La desconeguda història de l'Heraldo de Madrid

GIL TOLL

No m’ho podia creure. El director de l’ Heraldo de Madrid, el granollerí Manuel Fontdevila, trucava els bombers per demanar-los que canviessin el rètol del frontispici del Congrés de Diputats simulant que ho feia des de la presidència del govern! Era el 1930 i al Congrés hi havia un rètol que deia Asamblea Nacional, un invent de Primo de Rivera per fer una constitució que mai es va aprovar.

El dia de la trucada, Primo ja era a París i manava el general Berenguer, que donava tímides passes per tornar a una normalitat democràtica. Fontdevila li volia posar fàcil i va emprendre aquesta iniciativa temerària enviant també el fotògraf. El resultat es va publicar a la primera plana del diari el 15 de febrer. Una fotografia mostrava els treballs dels bombers darrere un dels lleons del Congrés i es felicitava de tot plegat amb un sonor ¡Ya era hora!.

Feia setmanes que remenava la col·lecció digitalitzada de l’ Heraldo a l’Hemeroteca Nacional i les sorpreses eren cada cop més grans. El miracle digital havia arribat en el millor moment ?setembre de 2009? i de manera inesperada. M’havia començat a interessar per la història d’aquest diari a partir d’uns parents que n’havien reclamat el retorn al govern, doncs eren els hereus dels propietaris espoliats per la Falange a la fi de la Guerra Civil. Això havia passat tot just tres mesos abans i ara em trobava amb aquest tresor a un clic de distància.

La temperatura política del país a la tardor de 1930 era de febre molt alta, la sortida del país de Primo de Rivera augurava canvis i bona part de la classe política apostava per la República. Però aquesta aposta no hauria arribat a quallar sense el suport d’importants diaris i aquí l’ Heraldo de Madrid va destacar amb molta força. El diari va arribar a ser suspès de publicació per un article de l’advocat i periodista Juan Sánchez Rivera en el qual es cridava pràcticament a l’aixecament popular. Ho va recollir el New York Times en parlar de la situació d’Espanya aquells dies. Quan es van convocar les eleccions municipals d’abril de 1931, l’ Heraldo encara va prémer més l’accelerador.

Les eleccions es van celebrar el diumenge 12 d’abril. Els resultats es van començar a difondre a la tarda, però a escala local. La primera imatge de conjunt oficial no arribava fins dilluns al matí, quan es publicava La hoja del lunes, que encara no tenia tots els resultats i més aviat els presentava aigualits. A la tarda, es publicaven quatre diaris a Madrid, entre els quals l’ Heraldo. Aquest va recollir a l’última pàgina el comunicat que va fer el comitè republicà que afirmava que les eleccions havien estat un plebiscit a favor de la República. La idea es va recollir també al titular de portada, en què es publicava una crònica de la jornada electoral.

En aquelles hores, els simpatitzants republicans es congregaven davant els tallers del diari per aconseguir un exemplar on poder veure reflectit el triomf històric de les seves idees. Una multitud entre la qual van circular rumors sobre la marxa del rei aquella mateixa tarda. La gent, entusiasmada, va anar en manifestació cap a la Puerta del Sol, on van saludar enmig de bromes als guàrdies civils que hi havia, als quals ja batejaven de “guàrdia republicana”. Després, van anar cap a la Castellana, a l’edifici de la presidència del govern. Allà, els guàrdies civils els van rebre a trets, hi va haver diversos ferits i l’endemà moria el que estava més greu. El 14 d’abril, es proclamava la República a Eibar, a València, a Barcelona i, finalment, a Madrid, on es va coure el pacte polític entre el comitè republicà i el govern monàrquic. Als carrers de la capital, la gent celebrava el canvi cantant la Marsellesa i l’himne de Riego, visques a la República i... visques a Fontdevila!

El director de l’ Heraldo era un personatge molt popular al Madrid d’aleshores, també a Barcelona, on havia format part de la bohèmia del Paral·lel. Allà havia estrenat un parell d’obres de teatre, no en va era amic íntim del periodista i autor dramàtic Josep Amich, conegut com l’ Amichatis, l’autor de Baixant de la font del gat, entre moltes altres obres.

Seguir la pista d’en Fontdevila en els textos acadèmics sobre història de la premsa a Espanya és missió impossible. Sí que vaig trobar al·lusions en les memòries de l’Eugeni Xammar i articles de Sebastià Gasch o de Josep Maria Cadena. Alhora que jo treballava en el tema tenia notícia de la feina de Quim Torra, que també s’havia interessat en Fontdevila. En va fer un article per a la revista Ponències de Granollers i enllestia una biografia que em va fer arribar amb molta complicitat. Torra, però, se centra en l’activitat de Fontdevila a Granollers i Barcelona, mentre que l’estada a Madrid quedava a l’ombra. El baix to de les referències a Fontdevila es convertien en silenci escruixidor quan es tractava dels editors, els germans Busquets. Uns quants insults en textos franquistes i alguna referència als diaris d’Azaña, poca cosa més.

La pista del petroli

Amb tot, els Busquets no només van ser uns editors clau de l’Espanya d’abans de la guerra. També van ser uns industrials molt importants en el sector del petroli, socis de l’Standard Oil de John Rockefeller. De fet, els Busquets i l’Standard es van barallar amb el govern de Primo de Rivera quan aquest va nacionalitzar la distribució de petrolis a Espanya, el 1927, creant la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petroleos, SA, més coneguda per les sigles, CAMPSA.

Tot un afer d’alta volada econòmica i política que interferia en la trajectòria d’uns editors de premsa que havien estat els més agressius i crítics de la monarquia. El pols se m’accelerava quan llegia comentaris de l’historiador Ricardo de la Cierva vinculant el conflicte de la CAMPSA i l’actitud editorial de l’ Heraldo de Madrid. Fins i tot referències a comentaris del rei Alfons XIII a l’exili en el mateix sentit. Estava davant un complot d’empresaris catalans i multinacionals anglosaxones per proclamar la república a Espanya?

Em vaig proposar esbrinar tant com fos possible sobre aquesta hipòtesi tan suggerent, tot i que em semblava “conspiranoica” en una primera impressió. Res d’això apareixia a la literatura històrica més seriosa, res al New York Times de l’època, res als documents del departament d’Estat nord-americà que vaig consultar. Vaig gratar a la pròpia empresa i vaig localitzar-ne l’arxiu històric a la Universitat de Texas.

El mateix arxiu em va facilitar el contacte amb Ralph Elder, un investigador que va treballar per mi uns quants dies a 25$ l’hora. Hi havia poca cosa sobre l’activitat de l’Standard Oil a Espanya abans de la guerra, però res que suggerís una implicació de la multinacional en la línia editorial de l’ Heraldo de Madrid. Tot i això, vaig dedicar tot un capítol del llibre a explicar ben bé el context petrolier del diari, que havia estat subratllat pel mateix Josep Pla quan deia que feia “olor de petroli”.

Fantasmes a Internet

Tot avançava a grans glopades, com si la informació retinguda en remotes cavernes s’alliberés de cop en forma de riu de papers. A l’arxiu de la Guerra Civil de Salamanca vaig trobar documentació de l’empresa, la Sociedad Editora Universal. Memòries de juntes d’accionistes, cartes comercials, fins i tot les actes del comitè obrer durant la Guerra Civil!

Un dia vaig teclejar al Facebook el nom de Carlos Sampelayo, un dels periodistes de l’ Heraldo de Madrid. N’havia llegit articles a Triunfo, Tiempo de Historia i coneixia el llibre seu Los que no volvieron. Va aparèixer un Carlos Sampelayo a Nova York i em va confirmar que era el fill del periodista, mort feia un parell de dècades. Vaig sorprendre’m per la facilitat amb què l’havia trobat, i a tanta distància! No tenia papers del seu pare, però sí els tenia la seva germana Júlia que viu… al Montseny!

Una tarda d’estiu vaig anar cap allà amb la meva filla d’acompanyant i vam passar una pila d’hores parlant del Carlos Sampelayo de l’època franquista i de la Transició. I la Júlia va obrir l’armari on guardava els manuscrits del seu pare en carpetes de gomes. Textos creatius i d’altres de contingut memorialístic, sí, amb moltes evocacions de la vida de la redacció de l’ Heraldo de Madrid en el qual va treballar les dècades dels anys 20 i 30 amb el seu germà Ramón. Quina xamba tan extraordinària!

Vaig repetir l’operació de cerca moltes vegades amb molts dels noms de la gent de l’ Heraldo i van aparèixer fills, nebots, néts a Madrid, a Buenos Aires, a Mèxic… Un flux continu de fotografies i papers va anar arribant barrejats amb relats emotius sobre la figura dels seus antecessors oblidats.

També van parlar els descendents dels germans Busquets, la mare, la tia Anna Maria, que va morir fa uns mesos, i molts altres parents que vaig anar trobant de l’extensa família. Alguns d’ells els vaig gravar amb càmera de vídeo i en vaig penjar fragments al bloc www.germansbusquets.com. Va anar molt bé per crear un espai comú de record i recerca. Alguns especialistes universitaris hi van arribar buscant pistes dels periodistes que havien tingut activitat literària. Mai hi va arribar cap professor o estudiant de Periodisme, tan sols especialistes en literatura. De fet, a les biblioteques universitàries a penes hi ha un parell d’estudis sobre l’ Heraldo de Madrid comparat amb l’ABC. Un de recent a la Universitat Pompeu Fabra, l’altre dels anys 60 de la Complutense de Madrid.

Enlloc no hi ha cap pista de la dada més impressionant de la recerca, la de la portada de l’ Heraldo del 22 d’octubre de 1935. Hi sortia la fotografia dels comptadors de les tres rotatives del diari que aleshores feien la tirada. Juntes, van sumar 501.000 exemplars, mig milió de diaris impresos en un país amb molta menys població i molt més analfabetisme. L’edat d’or de la premsa escrita i en sabíem tan poc!

En acabar la guerra, el diari va ser confiscat, els periodistes que quedaven a Madrid van anar a la presó i hi va haver condemnes de mort, després commutades per anys de presó i inhabilitació professional al carrer. Els Busquets van reclamar la devolució dels béns confiscats el 1947 amb una carta a la Falange. Des de llavors i fins l’any 2009, hi van haver centenars d’iniciatives administratives, jurídiques i polítiques que no han tingut cap èxit.

Com és que no en sabíem res? El franquisme oficial i el sociològic es van encarregar de tirar moltes capes de terra sobre aquesta història. Nosaltres, en democràcia, no hem estat capaços de desenterrar-la. Fins ara.