Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
En un temps en què el contingut, sobretot sèries i pel·lícules, de les plataformes en streaming acaparen bona part de les converses, on queden les notícies, fruit del periodisme que informa de l’actualitat? A les cadenes de televisió, s’adonen que les audiències dels informatius estan baixant i per això fan mans i mànigues per adaptar-se als hàbits dels més joves, acostumats a escollir el que volen i quan ho volen. En aquest nou context, en què hi ha una major atomització i ganes d’interactuar, la petita pantalla s’imposa quan es viuen moments històrics, en canvi, la resta del temps és una cursa per aconseguir captar l’atenció d’uns espectadors que ara s’informen de manera diferent.
Els serveis de vídeo en streaming ja no són únicament una plataforma per a mirar pel·lícules i sèries, sinó que també inverteixen a produir contingut. Això els col·loca en competència directa amb la televisió tradicional. Tanmateix, la inflació ha fet inviable el model d'abonament a diverses subscripcions. Molts usuaris s'hi donen de baixa i s’accentua la competència entre plataformes. Una mesura per pal·liar la pèrdua de subscripcions és la publicitat, fet que les televisions tradicionals veuen amb recel per por a perdre la seva porció dels pastís publicitari. La batalla està servida.
Saber quantes vegades una fotografia ha estat emprada sense demanar permís al fotoperiodista que l’ha creada és gairebé impossible. Al mateix temps, els professionals asseguren que la vulneració dels drets d’autor, es produeix molts cops i que la resposta –via reclamació al mitjà o denúncia– els demana tant de temps i tants de diners que gairebé no val la pena. Malgrat que se senten desprotegits, exploren alternatives per reclamar, de manera efectiva, que se’ls pagui per la feina.
La periodista Anna Murià és una de les plomes més prolífiques de casa nostra, però segueix sent una desconeguda per a molta gent. Ha passat a la història com la primera dona que va dirigir una capçalera catalana, tanmateix va ser molt més que això. I, com molts dels seus coetanis, va haver d’exiliar-se. Això, unit al fet que durant anys visqués a l’ombra del marit, l’escriptor Agustí Bartra, van invisibilitzar-la. En aquestes pàgines reproduïm el reportatge publicat al Report.cat, considerat el millor del tercer trimestre de l’any passat, en el qual es repassa la vida i obra de Murià.
Durant les darreres dècades, la comunicació eclesial ha experimentat un procés de professionalització que l’ha portada a estar més en concordança amb les demandes de transparència i d’immediatesa de la societat i dels mitjans de comunicació. No obstant això, la no sempre encertada gestió de crisi per part d’algunes de les seves institucions demostra que la credibilitat de l’Església va lligada a la necessitat de seguir avançant cap a una cultura comunicativa integral que encara és lluny d’assolir.
La noia de Portbou, l’assassinat de l’Helena Jubany, el crim de la Guàrdia Urbana són casos que la sèrie Crims, de TV3, ha popularitzat i que, anteriorment, havien estat abordats pels periodistes de successos. Però, quina frontera hi ha entre el periodisme de successos i el true crime? Com és la feina d’un periodista de successos? I per què, darrerament, vivim una autèntica eclosió de llibres, pòdcasts i sèries relacionades amb històries de crims reals? Per saber-ne més, posem llum sobre el paper.
Quan a mitjans dels vuitanta, la Tura Soler va començar a cobrir successos a El Punt, no s’imaginava que quasi quatre dècades després seguiria a la mateixa capçalera i s’hauria convertit en un referent d’aquest tipus d’informació gràcies als articles i treballs com El Pantà maleït (La Campana, 2021). A Santa Pau, on va néixer i on segueix vivint, ens trobem a Can Pauet, el bar del poble. I allà, enmig del brogit tranquil d’aquesta vila medieval de la Garrotxa, parlem dels primers passos en la professió i d’uns assassinats que, més d’una vegada, s’han convertit en autèntiques obsessions.
Es compleixen tres dècades de la declaració de principis bàsics que regeix la professió a Catalunya
El Col·legi de Periodistes volia actualitzar la informació al voltant de la professió i per això va impulsar una enquesta entre els col·legiats. El resultats aconseguits mostren un periodisme heterogeni, amb diferents combinacions laborals, però també amb un alt component de precarització i d’inestabilitat, problemes que s’arrosseguen des de fa dècades. Amb els resultats de l’enquesta, la Junta de Govern disposa d’una informació actual i representativa que ha estat molt útil a l’hora d’elaborar el pla estratègic que ha de marcar les línies mestres de l’actuació del Col·legi del futur.
L’estiu del 2010, Islàndia es va convertir en un refugi per a la llibertat d’expressió, una mena de port franc del periodisme d’investigació. Això va ser després que el seu Parlament aprovés la coneguda com Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI), un projecte de llei inspirat per Julian Assange, fundador de WikiLeaks. Què ha quedat de tot allò? Què ha passat al llarg de la dècada posterior a tots aquells moviments? Ha funcionat el laboratori islandès?
Si hi ha una revista catalana del segle XX de gran qualitat formal i amb una excel·lent presentació, a més de textos rellevants per a la cultura catalana, aquesta és Joventut, bandera del modernisme. Escriptors, periodistes i il·lustradors se la van apropiar i van aconseguir, al llarg d’una breu, però intensa trajectòria (1900-1906), convertir-la en una finestra de la producció i de la crítica cultural, especialment pel que fa a la música, el teatre i la literatura. Una tribuna periodística moderna en una cultura que anhelava i maldava per la simple normalitat vital.
“Jo soc de les convençudes que la millor escola és la que es fa aprenent, treballant i practicant”, deia Maria Matilde Almendros en aquesta revista l’any 1991. Capçalera feia tan sols dinou números que existia i a Almendros li quedaven quatre anys de vida. Aquesta actriu, locutora de ràdio i promotora escènica moriria el desembre de 1995 i va deixar un llegat incalculable per a les noves generacions. Una herència que, cent anys després del seu naixement, es vol recuperar i difondre amb l’Any Maria Matilde Almendros.
