Mig segle de compromís

XAVIER MARTÍ

Girona apareixia ja retratada com levítica, militar i burocràtica, en paraules de Josep Pla, a començament de segle XX, però de plena vigència sota el franquisme. És en aquest context que sorgeix la revista Presència i, de retruc, emergeix la figura del fundador, Manuel Bonmatí i Romaguera (Girona, 1903-1981). Provenia d’una família de fondes arrels tradicionalistes en la qual tant el pare, Josep M., com l’oncle, també Manuel (fundador, aquest, de la colònia industrial Bonmatí, a prop de Girona) havien transitat per la vida política d’aquestes comarques.

Bonmatí, en una entrevista publicada amb motiu del número 500 de Presència, parlava dels orígens de la capçalera. “Jo tenia la dèria de fer tornar a sortir el Diari de Girona quan les circumstàncies fossin propícies i vaig creure oportú publicar una revista com a preparació. Calia tenir un equip de gent a punt. (...) I aprofitant els meus antecedents polítics, netament conservadors, vaig obtenir que em donessin els permisos oportuns”, afirmava. El projecte presentat al Ministeri explicava que seria una revista escrita en castellà i que tractaria temes locals.

L’equip de redacció, encapçalat per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, es reunia setmanalment al bar L’Arc, a tocar de les escales de la catedral gironina i que es va convertir en el lloc de trobada per “conspirar” de la progressia i de la intel·lectualitat del moment. Amb un preu de vuit pessetes, el 10 d’abril de 1965 sortia el primer número de Presència: “Establezcamos el diálogo. Queremos que Presencia llegue a ser el eco de la opinión de Gerona a la vez que un intercambio de ideas con España y el resto del mundo” es deia en un curt editorial.

El pes de les sancions

Les sancions també els van arribar. En el número 100, el juny de 1967, Maria Aurèlia Campmany escrivia: “Els redactors de Presència tenen avui una estranya però respectable riquesa acumulada: dues-centes cinquanta mil pessetes de multa, un quart de milió que ve a ser com el dors d’una medalla de mèrits ciutadans. Un quart de milió que, si us plau, ens ha de permetre de sentir-nos una mica solemnes”.

Dos textos omplien la portada. Un exposava les pressions dels funcionaris de la dictadura. Deia així:“necesitamos con toda urgencia conquistar su continuidad [de Presència] y destruir ese fantasma que con insistente frecuencia aparece en nuestro horizonte, ese fantasma en forma de amenaza de muerte”. L’altre reproduïa una nota d’agència que feia referència al judici celebrat dies abans al Tribunal de Orden Público (top) contra onze membres del Sindicat d’Estudiants. Es reproduïen uns paràgrafs pel seu interès, atès que “en sanción a tres artículos con el problema universitario como tema, uno de ellos escrito precisamente por uno de los acusados, el señor Fernández Buey, se nos han impuesto tres multas cuyo importe global asciende a ciento cincuenta mil pesetas”.

Així fou com esclatà la primera gran crisi de la capçalera. Set sancions i tres segrestos en un any foren massa feixucs per a Manuel Bonmatí i per a l’equip de redacció. Carmen Alcalde, la directora, escrivia en el número 102 de 17 de juny de 1967, “...he aquí que hoy, esa Administración todavía demasiado nueva para no ser inexorable, no ha entendido la precariez [sic] de nuestro fondo económico, la escasez de nuestras posibilidades, en su arremetimiento. Conocíamos todos la existencia de la sanción. Pero también es cierto que todos confiábamos en que el castigo nunca podría desbordar el alcance del castigado. Hoy, la crisis no es superada y quedan truncados la labor y el fruto de más de cien números”.Tot l’equip presentà la dimissió.

El pes del bisbe

A la Girona benpensant, burgesa i conservadora no li agradava el caire que havia pres la revista. I el propietari-editor, home d’ordre, exmilitant de la Lliga, també rebia pressions “dels seus”. Paral·lelament, a Girona existia la revista Vida Catòlica, “portaveu oficial d’Acció Catòlica”. Minuts després de la processó de Corpus de 1967, el seu director i delegat dels mitjans del bisbat, Pere Madrenys, i els redactors Narcís J. Aragó, Joan Ribas, Jordi Dalmau i Francesc Ferrer, es reunien amb el bisbe, Narcís Jubany, i el rector del seminari, Dr. Estela, al palau episcopal. Madrenys recorda que a la trobada “Francesc Ferrer va comentar ‘no sé si dic una bestiesa, però sé que en Manuel Bonmatí està desesperat per les cinc multes que té pendents de Presència i potser si algú les pagués se la vendria’. ‘I quant sumen?’, va preguntar el bisbe. En respondre-li 172.000 pessetes va dir: ‘Ja les hi podeu portar. Però que no se sàpiga”.

Al número 500, Alcalde recordava que Bonmatí “no va poder superar aquesta acumulació de deutes”. A banda de pal·liar el dèficit econòmic, l’entrada d’aquest grup de persones va suposar un canvi de rumb en els continguts. Així ho reconeixia el nou director en aquelles mateixes planes: “El nostre propòsit era sobretot convertir Presència en una revista més gironina que la feta per l’equip anterior [que] tenia un gran valor, encara que no responia ben bé a la intenció que va moure en Manuel Bonmatí a fundar la revista: Girona i comarques.”.

El pes de la justícia

Una societat anònima assumia la propietat de l’empresa en el lloc de Bonmatí, com a propietari únic. La formaven vuitanta accionistes de la societat gironina. El consell d’administració el presidia Enric Bonmatí, fill de Manuel, i, entre altres, hi eren Narcís J. Aragó, Joan Ribas, Joan Vidal o Lluís Pla. Amb el nou equip, Presència deixava de ser més “esquerranosa” (un dels qualificatius que se li atribuïen) però no de defensar la llibertat, la democràcia i el catalanisme. Si bé en els inicis de la nova etapa es respiraven aires de tranquil·litat governativa, amb el pas del temps tornarien els expedients i les sancions. Una resolució del Ministerio de Información y Turismo, del 13 de juliol de 1971, confirmada mesos més tard pel Consell de Ministres, cancel·lava la inscripció al Registre d’Empreses Periodístiques. Era el tancament de la revista. Fins que no va arribar la sentència del Tribunal Suprem, més de dos anys després, anul·lant ambdues decisions. I Presència va renéixer. Era el 20 d’abril de 1974.

A partir d’aleshores, va combatre amb més força que mai i es va convertir en un referent polític a Catalunya. Ho deia, deu anys enrere, l’actual director de la revista, Miquel Riera quan recorda que Presència va rebrotar “just per poder parlar i exigir l’amnistia, l’Estatut, la democràcia als ajuntaments i el català a l’escola, o per erigir-se en paladí de la defensa del territori. Una Presència que no defuig tampoc els temes socials conflictius (divorci, objecció de consciència) i per la qual passen, en format d’entrevista, les principals personalitats de la cultura i la política del país. El 26 de novembre de 1977, Presència publica el número 500 i organitza una gran festa. La revista encara continuarà quatre anys més, tot i així, ben aviat les picabaralles polítiques i la crisi econòmica en forçaran la fi”.

Abans, però, el 1979 Pere Madrenys es fa càrrec de la direcció i, un any després, Presència passa a ser mensual. El 1982 ja només surten cinc números i, per salvar la capçalera, el Punt Diari se’n fa càrrec i la converteix en el suplement dominical del diari. Encara en l’any del cinquantenari i des del passat mes de gener, torna a ser mensual. Malgrat els nombrosos canvis de contingut, compaginació, paper i format que ha tingut, continua essent un suplement del diari i després del pas de diversos directors, Miquel Riera, que ha tornat a ser-ne designat màxim responsable, opina que “es conserva l’esperit de la Presència històrica, catalanista i combativa”.