)”. Per la seva part, Albert Om és del parer que “una imitació sempre fa més gràcia als altres que no pas a la persona imitada. Per això es fan: per ensenyar que aquí ens en fotem del mort i de qui el vetlla. I que està molt bé que sigui així”.

La primera imitació

Existeix una sensació comuna d’estranyesa i sorpresa entre els periodistes quan veuen per primer cop el seu personatge. El primer dia que la van imitar, Ariadna Oltra recorda que “estava sola a casa i tenia dubtes sobre si mirar-me”. Al final ho va fer i el primer que va pensar va ser: “Aquesta sóc jo?”. De la mateixa manera Om creu que és “la mateixa sensació que quan de petit et posaves a davant d’un d’aquells miralls que deformen la imatge. Et fa riure i al mateix temps penses: Aquest sóc jo?”.

Tanmateix, la gran majoria dels consultats destaquen la gran semblança física dels personatges i lloen la caracterització. “D’entrada, vaig pensar que físicament m’hi assemblava prou. En Cesc Casanovas i la gent de maquillatge i caracterització han fet una bona feina”, diu Xavier Bosch, que dirigia i presentava Àgora a TV3. Per la seva part, Om sabia que el Pep Plaza li clavava la veu. “Havíem treballat plegats tres anys a El Club, però em va sorprendre que físicament l’Albert Om real i el del Polònia fossin tan semblants”, admet.

Més enllà de la caracterització, Oltra troba que el seu personatge és un “punt repel·lent”, tot i admetre que no l’ha pogut analitzar gaire perquè “va durar dos programes”. En canvi, Bosch ha pogut analitzar amb més profunditat la seva imitació: “Com a paròdia em va fer gràcia que fos un gegant i que les tasses i els convidats de l’ Àgora fossin tan petits al meu costat. Ja se sap que l’efecte d’exageració funciona. En canvi, si alguna cosa tenen les meves entrevistes és que solen ser un ping-pong bastant accelerat i, al Polònia, deixen uns silencis, com si tinguessin un tempo molt lent que no s’adiu a la meva manera de fer”.

A Barberà no li va agradar la primera imitació. “No m’hi veia. El personatge utilitzava expressions o gestos que no eren meus; com per exemple tocar-se els genitals. Jo no ho he fet mai! Amb el temps l’han millorat una mica”, reconeix. No obstant això, admet amb ironia: “Algun dia començaré un programa dient ‘Bona nit cuquis’”.

El fill de l’Antoni Bassas va ser alertat per un amic via Facebook que al Polònia havia sortit la imitació del seu pare. “L’endemà la vaig veure per Internet i vaig pensar que el Queco Novell fa imitacions molt millors que la meva. Però això ho devem pensar tots els imitats”, conclou Bassas.

Efecte realitat

El gran treball que realitzen a l’hora de caracteritzar els personatges permet aconseguir una imitació molt propera al personatge real. Tant és així que es produeix un efecte de realitat. És a dir, que la gent confongui el personatge imitat amb el real: “L’únic efecte secundari de la imitació del Polònia és que el mitjà i el programa són tan potents, que pots començar a ser vist com el teu personatge, no com ets tu en realitat. O sigui que et diuen “ja et vàrem veure ahir a Polònia”. Perdoni: a mi no em va veure…”, explica Bassas.

Xavier Bosch, però, està convençut que “la gent no és imbècil i sap diferenciar el del Polònia del real” i afegeix que “si la imatge dels polítics, dels banquers o dels periodistes varia per culpa de vint-i-cinc minuts de paròdia setmanal, malament rai. No és culpa de la televisió, és culpa nostra”.

Alguns imitadors també provenen del periodisme i es pot donar la circumstància que hagin de parodiar algun dels seus referents. Aquest és el cas de Manel Lucas; qui, entre altres personatges, imita Martí Anglada. En motiu de l’acte de lliurament del premi Ernest Udina en reconeixement de la trajectòria europeista d’Anglada, Lucas va explicar que li hauria agradat ser Martí Anglada, “el de debò”, però que com que no ho ha aconseguit, es conforma “amb poder-lo imitar”. Per a Jaume Barberà, és un “honor” figurar en el Polònia ; encara que admet que al seu fill petit (en edat adolescent) “no li agrada que m’imitin perquè no acaba d’entendre que els seus companys de classe puguin riure’s del seu pare”. En canvi, Xavi Valls reconeix que la imitació l’ha fet més popular; sobretot entre els nens: “Ara hi ha més nens que es volen fer una foto amb mi. Però penso que a qui admiren realment no és a mi; sinó al personatge del Crackòvia ”.

Així mateix, Bosch admet utilitzar el ressò de la seva imitació. “Quan vaig pels llocs, per exemple, a parlar de les meves novel·les, sempre faig una broma inicial sobre el meu personatge al Polònia i tothom me la riu”, explica. Antoni Bassas assenyala que, per un costat, “la gent et fa conyeta”; però, per l’altre, creuen que si t’imiten a Polònia és que “ja ets algú”. En aquest sentit, recorda quan, al descobrir la seva imitació, un corresponsal madrileny a Washington el va venir a buscar i va dir-li: “ tío, no sabía que fueses tan importante…”.