"Els periodistes de successos som els historiadors del present"

Com una noia de Santa Pau acaba envoltada d’assassinats?

Quan vaig començar a estudiar a l’Autònoma, no sabia a què volia dedicar-me. Abans havia dubtat entre Dret o Periodisme, però vaig fer cas a un professor que havia tingut que em deia que podia servir per al periodisme perquè m’explicava bé. I la vaig encertar, tot i que en aquell temps anàvem a les classes que anàvem...

Eren temps moguts.

Sí. I dic que la vaig encertar perquè, encara que no vaig estudiar Dret, per la feina de periodista he acabat aprenent-ne de manera autodidàctica, sobretot Dret penal, a base de conèixer casos, judicis, advocats, jutges... Quan tenia un dubte, trucava a algú dels que m’assessoraven.

En quin moment de la carrera vas tenir clar que faries Successos?

No ho tenia gens clar. A la facultat no em vaig especialitzar, si bé a quart curs ja tenies pràctiques. Havia fet de becària, de nit, a Catalunya Ràdio, i després vaig ser a l’estiu a El Punt on, el primer dia només arribar, em pregunten: “A quina secció t’agradaria anar?”. No m’esperava la pregunta, i com que a la facultat havia fet un treball sobre la candidatura de Banyoles per ser subseu de rem als Jocs Olímpics, vaig dir que Esports. Tanmateix, automàticament, em van dir que faltava gent a la secció El Punt Divers, que eren els successos. I així vaig començar.

I els successos t’enganxen de seguida?

Sí. Però també vaig veure que era dificultós, ja que trucava a la policia demanant informació, i no me la passaven. En aquesta època, vaig conèixer en Jordi Grau, que cobria successos al Diari de Girona. Ell em va donar entrada al Govern Civil, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, etc., i així vaig anar coneixent les persones.

Vas anar fent agenda.

I amistats. Un inspector i exportàveu de la policia nacional d’aquella època, ja jubilat, ara m’acompanya per protegir-me en les anades per investigar el doble crim d’en Marc i la Paula al pantà de Susqueda. Al principi de ser a Successos costa d’entrar en aquest món si bé, al final, t’adones que està format per persones, moltes encantadores. Els que ens vam desgastar les soles de les sabates al carrer i a les comissaries de policia, d’alguna manera ara tenim el pòsit de tants anys treballant-hi i rebem el retorn d’aquella feina.

Parles molt del periodisme de “picar pedra”. A Successos, a més, és incòmode amb temes durs, gent afectada, investigacions en curs...

Molt incòmode, perquè has d’anar amb molt de tacte i perquè per aconseguir una dada pots estar-t’hi dies. I, a vegades, un cop la tens, no té interès, no té sentit publicar-ho o no és oportú fer-ho. Amb tot, és apassionant precisament per això. A seccions com Cultura o Política tothom hi vol sortir, en canvi, a Successos tothom vol llegir-la, però no sortir-hi, excepte casos excepcionals en què ofereixes bones notícies que, per desgràcia, són poques. Doncs sí, he picat molta pedra. La meva filla Àgata sempre deia que mai seria periodista. Es queixava perquè, de petita, en lloc d’anar al parc, me l’emportava a comissaria o a fer guàrdia davant la casa de la Maria Àngels Feliu, per si tornava. Al final, però, va estudiar Periodisme i ara és directora adjunta del Tot Sant Cugat.

Quants cops t’han dit que si publiques una informació entorpeixes la investigació?

Força vegades. I, en algun cas, m’han demanat que esperés a publicar-ho. Amb el segrest de la Maria Àngels Feliu, teníem les dades dels segrestadors i de com havia anat tot, però la plana major de la Guàrdia Civil es va presentar al diari per demanar-nos una setmana de marge. Volien temps per acorralar psicològicament el policia local Antonio Guirado. Jo feia temps que sabia que era l’autor del segrest, si bé no en tenia proves. Van dir-nos que si ens esperàvem, a canvi, no donarien la informació a ningú més. Ho vam fer fins que El Periódico va anunciar que l’endemà Interviú publicaria informació exclusiva del segrest. Era diumenge i vaig anar al diari a escriure una pàgina doble amb tot el que teníem. Després, vaig retreure als de la Guàrdia Civil que no complissin amb la seva paraula. Em van dir que sí que ho havien fet, que la filtració havia sortit de Madrid.

Hi ha molts interessos i molts actors.

Cadascú fa la seva feina. I, a vegades, tens una dada que creus que els pot servir i els la hi dones. No fa gaire van trobar un home mort al pantà de Boadella sense identificació i jo, repassant els cartells de SOS Desaparecidos, vaig trobar-lo gràcies al fet que, d’estranquis, havia aconseguit la fotografia del mort. Ara bé, obtenir informació com aquesta cada cop és més difícil.

Per què?

Perquè la policia està lligada per la llei de protecció de dades i la llei al dret a la intimitat, que topen amb el dret a la llibertat d’informació i d’expressió. Uns drets acaben trepitjant els altres. Els comunicats policials cada vegada venen més mutilats, sense dades dels detinguts.

I l’auge del true crime a la televisió, ha provocat més reticències entre la gent?

Al contrari. Des de la publicació d’El Pantà maleït, moltes persones m’han escrit explicant-me coses. Gràcies a Crims, la gent ha perdut  la vergonya de reconèixer que són lectors i adeptes a aquest tipus d’informació. Ja no se n’amaguen. Tothom diu que Crims és fantàstic, està ben fet i és rigorós. En canvi, temps enrere els periodistes de successos semblàvem de segona categoria quan, en realitat, és on es fa més investigació sobre el terreny.

Estem parlant, doncs, del periodisme més...

Genuí? Potser sí. Si més no, és on t’adones més dels entrebancs que trobes per arribar a la veritat d’aquell cas o almenys a aconseguir una informació veraç. És un dels llocs on més es practica l’essència del periodisme d’investigació.

Algun cop has dit que sortir tres vegades a Crims t’ha donat més projecció que trenta anys picant pedra. Això és injust o lògic?

Podria semblar injust, tot i que algun cop que ho he dit, després m’ha vingut gent i m’ha dit que no era cert, que fa anys que em llegeixen. Amb tot, quan publiques a premsa, no et posen cara i, en canvi, quan surts a Crims, la gent t’atura pel carrer. Com deia, Crims ha fet aflorar això, que a la gent li agrada aquesta informació. Al final, les cròniques de successos no són altra cosa que les cròniques de la història. Un succés ben explicat i contextualitzat retrata molt clarament la societat de cada moment. D’alguna manera, som els historiadors del present. En dues o tres generacions, les nostres cròniques poden servir de base per als historiadors del futur. Si llegeixes la crònica negra de tres dècades enrere, veus que la societat era molt diferent. Si analitzes perquè mataven gent, veus com vivien.

També has dit que la premsa no ha de resoldre els casos, que això és feina de la fiscalia i la policia. En canvi, el cas de la noia de Portbou, que Crims va aconseguir identificar, se soluciona gràcies a la teva insistència durant anys.

Als periodistes no ens toca resoldre els casos, però hi ha moments que hi ajudem. En el cas de la noia de Portbou, hi vaig tenir un paper cabdal, ja que és un cas que mai no vaig oblidar. I, després, també hi ha el factor sort, perquè quan la televisió austríaca va emetre el capítol de Crims, subtitulat en alemany, una dona la va reconèixer... Jo havia repassat la documentació de desapareguts de diferents països europeus, m’havia tuitat amb les policies italiana i francesa, etc., sense cap resultat, però amb l’emissió del programa vam tenir un cop de sort. De totes maneres, la sort s’ha de buscar. El paper del periodista ha de ser, sobretot, insistir i recordar. Em va donar una gran satisfacció que la Cristina Rauter, la germana de l’Evi Anna Rauter, m’escrivís un correu agraint-me no haver oblidat mai la seva germana durant tots aquests anys.

Són coses que donen sentit a la nostra feina.

Sí, és millor que qualsevol premi. La pena és que amb la noia de Portbou hem arribat a saber qui era gràcies a la meva tossuderia. Tot i així, quantes persones desaparegudes hi ha que hi hem insistit i no n’hem obtingut cap resultat? Jo m’he obsessionat amb aquest cas, però per què ningú no s’obsessiona amb la Caroline del Valle o la Sandra Culi? O amb el cadàver d’un noi que van trobar a Lloret i que tampoc no s’ha pogut identificar? Amb la noia de Portbou ho hem solucionat, encara que sempre em queda aquella espina clavada...

...amb els altres.

Sí. Sé que mai no arribes a tot. És la frustració dels periodistes de successos en aquest món actual, on tot va de pressa i accelerat. La pressa és mala companya del rigor. Entre les xarxes socials i els gabinets de premsa, que et bombardegen amb comunicats, no tens opció de seleccionar què és el que pots aprofundir a foc lent. I, a més, hi ha el tema de la precarietat: on abans hi havia un equip de vuit persones, ara un s’està sol... Jo, amb tot, he tingut sort, perquè el diari sempre m’ha donat temps, llibertat i hores per rascar i anar a on calgui. L’any passat, sumant tots els dies, em vaig passar un mes al pantà de Susqueda. Sense aquesta llibertat no hauria pogut treure les informacions sobre el cas, que van guanyar el premi Josep Maria Planes de Periodisme d’Investigació i que després s’han convertit en el llibre El Pantà maleït.

Abans parlaves del premi Josep Maria Planes. A ell el van matar per rascar massa. En algun moment has patit o has passat por?

A vegades, he pensat que per algun article meu em demandarien –i així ha estat– i hem rebut algunes amenaces. Vaig estar força temps amb la fotografia d’un delinqüent a la cartera perquè un dia em va trucar. “Avui t’he tingut a menys d’un metre meu”, em va dir. Va ser molt desagradable. M’estava seguint per un tema que, a més, no havia escrit jo, però, pel que fos,  ho relacionava amb mi. I com que jo no sabia quina cara feia, vaig buscar una fotografia seva per reconèixer-lo. La història es va acabar quan, arran d’una notícia d’un accident de trànsit, vam saber que la víctima mortal era ell.

Quan es publiqui aquesta entrevista, ja tindràs seixanta anys. T’has plantejat què faràs un cop jubilada? Uns periodistes tenen molts plans, altres no volen ni sentir-ne parlar.

Veig el panorama de tot plegat tan complicat que no sé ni si ens podrem jubilar (Riu.). Jo miro a un any vista, no més enllà. Tinc massa coses imminents per pensar què faré quan em jubili. De totes maneres, no se’m passaria pel cap jubilar-me mentre no s’aclareixi el doble assassinat de Susqueda. I si em jubilo m’estaré tot el dia pensant-hi, donant-hi voltes. Així que, per ara, no entra en els meus plans. 

Perfil

Tura Soler (Santa Pau, 1963) és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB. Des de mitjans dels vuitanta treballa a El Punt (ara El Punt Avui), on exerceix de periodista de Successos i d’Investigació. Destaca el seu treball sobre el segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu. Coautora dels llibres Estampes del segrest d’Olot, Les pilotes dels Borbons i Els Borbons en pilotes, és autora d’El pantà maleït, basat en les morts de Susqueda. Col·labora amb els programes Crims i Tot es mou de TV3. Ha guanyat tres premis Carles Rahola de periodisme i el premi Josep Maria Planes de Periodisme d’investigació. 

Aquesta entrevista es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.