Aprenents de demòcrates

Fa cinquanta anys, un dissabte d’abril de 1966 que ningú recorda exactament, un petit grup de periodistes de Barcelona es reuneix al restaurant del Col·legi d’Arquitectes. En un espai discret per passar desapercebuts, funden una organització clandestina per lluitar pels drets democràtics i professionals. En plena dictadura, són els pioners de la represa de l’esperit democràtic del periodisme que havia estat estroncat per la Guerra Civil i la repressió militar.

Aquell 1966, només un cinc per cent dels periodistes que havien exercit durant la República continuaven en actiu. La resta, afusellats, exiliats o depurats per ser republicans, esquerrans, anarquistes, nacionalistes, de dretes, de centre, monàrquics, liberals o falangistes decebuts per la dictadura de Franco i contraris al genocidi posterior a la guerra. Els fundadors del Grup Democràtic de Periodistes (GDP) eren nens de la guerra, i havien començat a exercir el periodisme quan el franquisme feia paleses les primeres contradiccions internes. Són la primera generació de periodistes de la postguerra.

Els professionals que funden el GDP són: Joan Anton Benach, Josep Maria Cadena, Lorenzo Contreras, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos, Pere Pascual Piqué, Joan Pedret, Josep Pernau i Rafael Pradas. La cadira reservada de Pere Oriol Costa estava buida perquè feia el servei militar a Jaca. La xifra exacta oscil·la entre vuit i dotze persones, ja que del restaurant no va sortir cap llista ni cap document per raons de seguretat en cas de detencions.

Entre els comensals no hi havia un actiu militant inicial del GDP com Josep Maria Huertas Claveria, perquè era estudiant. Huertas havia redactat un document en una reunió prèvia en el qual suggeria diverses normes i diversos noms de periodistes per formar l’organització, proposava fer campanyes conjuntes de premsa i crear un grup d’influència dins l’Associació de la Premsa, l’entitat que llavors representava els periodistes. Molts anys després, acabada la dictadura, esdevindria l’actual Col·legi Professional de Periodistes, un dels principals llegats dels membres del GDP a la història del periodisme a Catalunya.

Resistents en un context difícil
En posteriors trobades, sempre d’amagat, van participar cada vegada més periodistes fins que, quan el GDP es va dissoldre l’any 1976, ja es comptabilitzaven més de cent militants, col·laboradors compromesos i simpatitzants. El GDP va ser una organització de resistència sense cap altra d’igual o semblant a Espanya i va convertir Catalunya en la capdavantera de la democratització del periodisme. També va omplir el buit generacional que havia deixat la Guerra Civil, va iniciar la represa democràtica i va recuperar la tradició periodística catalana, sempre fidel i compromesa al servei del país i de la societat.

Un altre llegat va ser un corpus ètic i deontològic que va marcar profundament les joves promocions de periodistes de la Transició. Algunes reivindicacions d’aquella ètica i aquella deontologia encara són pendents. La xifra de segrests, sancions, multes i tancament de publicacions es compatibilitzava per centenars any rere any, especialment a partir de 1966, quan un sector de professionals i de publicacions van decidir provar i forçar els límits de la Ley de Prensa del mateix any, aprovada pel ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne.

El GDP va treballar en tres línies d’actuació. La primera dins dels diaris, influint en les redaccions, les notícies i les línies editorials. La segona com a un grup d’oposició dins l’Associació de la Premsa. I la tercera, subministrant a la premsa internacional notícies que no es podien publicar a Catalunya. El contacte entre els militants i les accions conjuntes van crear una xarxa informativa subterrània que anava fent una premsa democràtica com si Catalunya fos ja la democràcia que un dia tornaria a ser.

Complicitat generacional
Una feina sorda i constant del GDP va ser presentar una candidatura a les eleccions de l'Associació de la Premsa. Van ser derrotats per la llista oficialista, però van aconseguir suprimir les festes patronals per protestar contra la congelació de salaris. Les vagues estaven prohibides. També va ser significatiu que setanta-un periodistes tinguessin el valor de signar una carta de suport a Néstor Luján, director de la revista Destino, quan va comparèixer davant el Tribunal de Órden Publico (TOP) per haver publicat una carta d’un lector. El TOP era un tribunal especial dedicat a la repressió de tota activitat política o social desafecte a la dictadura.

Eren les primeres etapes d’una llarga complicitat entre els veterans periodistes demòcrates i una nova generació que arribava a la premsa. Margarita Rivière, una de les primeres militants del GDP, els va anomenar aprenents de demòcrates. Era la cadena de transmissió de coneixements i de valors democràtics entre generacions. La fraternitat dels mestres i els aprenents. La primera experiència d’ una xarxa unitària antifranquista. Es volia ajudar a guanyar la llibertat i la democràcia. La finalitat última era no ser una organització necessària quan arribés la democràcia. Es van dissoldre una dècada després tan discretament com quan es va crear.

En la documentació que s’ha conservat sobre el GDP, hi ha idees i conceptes com ser un instrument de foment i defensa dels ideals democràtics en els mitjans. Proposava transformar les entitats professionals d’acord amb els ideals democràtics i una sèrie d’accions inspirades en els mateixos principis. Les més destacades: i ntroduir dirigents demòcrates a l’Associació de la Premsa, diàleg i col·laboració amb els organismes unitaris de la resistència antifranquista, defensa dels periodistes represaliats per actuar a favor de la democràcia i Catalunya, divulgar les notícies silenciades pel Règim, presa de posició pública sobre fets puntuals i pressió sobre situacions laborals injustes derivades de la defensa dels valors democràtics. Vist des d’ara pot semblar elemental i normal, però quan es va redactar aquest document tot el que s’hi deia era delicte.

Els delictes els perseguia la policia política, amb agents i confidents dedicats a vigilar i controlar els periodistes. Les proves dels seguiments i controls són les fitxes policials amb els antecedents professionals i polítics de membres del GDP,. Sobre alguns d’ells, s’afirmen coses com “de ideas catalanistas”, “desafecto al régimen”, “se relaciona con Comisiones Obreras”, “pertenece al Opus Dei”, “le une cierta amistad con un catedrático de Derecho”... Podria semblar surrealista i tragicòmic, si les dictadures no fossin reals. I sembla impossible que encara hi ha intents i temptacions antidemocràtiques d’asfixiar la llibertat d’expressió que tant va costar de guanyar al GDP, i als successors. I la seva resistència democràtica continua.