El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
La crònica de les ràdios locals acumula gairebé un segle de vida, des dels llunyans anys trenta, quan van néixer les primeres emissores en català emparades pel voluntarisme. Unes característiques que, després del desert que va suposar el franquisme, tenen les ràdios de proximitat que neixen amb l’arribada de la democràcia, quan, a finals dels setanta, Ràdio Arenys i Ràdio Rubí van obrir un camí que han seguit unes dues-centes emissores. Un model particular que, enmig d’un món cada cop més globalitzat, juga amb força l’aposta per la informació local.
El dinamisme de la ràdio a Catalunya es conserva gràcies a arxius sonors, hemeroteca –diaris i revistes– i guions de tota mena. Un llegat que permet reconstruir i reviure aquesta història recent. Les bobines i els enregistraments conservats a la Biblioteca de Catalunya, provinents de setanta anys de Ràdio Barcelona, la inquietud de la societat civil feta palesa a les ones de l’FM que recull l’Arxiu Sonor de la UAB o el dinamisme dels pioners de la ràdio que Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat a cop d’hemeroteca ens ofereixen una perspectiva vibrant i única del segle passat a casa nostra.
La ràdio aconsegueix una proximitat que no tenen els altres mitjans de comunicació. Per a molts oients habituals, aquelles veus que els acompanyen a casa, a la feina o al cotxe, entre molts altres llocs, són com part de la família. Aquesta sensació íntima, propera, personal, de formar part de les nostres vides s’entén per la importància que hi té l’oïda, però, sobretot, per la força de la veu, sobretot d’aquella que, dia rere dia, ens explica el món que ens envolta.
No es tracta d’un mitjà emergent semiprofessional, ni tampoc d’un simple repositori per a les principals emissores. El pòdcast és una indústria que creix, a nivell d’audiència, a un ritme de deu punts anuals i que està previst que el 2026 generi, només a Espanya, fins a 590 milions d’euros. Cada cop els formats són més originals i professionals, les emissores troben noves audiències i les vies d’ingressos es multipliquen. El millor? Que la indústria parla de consolidació, però, també, que les emissores hi veuen un gran marge de creixement.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
La gent jove escolta la ràdio? Diversos experts adverteixen que la ràdio en directe no deixa de perdre força entre les noves generacions, que se senten més atretes per la televisió i per l'entreteniment digital i que, a més, perceben la ràdio com un mitjà associat al passat.
La ràdio és immediatesa, proximitat. I quan passa alguna cosa que converteix l'actualitat en un bé preuat i tothom corre a informar-se'n, les ones radiofòniques hi són, amb periodistes que fan el que saben: informar en directe. Els professionals amb cert recorregut tenen alguns d'aquests dies grans gravats a la memòria. Són les dates, en vermell, que sempre recordaran, perquè tot el que poc abans hi havia prevista va anar-se'n en orris, l'escaleta es va capgirar. El 23F, l'atemptat d'Hipercor, el 17A, la pandèmia. Dies que la ràdio, fidel a la seva cita, no els va fallar.
És el mitjà més immediat i ubic, el que pots escoltar mentre fas altres coses; d’aquí que sigui conegut també com a mitjà secundari. D’altres l’anomenen el mitjà cec perquè, a diferència de la resta, activa la imaginació a través de la veu, el so, la música i el silenci. Al llarg de la seva història, ha sobreviscut a l’hegemonia de la televisió, la irrupció d’Internet i l’auge dels pòdcasts. Per adaptar-se als nous hàbits de consum, ha creat continguts per ser escoltats a la carta i s’ha fet visual i viral, però sense trair la seva essència: el directe. Fem un repàs de la mala salut de ferro de la ràdio amb professionals, directius i estudiosos del mitjà.
Uns pioners, una nova tecnologia, una dictadura i una sèrie d’interessos empresarials. En aquest context, un llunyà 1924, va néixer Ràdio Barcelona, que es va convertir en la primera emissora de l’Estat espanyol. La història d’aquella efemèride comença gràcies a l’entusiasme d’uns homes que entenen la força que pot agafar la telefonia sense fils i que, dos anys després, s’uneixen a Unión Radio. Tres anys més tard se separarien i crearien Ràdio Associació de Catalunya. Tot plegat en uns anys en què, sobretot amb l’arribada de la República, aquest nou mitjà de comunicació esdevé tot un fenomen social.
Cada any, el Col·legi de Periodistes celebra la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels professionals de la informació. Un nomenament del qual es compleixen cent anys. Però, que sabem realment d’aquest antic clergue catòlic francès del segle XVI? En aquest article –premiat com el millor del Report.cat del primer trimestre d’enguany–, repassem la trajectòria d’un home que, a la seva època, va destacar per les capacitats d’oratòria i d’escriptura, que li van permetre poder comunicar molt millor el missatge evangelitzador.
Enguany es compleixen quaranta anys de l’etapa autogestionària del Diario de Barcelona, conegut popularment com El Brusi, una experiència inèdita dins el periodisme català que va ser breu i poc reeixida pel recel d’una part dels treballadors amb aquesta forma de gestió. Fins aleshores, només havia existit la d’El Correo de Pontevedra. En aquestes pàgines, recordem aquella aventura periodística diferent que va existir al nostre país entre gener de 1983 i març de 1984.
El laberint de l’espai digital ha deixat en mans de tothom els continguts, manen els impactes propulsats de manera viral, encara que siguin creats des de l’anonimat o des d’identitats usurpades. No hi ha eines fortes, democràticament accessibles, ràpides i segures, per a rescatar la informació veraç i delatar els artesans de la mentida. I, en el caos de la Xarxa, enmig d’informacions sense fonts, el periodisme s’embulla, es confon i es desdibuixa. Més enllà del fact-checking, en els darrers mesos, però, diferents condemnes als tribunals han obert una via per lluitar contra els propagadors de mentides.
