Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
En els darrers temps, els dircom han substituït els caps del gabinet de premsa. En les institucions públiques, aquesta figura encara ha de lluitar contra inèrcies d’un passat recent que limita i n’alenteix la manera de treballar. Al llibre Comunicación institucional pública: retos y realidades (Editorial UOC), coordinat per Mar García-Gordillo i Concha Pérez-Curiel, se n’analitza la tasca des de diferents vessants. En aquestes pàgines, ambdues autores, juntament amb Ofa Bezunartea Valencia, reflexionen sobre el paper actual i de futur dels dircom en la comunicació pública.
Encara que sembli mentida, hi ha molts lectors que cada dia consulten el seu mitjà de referència per consumir la secció preferida... tot i que no és informativa. Fenòmens com el Paraulògic o el Wordle.cat tenen lloc també a capçaleres estrangeres. És l’èxit de l’entreteniment enmig de notícies que sovint són negatives. Unes seccions, doncs, que fan somriure els lectors i que, de passada, ajuden a fidelitzar-los i a potenciar la marca del mitjà en qüestió. Negoci rodó.
Estar pagant per una plataforma d’entreteniment en línia, com pot ser Netflix, HBO o Spotify, incrementa les possibilitats de subscriure’s a un mitjà informatiu. Aquesta és una de les dades més destacades d’un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford. Tenint en compte que hi ha moltes més llars amb un servei de streaming que subscripcions a mitjans, com pot la indústria periodística aprofitar aquesta tendència? La resposta passa pel poeta Antonio Machado, que recordava que cal no confondre valor i preu.
Sigui a nivell local o nacional, amb temàtica de nínxol o generalista, existeixen innombrables exemples de mitjans de comunicació i de projectes digitals que, sigui des de l’inici o com a conseqüència d’una decisió empresarial posterior, van decidir posar la subscripció al centre del model de negoci. En aquest article, fem una selecció variada d’exemples de casos exitosos i que confien en l’audiència com a part fonamental de la seva viabilitat. Una fórmula que cada cop té més adeptes.
Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta.
Els morts mai són fotogènics, però sovint són notícia. En els darrers anys, la cobertura d’atemptats o de la pandèmia de la Covid han deixat clar que molts ciutadans no desitgen veure els cadàvers de la gent que pertany al seu entorn social i cultural, mentre que no s’alteren tant quan són cossos sense vida de països llunyans. El debat entre el dret a la intimitat i el dret a la informació es veu alterat pel tabú a la mort, per una hipocresia social i, també, per una certa infantilització d’una societat que fotografia a totes hores amb el mòbil encara que, després, quan té lloc una desgràcia, critica les fotografies que expliquen el que està passant.
En els darrers anys, els pòdcasts s’han convertit en tot un fenomen amb nombroses derivades. Una d’aquestes és ser una plataforma que permet realitzar una investigació periodística. I és que són de fàcil accés i producció, es poden compartir ràpidament i aconsegueixen arribar a audiències joves. Molts mitjans de comunicació tradicionals estan produint pòdcasts d’investigació amb un gran resultat d’audiències i de descàrregues. La clau de l’èxit d’aquesta fórmula són el temps i la dedicació, la implicació del periodista amb la història i també emprar una veu pròpia que enganxi els oients.
Sovint sembla que les novetats tecnològiques només les dominen la gent jove, però els que tenen una edat avançada també estan interessats a explorar-ne les possibilitats. Sobretot quan toca reinventar-se professionalment.Aquest és el cas de diversos periodistes veterans, que en lloc de girar l’esquena al món digital han decidit llançar-s’hi, aprofundir en un món que desconeixien, per seguir escorcollant els diferents camins que, davant seu, els ofereix el periodisme i la comunicació.
En l’espai digital, la informació periodística conviu amb un mar de continguts que actuen d’imants per captar lectors i conquerir anunciants. Una munió de texts es carreguen les 5w i repeteixen paraules obeint les dictadures del SEO i omplint les notícies de titulars pescaclics. Distingir-se de tot això amb qualitat té un preu, que el lector que ho valora sap on trobar i paga. Cada cop, doncs, hi ha més distància entre la informació gratuïta i la de pagament per subscripció. Cada cop es consolida més una divisió entre dos grups de lectors: els ben informats i els altres.
El que semblava un intent de robatori a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a Washington es va convertir en
una investigació periodística que va finalitzar amb la dimissió de Richard Nixon. Un robatori frustrat –del qual enguany s’han complert cinquanta anys– que va ser el punt de partida en el qual Bob Woodward i Carl Bernstein, del Washington Post van començar a rascar. En aquest article -premiat con el millor del trimestre del Report.cat- es rememora aquella mítica investigació, que ens retorna a l’essència del que hauria de ser el periodisme: la recerca de la veritat.
Enguany, Catalunya Informació celebra el trigèsim aniversari en un panorama periodístic canviant en què els mitjans de comunicació clàssics busquen adaptar-s’hi, en un context ben diferent, per no perdre’n l’essència. En un moment donat, van ser innovadors, quan eren necessaris perquè hi havia demanda d’informació, però la truita s’ha girat i ara lluiten per mantenir el prestigi i la utilitat en una època en què, gràcies a la tecnologia digital, tenim informació a tot arreu i a totes hores.
Després de cinquanta anys en l’ofici, Josep Cuní, un dels periodistes més reconeguts de Catalunya, inicia l’enèsima aventura professional, aquest cop a RNE. Quan semblava que, després de quatre anys a la SER, feia un pas al costat pel que respecta a la informació diària, Cuní ha sorprès tothom –fins i tot a ell mateix–, posant-se una altra vegada al peu del canó. Aquest cop ho fa en castellà, des de Madrid, i davant d’una audiència que, majoritàriament, no el coneix. De nou, com ell ressalta, li toca picar pedra, tal com ha hagut de fer sempre en les diferents etapes que han conformat una de les trajectòries més consolidades de casa nostra.
