Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
Des de fa un temps, molts dels actors del Procés sovint no tenen rostre ni identitat perquè s’amaguen darrere unes paraules en clau o unes sigles. I és que enmig d’una persecució política, policial i judicial implacable als líders independentistes, moltes persones han optat per actuar sense donar la cara. Però, com afecta aquest fet la feina diària dels nombrosos professionals de la informació? I fins a quin punt això condiciona la informació que donen?
El 18 de novembre, Leila Guerriero va recollir al Col·legi de Periodistes el XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de Periodisme cultural i polític. Reconeguda com una de les grans plomes de l’Amèrica Llatina, aquesta argentina és tot un referent del periodisme narratiu, el que es cou a foc lent i juga amb els recursos de la ficció, aquell que dona qualitat i sentit a la professió.
En un moment en què els drets de les dones estan en boca de tothom, la professió segueix, a poc a poc, reivindicant les periodistes que han destacat al llarg de la història i que sovint han acabat caient en l’oblit. El llibre Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país, d’Elena Yeste i Francesc Canosa (Editorial Fonoll, 2018), recull una antologia de peces de dones que van anar guanyant protagonisme en els mitjans entre final del segle XIX i inici del XX. En aquest reportatge, reproduïm extractes del pròleg («El paper d’explicar el nosaltres») escrit pels autors.
Semblava que eren una cosa del passat, però han renascut, i de quina manera. Les newsletters s’han convertit en una eina de gran utilitat per als mitjans de comunicació. En aquest reportatge –premiat com el millor dels publicats al Report.cat el darrer trimestre de l’any passat– s’analitza el ressorgiment dels butlletins d’informació en els darrers anys, fins al punt que s’han convertit en una de les vies d’ingressos per aconseguir lectors en els negocis digitals.
L’accés al periodisme, per a les noves fornades que surten de la facultat, no és fàcil, sobretot en els temps actuals, en què la precarietat i la manca d’oportunitats laborals en els mitjans tradicionals compliquen encara més l’entrada a la professió. En aquestes pàgines, oferim una guia pràctica per orientar els més joves en recursos, formació, aplicacions i eines que els poden ser d’utilitat enmig de la incertesa en la qual molts d'ells es troben.
Capçalera va reunir al Col·legi de Periodistes representants de dues generacions de professionals per reflexionar sobre l'ofici. D’allò que els separa i d’allò que els uneix. Durant dues hores i mitja es va parlar de molts temes. En alguns estaven d’acord, en d’altres no tant. La conclusió principal, però, és que els temps canvien i la tecnologia sovint transforma les maneres de treballar. Ara bé, allò que és essencial de l’ofici segueix immutable. En aquest text, reproduïm la crònica d’aquella trobada.
Quina imatge tenen de la professió els estudiants de Periodisme i els que s’han graduat fa poc? Quines il·lusions els mouen? Creuen que es podran fer un lloc en el difícil mercat laboral? Aquestes són algunes de les preguntes que hem fet a sis joves que esperen formar part de la nova generació de professionals de la informació. La seva visió és pessimista, conscients del que els espera. Ganes, però, no els en falten.
La implicació dels professionals de la informació en els fets i afers socials permet, en el cas del periodisme local, explicar històries humanes, socials, culturals, en municipis menys poblats i allunyats de les grans ciutats. I això esdevé una conquesta personal. Actualment, a més, les tecnologies de la informació ajuden a esperonar projectes de qui viu com un regal treballar en el món rural, també com a periodista. Tot plegat, el quilòmetre zero de la professió, la passió pel territori de cadascú.
Cada cop hi ha més empreses que aposten per fer les coses d’una altra manera. En l’àmbit de la comunicació, això es dona amb les cooperatives de comunicació ètica, que treballen a partir de valors com la igualtat, l’equitat i la solidaritat, amb unes condicions de treball no abusives i que porten a terme accions comunicatives amb mesures de responsabilitat social o ambiental.
Al gener, tancava l’edició espanyola de BuzzFeed, mentre que PlayGround i Vice anunciaven retallades en les plantilles. Aquest tipus de mitjans ha deixat petjada en els mitjans tradicionals en forma de titulars pescaclics, contingut viral i notícies frívoles, però també en la visibilitat de col·lectius menystinguts i en l’entreteniment creatiu. Uns objectius d’ingressos inassolibles, un entorn publicitari incert i el canvi d’algoritme de Facebook són algunes causes d’aquesta deriva. Els analistes apunten que és el final d’un model i que som davant d’una reestructuració necessària per ajustar-se al mercat.
Els mitjans digitals han d’apostar per un model basat en les subscripcions. Aquesta és la conclusió de diferents estudis i estadístiques i ja s’ha exposat amb anterioritat en aquesta revista. Ara, però, es presenta un nou dilema per a les empreses periodístiques: com aconseguir que els subscriptors renovin? És a dir, com fidelitzar-ne l’usuari? El repte a les redaccions és consolidar el que per a molts mitjans, tant grans com petits, s’està convertint en la principal font d’ingressos.
Està malalt però està fort. No vol escriure les memòries perquè assegura que es deu al secret professional, i per això la conversa amb qui va fundar El Periódico de Catalunya i va viure temps convulsos està plena d’off the records. Malgrat tot, parla clar i les seves conviccions segueixen vigents, com el primer dia. Són les mateixes idees que han guiat la seva trajectòria professional i la seva vida. Antonio Franco en estat pur.
