El Codi deontològic dels periodistes catalans, el primer de tot l’Estat, ha complert trenta anys i segueix tan vigent com sempre. Enmig de l’aniversari –que coincideix amb els vint-i-cinc anys del Consell de la Informació de Catalunya, garant del Codi–, s’han celebrat una sèrie d’actes commemoratius per recordar-ne el text que, per a molts, és la guia ètica de l’ofici. Un Codi que va crear-se en els primers anys del Col·legi de Periodistes, quan la professió feia tot el possible per consolidar-se en una democràcia que s’estrenava després de quaranta anys de dictadura.
El Consell de la Informació (CIC) i el Col·legi de Periodistes van organitzar el cicle “Els reptes ètics del periodisme”, de sis jornades que, entre setembre i desembre, va permetre reflexionar sobre la responsabilitat social de la professió. Alhora que van permetre posar l’ètica al centre de tot plegat i, de passada, reivindicar el document que es va crear tres dècades enrere. Aquest cicle ha comptat amb la implicació de les facultats de Periodisme i Comunicació catalanes.
L’origen del Codi va lligat a la creació del Col·legi de Periodistes, el 1985. Només feia deu anys de la mort de Franco. El Col·legi prenia el relleu a la caduca Associació de la Premsa, des d’on alguns membres havien pressionat el Règim. Eren el Grup Democràtic de Periodistes, que eren liderats per gent com Josep Faulí, Josep Pernau i Josep Maria Cadena.
Un cop creat el Col·legi, aquests reconeguts veterans van unir forces amb periodistes com Josep Maria Huertas, Margarita Rivière, Julià Castelló, Montserrat Minobis o Toio Ribas, que formaven part d’un magma professional que lluitava per obrir-se pas enmig d’un país que estrenava democràcia. “Hi va haver una unió entre els que formàvem part del Grup Democràtic de Periodistes i la gent jove que liderava la Transició”, recorda Cadena. “Existia un nucli d’una generació que volia el canvi i tothom a la professió es va adonar del que venia”, afegeix.
El Col·legi, que prenia el relleu a l’Associació de la Premsa, tenia clar, des del principi, que calia apostar per un periodisme de qualitat i que, per aconseguir-ho, s’havien de crear unes bases, un codi deontològic. “El Codi tenia la seva lògica dins el procés de canvi. Ja existien codis en altres col·legis professionals”, rememora Cadena.
El debat al voltant del codi coincideix amb una efervescència social als carrers, de la qual els periodistes catalans no en són pas una excepció. Prova d’això és que uns anys abans, el 18 de març de 1976 –uns pocs mesos després de la mort del dictador– havien protagonitzat la primera manifestació legal a Espanya, la primera autoritzada des de la Guerra Civil, en la qual reivindicaven la llibertat d’expressió, el secret professional i l’alliberament de Josep Maria Huertas, condemnat en un Consell de Guerra per haver publicat que alguns meublés eren regentats per vídues de militars.
Sense aquesta efervescència en plena Transició i sense les demandes professionals, no s’entén el context en el qual la primera Junta del Col·legi, que encapçalava el primer degà, Carles Sentís, va començar a treballar per elaborar un codi deontològic. S’iniciaren uns treballs preliminars que es va encarregar a les comissions de Cultura i de Defensa del Col·legi, que presidien Josep Maria Huertas i Salvador Alsius, respectivament. “En la confecció del Codi va contribuir força gent, però qui va rebre realment l’encàrrec d’intentar un redactat inicial va ser en Moncho González Cabezas”, afirma Salvador Alsius en el documental L’origen del Codi, elaborat des del CIC i el Col·legi, presentat en societat el passat 12 de desembre.
En el documental, González Cabezas, ponent redactor del Codi, explica com va fer-ne el primer redactat. Va estar-se uns pocs mesos preparant-ho i sempre en contacte amb altres companys de professió amb els quals va intercanviar idees. “Està inspirat en el que és la cultura periodística del Regne Unit. És a dir, concís, pràctic i viable”, recorda. També assegura que es buscava un text de consens. “No només de la professió, sinó també de l’entorn social i de les institucions. Perquè no es podia fer contra ningú, sinó a favor de la veritat”, afegeix.
A final de 1989, quan l’esborrany del Codi estava força avançat, va sorgir un problema inesperat. A Madrid, va esclatar el que es va acabar batejant com el cas Guerra. Era un escàndol entorn de la figura de Juan Guerra –germà del vicepresident del Govern, Alfonso Guerra–, que utilitzava un despatx oficial a Sevilla per a activitats diferents a les assignades. L’oposició va utilitzar tot allò per anar contra l’executiu i va acabar provocant la dimissió de Guerra.
L’escàndol va produir atacs molt forts des de la premsa, sobretot conservadora, contra el Govern fins al punt que Alfonso Guerra, quan encara no havia dimitit, va assegurar que si els mitjans no s’autoregulaven, potser ho caldria fer des del poder. Davant d’aquella preocupant declaració d’intencions, des de la Junta del Col·legi van tenir clar que si llavors treien el Codi Deontològic semblaria que seguien el joc a l’Executiu. Així que van aturar els treballs de l’esborrany durant uns mesos, esperant que les aigües es calmessin.
Un altre problema van ser les reticències per part dels responsables dels mitjans de comunicació. Això va quedar clar durant una reunió del Consell Consultiu del Col·legi, format pels directors dels principals mitjans de comunicació catalans. Des de la Junta, s’havia decidit reunir-lo –no es feia gaire sovint– per abordar el tema del Codi. Es volia contrastar l’opinió amb els articles ja redactats. La reunió va ser molt tensa: “L’actitud dels directors, de tots, va ser una mica preventiva”, recorda Alsius, que hi va ser present. “Ho veien més com una amenaça que no pas com un triomf professional”, admet.
Els directors dels mitjans volien aigualir el text perquè no els condicionés en el dia a dia. Des del Col·legi, es va transigir en algun punt del Codi, però en d’altres, no. També es van fer unes reunions amb col·legiats, obertes a tothom, en les quals no va participar gaire gent, encara que van servir per acabar de recollir opinions de tot tipus.
Amb el Codi força avançat, hi va haver eleccions al Col·legi i en Josep Pernau va substituir en Carles Sentís. Pernau era un periodista reconegut i admirat per molta gent, que va donar l’impuls necessari perquè el Codi acabés sent una realitat. “Tot era la primera vegada que ho fèiem”, recorda, al documental, Carme Basté, que formava part d’aquella Junta, alguns membres de la qual fins i tot van participar en trobades professionals a Montpeller i a Montreal per activar contactes internacionals i copsar què passava entre els periodistes estrangers.
Finalment, la Junta va aprovar per unanimitat la proposta final de text del Codi. “I, de seguida, es va assumir com una aportació històrica en el món del periodisme a Catalunya i en el conjunt de l’Estat”, rememora González Cabezas. Havien passat tres anys des de l’inici dels primers treballs. “Va ser un procés plàcid, molt plàcid”, recorda Cadena.
Només faltava l’aprovació final, que tindria lloc durant la celebració del Segon Congrés dels periodistes catalans –el primer s’havia produït el 1979–, que va comptar amb una nombrosa participació de professionals de la informació. “Érem un col·lectiu que, per primera vegada, ens posàvem a defensar la professió i a defensar, sobretot, el dret dels ciutadans a estar informats”, assegura Basté, coordinadora dels actes del congrés, que va tenir lloc els dies 30 i 31 d’octubre i l’1 de novembre a Barcelona. Va ser com un congrés fundacional, ja que d’alguna manera es posaven les bases de molts aspectes de la professió del futur, amb taules rodones sobre problemes que preocupaven els periodistes de l’època. Amb tot, lògicament, la proclamació del Codi, el darrer dia del Congrés, en va ser la culminació”. El Codi deontològic dels periodistes catalans, el primer de tot l’Estat, ja era una realitat.
El Congrés també va donar impuls a la creació del Sindicat de Periodistes i als consells de redacció. Però això no s’acabava aquí. El text del Codi comptava amb una addenda en què es deia que calia un organisme que vetllés pel compliment dels articles. I des del Col·legi s’hi va començar a treballar.
Així, cinc anys després, el 12 de març de 1997, en el marc del tercer Congrés de Periodistes, es va constituir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), un instrument d’autoregulació amb facultats d’intervenció i de mediació mitjançant resolucions i recomanacions sense caràcter coercitiu format per periodistes i representants d’altres sectors professionals. A partir de llavors, el CIC és qui dictamina si un mitjà de comunicació ha realitzat alguna acció contrària als principis de l’ètica periodística.
Amb el pas dels anys, la professió ha anat canviant i, per tant, era lògic que el Codi deontològic també ho fes. Per això, en les darreres dècades, s’hi han incorporat una sèrie d’annexos sobre aspectes nous de la professió, sobretot arran de l’aparició d’Internet. El darrer cop que va ser avalat i adaptat amb nous annexos va ser en el marc del quart Congrés de la professió, que va tenir lloc l’11 de novembre de 2016.
Un Codi, doncs, que s’ha anat polint i actualitzant a mesura que l’evolució de la professió, sobretot a nivell tecnològic, obria nous debats ètics al voltant de l’ofici. Amb tot, el que en trenta anys d’existència del Codi mai no s’ha debatut és la seva importància. Tothom té clar el paper clau que té en la professió. “És l’ADN del periodisme”, resumeix González Cabezas al documental. “Els dotze punts del Codi són l’abecedari de la professió”, afegeix Basté. “El Codi és bo. Ningú no l’ataca. Sempre es parla dels que no el compleixen, però crec que la majoria de la professió sí que ho fa», conclou Cadena.
“La revitalització dels principis ètics entre les persones que es van incorporant a la professió és una tasca fonamental”, afirma Salvador Alsius al documental L’origen del Codi. En aquest sentit, cal destacar la implicació de les diferents facultats de Periodisme i Comunicació catalanes en la commemoració dels trenta anys del Codi deontològic. I això coincideix, darrerament, amb un jurament deontològic que realitzen els nous periodistes que s’incorporen al mercat laboral durant l’acte de graduació. Així, les facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat Ramon Llull o de la Universitat de Vic ja empren aquest jurament, cosa que reforça l’aposta per un periodisme ètic des de la base.
Més informació a:
Codi Deontològic dels Periodistes catalans
Article "Un codi pioner" de Karen Montero, al Report.cat
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari