A mig camí entre Amèrica i Europa, al nord de l’oceà Atlàntic, Islàndia s’erigeix en una illa vinguda d’un altre món. El paisatge, fet de lava i gel, domina inclement la vida dels poc més de 360.000 habitants. La majoria viuen a la capital, Reykjavík, on també s’aglutina tot un petit univers mediàtic, que en termes d’ingressos, quota d’audiència i nombre de periodistes empleats, sempre ha estat dominat per quatre companyies: la radiotelevisió pública RÚV i tres empreses de mitjans privades, anomenades Torg, Sýn i Árvakur.
El 2008, la tranquil·litat islandesa es va veure alterada per una forta crisi financera. Això va produir una dràstica reducció del PIB, l’ensorrament de la Borsa i la nacionalització dels bancs. És el cas del Kaupthing Bank, que provocà un escàndol en la societat islandesa després que, el juliol del 2009, WikiLeaks filtrés un document confidencial de dues-centes deu pàgines en què es revelaven els préstecs milionaris que s’havien fet als principals accionistes.
La cadena de televisió RÚV va decidir publicar les dades, però cinc minuts abans de l’emissió, va rebre una ordre judicial que els prohibia fer-ho. En un exercici d’astúcia periodística, el canal no va parlar sobre aquesta informació, però sí que va mostrar les imatges del web de WikiLeaks, fet que va dur Julian Assange a la fama en el país islandès.
Va ser arran d’aquesta censura que a Islàndia també va sorgir un gran debat sobre la llibertat d’informació, fins al punt que van convidar Julian Assange i Daniel Schmitt, pares de WikiLeaks, a la reunió de la recentment creada Societat Islandesa de Llibertats Digitals. En aquella trobada, en què s’ajuntaren diferents parlamentaris, escriptors, periodistes i activistes, es va començar a parlar de la creació de la Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI). Es tracta d’una llei destinada a protegir la llibertat d’informació i expressió, així com les persones que revelin informació pública d’interès públic i les fonts anònimes, després d’haver fet una promesa de confidencialitat. La llei també protegeix les comunicacions entre el periodista i les fonts o organitzacions, limita les censures prèvies per part de les autoritats, protegeix els intermediaris, com els proveïdors de serveis d’Internet, i també fa una protecció contra el turisme de difamació i altres formes d’abusos extrajudicials.
La iniciativa es va acabar aprovant per unanimitat, el 16 de juny del 2010, i és considerada com la legislació més avançada del món que dona suport al periodisme d’investigació i que vetlla contra l’assetjament als mitjans i als periodistes. “Hi ha moltes lleis en el món que protegeixen totes i cadascuna de les coses que proposem, però no n’hi havia cap que ho fes tot alhora”, explicava Birgitta Jónsdóttir, parlamentària islandesa i una de les principals promotores de la IMMI, en unes declaracions fetes a El País el juliol del 2010. Assange oferia també tota una sèrie d’avantatges legals amb l’objectiu que les companyies de premsa i Internet decidissin instal·lar-se al país nòrdic. Islàndia es convertia en una mena d’Illes Caiman del periodisme, un paradís de la llibertat d’expressió on poder exercir l’ofici lliurement.
És clar que tot no podia ser tan fàcil. La proposta aprovada el 16 de juny no era un acte legislatiu final, encara que tingués una adopció unànime al Parlament islandès. Un fet que va situar el país al capdavant de la llista de llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres el 2010.
A partir d’aquell moment, es va iniciar un procés d’edició de les tretze lleis que engloben la IMMI d’acord amb les diferents especificacions. Un procés que s’esperava que es completés a mitjan 2012, un any en què, segons un document de Reporters sense Fronteres, les relacions entre els polítics i els mitjans de comunicació islandesos es van començar a tensar. De fet, entre el 2012 i el 2017, no només la radiotelevisió pública va patir retallades, sinó que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va sentenciar fins a sis vegades el Govern islandès per les violacions a la llibertat d’expressió dels periodistes.
Un dels moments crítics té lloc el 2017, quan dos mitjans de comunicació islandesos, Stundin i ReyKjavik Media, s’uneixen amb The Guardian per investigar els delictes financers del llavors primer ministre islandès Bjarni Benediktsson, el nom del qual apareix als Papers de Panamà. Basant-se en documents filtrats per una font anònima, la investigació va revelar que Benediktsson, quan era diputat del comitè d’Economia i impostos, havia venut milions d’accions a Glitnir, un dels bancs islandesos més grans, el mateix dia que el Govern anava a salvar-lo després de la crisi financera del 2008.
Poc després de la publicació d’aquesta exclusiva, l’octubre de 2017, un magistrat es va presentar a les oficines de Stundin, mitjà que es dedica al periodisme d’investigació, per demanar una ordre cautelar i perquè el diari remetés totes les dades utilitzades a la història i eliminés tots els materials relacionats amb el lloc web. Juntament amb ReyKjavik Media, també se’ls va demandar per confiar en documents filtrats que, segons el banc, es van obtenir il·legalment, ja que estaven protegits per la llei financera.
Dos anys més tard, quatre periodistes dels mitjans Stundin, Kjarninn i del programa de periodisme d’investigació Kveikur, de l’emissora RÚV, van fer públic l’escàndol dels fitxers Fishrot amb el cas Samherji, en què es revelava que aquesta companyia pesquera islandesa, una de les més importants del país, estava participant en activitats il·legals a Namíbia. Els periodistes van descobrir, entre altres coses, que Samherji tenia un “departament de guerrilla” que treballava per garantir que els periodistes i la societat civil no escrigués cap crítica negativa sobre l’empresa.
El cas de corrupció va ser condemnat tant per la primera ministra d’Islàndia, Katrín Jakobsdóttir, com pel ministre de Finances, Bjarni Benediktsson. El 2019, Samherji també va publicar una disculpa pública i diverses persones van dimitir a conseqüència dels fets. Tot i això, paral·lelament, es va començar una campanya de desprestigi cap als periodistes que van destapar el cas. La situació es va agreujar el febrer del 2022.
És aleshores que la policia islandesa va iniciar una investigació formal dels quatre periodistes per incompliment del dret a la privadesa i per distribució de pornografia. Segons les autoritats, els periodistes havien utilitzat dades d’un telèfon robat al capità del vaixell que, a més, contenia material pornogràfic. Dues afirmacions que els periodistes neguen i asseguren, segons un informe, que la informació prové d’una font diferent que no han volgut revelar per a protegir-la.
“Sembla que hi ha una manca de comprensió per part de la policia sobre el mal que pot fer un cas judicial d’aquest tipus cap a la premsa lliure a Islàndia i el periodisme en general”, declara Arnar Þór Ingólfsson, un dels periodistes acusats, el març del 2022, en un article publicat per l’Institut Internacional de Premsa (IPI). Una institució que, d’altra banda, insta les autoritats islandeses a abandonar aquesta investigació “alarmant i poc aconsellada”. “El dret dels periodistes a protegir les fonts que informen sobre qüestions d’interès públic sense por de ser processats és un pilar fonamental de les societats democràtiques. Ens preocupa que el cas pugui tenir un efecte esgarrifós en el periodisme i en els informes d’investigació a Islàndia", lamenta Scott Griffen, director adjunt de l’ipi, en el mateix document.
Des del cas Samherji el 2019, Islàndia ha baixat dos llocs a l’Índex Mundial de la Llibertat de Premsa i ha perdut quatre punts a l’Índex de percepció de la corrupció de Transparència Internacional, segons l’informe publicat per Reporters sense Fronteres el 2021. L’entitat també assegura que “el clima per als periodistes a Islàndia s’ha deteriorat durant diversos anys a causa d’una relació més dura entre el món polític i els mitjans”. A més, encara que el periodisme d’investigació tingui molt suport en aquest país nòrdic, els pocs ingressos publicitaris que genera un territori tan petit, sumat a la crisi per la pandèmia del coronavirus, ha deteriorat molt el panorama mediàtic. Per a compensar-ho, l’Estat està proporcionant un gran suport financer als mitjans, si bé es tem que només s’afavoreixin els grans mitjans del país, en detriment de la pluralitat de la informació.
Per altra banda, la Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI) va fer un últim comunicat oficial el juny del 2019, en què confiava que Katrin Jakobsdottir, que feia pocs mesos que era la primera ministra d’Islàndia, per fi s’havia compromès perquè totes les lleis es finalitzessin i es presentessin com a projectes de llei governamentals al Parlament abans que acabés el 2019. Una promesa d’un paradís lliure i transparent que els seus periodistes –i els d’arreu del món– encara esperen.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari