“No sóc un periodista de successos. Els periodistes de successos són gent que cada dia té les seves fonts, que sempre treballa a la trinxera per a publicar. Jo no, jo arribo a un cas quan fa molts anys que ha acabat i el treballo durant molts anys amb una voluntat narrativa completament diferent”. L’autor d’aquestes paraules és Carles Porta, director de la sèrie Crims, de TV3, i un dels principals exponents del true crime a Catalunya.
Amb aquesta descripció, feta durant la conversa sobre criminologia, true crime i crònica de successos l’octubre del 2022 a la UOC, Carles Porta explica la principal diferència entre el periodisme de successos i el true crime. I continua: “Per a mi, crònica negra i true crime no són el mateix. El true crime és un fenomen més modern, sobretot americà. Per a mi, és un gènere narratiu en si mateix que parteix de la crònica negra, del periodisme, per apropar-se a la novel·la o a la pel·lícula, i això requereix molt més temps d’investigació i de documentació, però sobretot un exercici de guió narratiu”.
Ell sap molt bé del que parla, perquè a principi dels vuitanta treballava al diari Segre, on escriu els primers articles de successos. “Aleshores els periodistes de Lleida no podíem ni entrar als tribunals. I allà comences a veure històries i has de saber interpretar què és un procés penal i traduir-ho al llenguatge ciutadà. I no és fàcil”, recordava durant la xerrada. “En aquella època, teníem un escàner que captava la freqüència dels policies i dels bombers a la redacció, i moltes vegades arribàvem nosaltres abans”, comentava el periodista, que considera que allà va aprendre a ser molt rigorós. “En ser Lleida un lloc petit, et podies trobar familiars de la víctima pel carrer”, afegia.
Ser periodista de successos té moltes particularitats, sovint poc conegudes per a bona part del gremi i del públic general. Se’n va parlar àmpliament durant la conversa sobre periodisme negre celebrada al Col·legi de Periodistes de Catalunya el juny del 2022. “És una feina molt completa. Un periodista de successos no només ha de saber explicar els fets. Sempre dic que és el periodisme més pur, perquè hi ha uns fets que són inapel·lables: hi ha hagut un crim, ha mort algú, això és objectiu. A partir d’aquí, la nostra feina és explicar què és el que ha passat, per què ha passat, i tot el procés en què es produeix un incident, un delicte”, relatava durant la conversa Toni Muñoz, periodista de successos i tribunals de La Vanguardia i autor del llibre Solo tú me tendrás. Celos, mentiras y muerte en el crimen de la Guardia Urbana (Península, 2019).
Tenir fonts pròpies de confiança per a poder seguir la pista dels casos i saber interpretar, i explicar el llenguatge jurídic és un altre dels reptes dels periodistes de crònica negra. Ho explicava durant la conversa Tura Soler, periodista de successos i d’investigació d’El Punt Avui, i autora de diversos llibres on parla de casos com el de la farmacèutica d’Olot o el crim de Susqueda. “És una feina una mica didàctica, perquè hi ha sentències que són infumables. La nostra feina de periodista és ordenar tota la informació i explicar-la perquè la gent entengui que hi ha una sèrie de matisos; que no és el mateix un assassinat que un homicidi, ni una resolució que una sentència. Nosaltres hem hagut d’aprendre a batzegades sobre dret”, admet la periodista.
Saber moure’s per aquest món de jutges i tribunals no és fàcil. “Sempre dic que el periodisme polític és molt més fàcil, perquè ja saps quines són les fonts, les pots trobar i parlar-hi, perquè és un àmbit que està abocat als mitjans. En canvi, en el món dels successos, quina cara fa el policia que porta la investigació? Quina cara fa el jutge que condueix la instrucció? Quina cara fa el fiscal? Això són fonts potencials que per al gran públic són desconegudes. Un periodista que acaba d’aterrar a la secció de Tribunals i Successos no sap quina cara fan i, per tant, és molt complicat posar-se en contacte amb aquestes persones”, argumenta Muñoz.
I encara més quan aquestes persones no “necessiten” els periodistes per fer la investigació. Tot un handicap afegit que també relatava durant la conversa Anna Punsí, periodista especialitzada en successos a SER-Catalunya i actualment directora de Continguts de True Crime Factory. “Solen tenir molta por i ser reticents a parlar. Alguns fins i tot creuen que perjudiquem la seva funció i les investigacions. Per tant, no és que no ens necessitin, sinó que de vegades ens veuen com un entrebanc fins que hi hagi algun moment concret que sí que els interessi fer publicitat d’una bona resolució d’un cas. Penso que al final som complementaris, encara que els nostres tempos són diferents”, assegurava.
Treballar als tribunals sol suposar moltes hores d’espera, sovint amb la sensació que es perd el temps. “Però no pots marxar d’allà perquè estàs pendent que surti un advocat i que en off t’expliqui algun detall del que s’ha dit a dins de la sala quan hi ha instrucció”, explica Punsí, que subratlla com un error molt comú dels principiants pensar que totes les declaracions són públiques. “Precisament, la majoria de declaracions són a porta tancada menys als judicis. Llavors, o tens gent que t’ho explica des de dins, o no ho pots explicar”, apunta la periodista. Amb el temps, s’ha adonat que les fonts només s’obren i confien en els periodistes quan demostren rigor i una bona manera de treballar.
Com a la resta de seccions d’un mitjà de comunicació, aconseguir fonts és la base d’una bona investigació. En el cas del periodisme de successos, els fets van una mica més enllà. “Hi ha una diferència quan acaba de passar el fet, que és quan la informació costa molt d’aconseguir i en què cadascú juga amb les fonts pròpies per veure qui aconsegueix tenir més dades per fer la millor crònica. És com una competició entre nosaltres. Moltes vegades ni la policia té clar el que ha passat i tu ja intentes donar una explicació als lectors. Després, quan més o menys ja se sap el que ha passat i tens accés al sumari, que en el fons és la causa judicial, és quan veus que tot el que havies explicat concorda amb el sumari”, afirma Muñoz. Una sensació que els periodistes de successos viuen com a molt gratificant i que els permet tornar a fer una nova crònica amb tots els detalls i conclusions.
I què passa amb les víctimes? És fàcil parlar-hi? Fins a quin punt és vàlid donar certes informacions de caràcter privat? “Moltes vegades ens hem trobat que accedeixes a les víctimes d’algun fet, però et diuen que la policia els ha dit que, sobretot, no parlin amb la premsa perquè estan a punt de trobar alguna cosa”, explica Tura Soler, que reconeix com sovint, passats uns anys, algunes víctimes se li han apropat perquè volien parlar dels fets.
“Jo només publico els detalls que aportin una informació que pugui ser cabdal per a la investigació. –continua Soler. S’ha de fugir de dades que només aportin morbositat o escabrositat. Els nostres límits són la veracitat, el que passa és que la llibertat d’informació dels periodistes cada vegada topa amb més normatives i lleis de protecció de dades. Ara es protegeixen molt les persones investigades i els periodistes hem de vigilar moltíssim de no trepitjar mai cap ull de poll”.
També han de tenir cura de les històries del passat. Com en el cas de Maria Àngels Feliu. “Ella no vol que se’n parli més, però és que el segrest d’Olot ha marcat uns fets en la història, ha marcat un abans i un després”, reflexiona Soler. Per altra banda, Muñoz considera que les històries, al final, ja no pertanyen a les víctimes. “Són casos que van passar i és el mateix que buscar a l’hemeroteca, sempre s’ha de poder explicar, si bé intentant no ferir la sensibilitat de les víctimes”, matisa.
És en aquest punt on entra el gènere del true crime. Quan s’agafen aquests fets del passat i es converteixen en història narrada. Relats plens d’enigmes i misteris, com en la literatura, però reals. Un gènere que navega entre plataformes: a Spotify és un dels més escoltats pel que fa a pòdcasts en l’àmbit mundial, i hi ha una gran eclosió de llibres com el cas d’Helena Jubany o la noia de Portbou que, prèviament, s’han tractat en altres sèries o programes.
Ara bé, tornem a les paraules del principi, en aquest cas per part del doctor Luis Peres, professor col·laborador en el grau de Criminologia de la UOC. “El true crime no és periodisme. Tot i això, es nodreix del millor periodisme que hem tingut a la història, tant del model europeu com del model americà i l’era del new journalism, amb autors com Truman Capote i el llibre A sang freda. És el periodisme d’investigació, de parlar amb la gent i d’explicar bones històries”, explica durant la conversa que té amb Carles Porta. Però al final, aquest últim li reconeix que a Espanya “es fa molt poc true crime. Es fan reportatges llargs i bonics, tanmateix no són true crime”. Què en quedarà, de tot això, quan s’acabi el boom? Els periodistes ho tenen clar: només perduraran les bones històries.
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari