Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
En el número 181 de la revista Capçalera trobareu com els periodistes més joves veuen la professió.
La proliferació de notícies falses a la Xarxa és un fenomen creixent, clau per a l’ascens electoral de determinades posicions ideològiques. Estaments com la Comissió Europea s’han posat en alerta per frenar aquesta amenaça per a la democràcia. Una major regulació, la transparència sobre l’origen de les informacions, l’alfabetització mediàtica o la cooperació amb els organismes verificadors són algunes de les principals mesures adoptades, mentre que diferents organismes i entitats segueixen debatent al voltant d’un tema candent. Prova d’això és que el Col·legi de Periodistes va coorganitzar amb el CAC una jornada al Parlament de Catalunya per reflexionar sobre aquesta problemàtica.
Dotze escoles de Periodisme i un examen estatal posen cada any a Itàlia uns tres-cents nous periodistes en un mercat laboral inhòspit. Blindats per una assumida autocensura per evitar amenaces i querelles que desacrediten tot allò que desvetlla interessos, sobretot econòmics, extremats i enfortits per grans monopolis de poder mediàtic, però també tacats per grups de tipus mafiós, els professionals de la informació trampegen, com tot Europa, la precarietat econòmica a les redaccions.
La iniciativa de dos joves andalusos en ple franquisme va suposar, en pocs anys, una revolució en la fotografia espanyola que, per fi, va poder veure’s a l’estranger, al costat de les avantguardes europees. El grup Afal –que va pivotar al voltant d’una revista del mateix nom– va acollir fotògrafs de tot l’Estat, els millors de l’època, que explicaven la realitat amb una mirada moderna, transgressora i sense complexos. En els darrers anys, diferents iniciatives estan reivindicant la figura del col·lectiu.
Quan es repassa la història de les publicacions catalanes, en sobresurt una: D’Ací i d’Allà. S’han complert cent anys del primer número i una anàlisi amb perspectiva permet observar com aquesta revista va aconseguir captar l’atenció d’una burgesia culta i cosmopolita. Periodistes, escriptors i artistes de renom van col·laborar-hi al llarg dels divuit anys d’existència, durant els quals els impulsors van demostrar com es podia fer una capçalera de qualitat que estigués al nivell de les grans publicacions del Vell Continent.
En la professió periodística hi ha algunes coses –almenys sobre el paper– que semblen estar clares, com la separació entre fets i opinions. La ciutadania, però, no sempre sap diferenciar-ho. Prova d’això és un estudi elaborat als Estats Units pel prestigiós Pew Research Center, que ha demostrat que moltes persones confonen la informació amb l’opinió. Aquest reportatge, guanyador ex aequo al millor reportatge de Report.cat del trimestre, reflexiona sobre aquest fet.
Les mentides disfressades d’informació, conegudes com fake news, s’han convertit en un problema de primer ordre. Davant d’aquest greu problema, el blockchain, la nova tecnologia descentralitzada i encriptada promet transformar el periodisme i acabar l’espiral de desinformació automatitzada que corre per les xarxes socials. Diferents veus crítiques alerten, però, sobre aquests vaticinis que, fins avui, no han passat de la teoria a la pràctica.
Mentre que els televisors són cada vegada més grans i emeten en major qualitat, alguns periodistes fan la feina amb mòbils, sense operadors de càmera. Per a uns això és fer passos enrere. Altres, en canvi, defensen que són els nous temps i que les imatges gravades des d’un telèfon aporten frescor i permeten una immediatesa que no s’aconsegueix amb les càmeres convencionals. Un debat fruit del canvi tecnològic que ha comportat el paradigma digital.
La influència del factor audiovisual no para de créixer i, per tant, la tendència dels ciutadans a consumir cada cop més vídeos, al marge de la televisió, també afecta qualsevol estratègia informativa. El llibre Comunicación corporativa. Audiovisual y online. Innovación y tendencias (UOC, 2018) analitza aspectes vinculats als nous hàbits de la ciutadania i en com condicionen les noves maneres de comunicar. En aquestes pàgines, reproduïm extractes d’un dels capítols, concretament el que se centra en l’estratègia que haurien de seguir els professionals dels gabinets de comunicació.
“Ni la gent ha parat de llegir en paper ni llegeix menys a Internet”. Així de contundents es mostren des de redaccions de mitjans de comunicació com Panenka o Jot Down, els quals fan una aposta clara pel periodisme reposat i de lectura llarga, fins i tot a Internet. L’analítica web mostra, alhora, que si bé una gran part de les visites a mitjans duren menys d’un minut, existeix un 40% d’usuaris que estan disposats a passar una estona llegint sempre que, és clar, la informació o el reportatge ho mereixin.
Cada cop més, els mitjans de comunicació –molts de referència– estan sumant els podcasts a l’oferta informativa com a nous canals de distribució de contingut. En aquest reportatge –guanyador ex aequo a la millor peça periodística del Report.cat del trimestre– s’analitza el seu auge, s’expliquen alguns casos d’èxit tant a casa nostra com a l’estranger i es detalla per què, tot i l’augment de l’ús, la majoria dels mitjans de comunicació nacionals encara no s’han atrevit a endinsar-se en el format.
Eldiario.es és una història d’èxit creada a partir de la confiança amb el lector, la transparència i un periodisme de qualitat. Darrere d’aquest mitjà hi ha Ignacio Escolar, que ha consolidat un model de negoci gràcies a entendre la professió amb uns principis en què destaquen el compromís i l’honestedat. Els sis anys de vida d’Eldiario.es, però, no només ens diuen molt sobre com s’han de fer les coses, sinó que també, per un efecte mirall, retraten certs vicis i carències heretats del passat.
