La vida, en una imatge

JORDI ROVIRA
Hi ha una foto icònica de la Transició. El blanc i negre de la imatge immortalitza uns grisos -la policia Armada franquista- reprimint violentament una manifestació no autoritzada de l’Assemblea de Catalunya a favor de l’amnistia al Passeig de Sant Joan, a l’alçada de Provença. Era l’ 1 de febrer de 1976. Un diumenge al matí fredós i un jove periodista de vint-i-sis anys que complementava els textos amb fotos i que no es podia ni imaginar com gràcies a la seva Canon de segona mà la vida estava a punt de fer-li un tomb.

Quan va revelar les fotografies –feia poc que n’havia après–, Manel Armengol, va entendre la força d’aquell instant que havia aconseguit immortalitzar. Aquella fotografia –“una de les primeres coses que feia en el fotoperiodisme”–deixaria en evidència un règim que esgotava els últims dies. Cap mitjà de Barcelona, però, s’atreviria a publicar la imatge de la repressió policial cap a uns ciutadans que, asseguts al terra, aguantaven els cops mentre esperaven una democràcia que tot just s’albirava.

Armengol no es va rendir. Va anar a un quiosc de les Rambles a comprar premsa estrangera, va copiar les adreces dels principals rotatius internacionals en uns sobres i hi va posar còpies de la imatge, juntament amb una targeta amb el seu nom. En alguns casos, va enviar el sobre per correu, en d’altres se’n va anar a l’aeroport a lliurar-los a viatgers perquè, un cop arribessin al seu destí, l’introduïssin en alguna bústia. Setmanes després, Armengol va rebre un sobre amb una pàgina del New York Times amb la seva fotografia i un taló de 150 dòlars. La imatge també es publicaria a Der Spiegel, Stern, Paris Match, Time, Le Nouvel Observateur... La instantània s’havia convertit en tot un símbol. I la seva carrera va disparar-se. “Em vaig dedicar a la fotografia a causa d’aquella foto”, reconeix.

Quaranta anys després, i amb una dilatada trajectòria a l’esquena, Armengol va acabar de posar les seves pertinences en caixes de cartró. Víctima de la crisi –com tants periodistes–, era desnonat del pis a Pau Claris on hi residia des de feia vint anys. “Des del 2012, no tinc encàrrecs de ningú”, admet. Es veia obligat a traslladar-se a una petita cabana de fusta que té a Tiana, un espai sense ni tan sols cèdula d’habitabilitat.

Però el 18 de gener a la nit un reportatge al Report.cat ( I ara, on deixo el meu arxiu?), el portal del Col·legi de Periodistes va alertar de la situació, així com de la preocupació del fotògraf pel destí del seu arxiu, 150.000 fotografies entre negatius i diapositives. Les converses amb l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Arxiu Nacional de Catalunya no es concretaven i cada cop faltava menys per abandonar el pis. A primera hora del matí del 19 de gener, la notícia es va viralitzar molt ràpid per les xarxes socials i els mitjans se’n feren ressò. La professió es mostrava indignada. Poques hores després, l’Arxiu Nacional comunicava que es farien càrrec d’un dipòsit provisional i preventiu del seu llegat.

Periodisme combatiu
Un llegat, el seu, que com el de tants fotògrafs de la Transició reflecteix els problemes socials d’uns anys de canvi que fins llavors restaven invisibles per als mitjans de comunicació. Armengol era un jove periodista que, a partir de les primeres col·laboracions des de la seva Badalona natal per a diaris de Barcelona, ja aprofitava per donar veu als més desfavorits. “ Sempre eren temes de denúncia”, recorda. Una vegada va escriure per al Tele/eXprés sobre unes barraques del barri de Sistrells, cosa que motivaria una rèplica airada de Felipe Antoja Vigo, alcalde franquista de Badalona, negant-ne l’existència.

Igual que la imatge dels grisos a la manifestació, les fotografies d’Armengol mostraven la part més fosca de la realitat. “Llavors, el valor del fotoperiodisme era molt alt. Abans, als anys seixanta i part dels setanta, gairebé mai havien aparegut fotografies de denúncia de cap tipus. Fins a la mort de Franco tan sols es mostrava la versió oficial”, afirma.

Armengol publicava a Tele/eXprés, un diari vespertí que va apostar per un periodisme nou i modern. Sota la batuta d’Ibáñez Escofet (1968-76) i amb gent com Josep Maria Huertas, Joan Fuster, Manuel Vázquez Montalbán o Terenci Moix, el rotatiu va destacar pel caire progressista, liberal i catalanista. Molts dels que hi treballaven –com Armengol– formaven part del Grup Democràtic de Periodistes, on militaven els professionals de la informació que apostaven pels vents de canvi.

Del Tele/eXprés va passar a Interviú. A la capçalera del Grup Zeta va seguir amb els temes de denúncia. “Però sempre com a col·laborador per lliure”, puntualitza. La gran majoria de periodistes estaven contractats, en canvi, ell preferia ser freelance. “Sempre he defugit de lligams”, explica. Un parell de cops va anar per aquesta publicació amb en Xavier Vinader al País Basc francès per trobar-se amb dirigents etarres.

Un tall en sec
Arran de la fotografia dels grisos, va viatjar i treballar en països com els Estats Units o la Xina i va publicar en prestigioses capçaleres. Tot anava com una seda fins que, al juliol de 1980, en el moment àlgid de la seva carrera, un accident de trànsit va tallar en sec la progressió professional. Cinc costelles trencades, perforació del pulmó, fissura de pelvis… Un mes a l’Hospital Clínic –la primera setmana a l’UVI– i tres anys per recuperar-se d’unes seqüeles que l’obligarien a deixar el fotoperiodisme i dedicar-se a una fotografia més artística. Als noranta, a més, treballaria com a professor universitari i més endavant participaria en una vintena d’exposicions.

Aquell accident, doncs, havia marcat un altre punt d’inflexió a la seva vida. Per això, el desnonament i tot el que suposa s’ho pren amb calma i serenor. “Després del dia de l’accident, tot el que em ve és de regal”, reconeix. Un cop fora del pis, Armengol s’ha traslladat a la petita cabana de Tiana, conscient de la provisionalitat de la situació. Poc després de donar-se a conèixer la seva delicada situació, l’Ajuntament de Barcelona es posaria en contacte amb ell per valorar la possibilitat d’atorgar-li un pis de lloguer social, si bé finalment no es va materialitzar. Desnonat i amb una minsa pensió de jubilació: “Els de la meva generació que vam optar per ser autònoms, ara ens trobem a la intempèrie, sense un paraigua on aixoplugar-nos”, critica.

El fredós 1 de febrer de 1976 una fotografia li canviaria la vida. “Sense aquella imatge, jo hauria desaparegut del mapa”, admet. I ara, un desnonament que coincideix amb l’aniversari de la instantània. “Al tancar la porta del meu pis, he tancat una etapa de quaranta anys rodons. Ha estat com la petita mort de tota una època, però estic tranquil perquè sé adaptar-me a les circumstàncies”, reconeix. Una etapa que, paradoxes de la història, comença i acaba amb la mateixa fotografia. La vida, en un clic. La vida, en una imatge.