“El món de la informació no ha estat a l’alçada”

Comencem pel més important. Al desembre vas fer públic a La Marató de tv3 que fa set anys que lluites contra un càncer de còlon. Com et trobes?

Em trobo bé. El càncer de còlon, que s’ha expandit al fetge, m’ha canviat una mica la vida. Me’l van enganxar d’hora i m’ho vaig agafar bé perquè psicològicament soc dur i fort. He fet convenis col·lectius entre empresaris emprenyats i companys periodistes, amb les meves mans vaig fer la portada de la mort de Franco, he viscut la Transició, tensions professionals i polítiques... Per tant, soc ideal per afrontar una cosa com aquesta. I la qualitat professional i humana de la sanitat pública m’ha fet sentir reconfortat. En aquests moments, estic rebent quimioteràpia, però els efectes secundaris no són massa greus.

I els càncers del periodisme, la professió els afronta igual?

No. Un càncer com el meu és complicat i dur, ara bé, el que ha succeït en el món de la comunicació... Hi ha raons externes, com la crisi de la lectura, de la qual no en tenim cap culpa. I també hi ha un aburgesament de la societat, que ja no veu la informació com una arma per defensar-se. Al darrere de tot això, però, hi ha el fet que el món de la informació no ha estat a l’altura. La temptació dels mitjans de sentir-se part del poder és una traïció. Si a la vida hi ha una ratlla entre el poder i la gent, hem d’estar amb la gent. No pas al mig. Tenim un ofici cridaner i en el periodisme s’ha produït molt el fet de sentir-nos “senyorets” i, psicològicament, sentir-nos més a prop...

... del costat equivocat.

Soc un noi de barri, de la Sagrada Família, que recollia cadires velles per fer la foguera de Sant Joan. Jo soc això. I sempre he pensat que la gent com jo no acostuma a tenir la sort de dirigir mitjans. Amb tot, ho he fet. I llavors has d’escollir entre canviar de bàndol o no. Els periodistes tractem amb poderosos i en molts casos tenim la sensació que en som amics. I aquest és un error dramàtic. Fins i tot pensem que som importants. Jo, que he estat més de trenta anys dirigint diaris, sempre he tingut la sensació que allò important era la cadira on posava el cul. I que els somriures dels banquers o polítics, més que a mi, els feien a la cadira que jo ocupava.

Amistats circumstancials

I això ens ha creat una gran vacil·lació sobre alguns compromisos de fons. Hem tingut debilitats, hem fet amics entre la gent del poder, hem acceptat compromisos aliens a la informació. Jo també he pecat d’això. I la gent, al final, ha percebut que els diaris no jugaven sempre net.

Que no érem dels seus.

Tu ho has dit millor que jo. Durant la Transició, la gent estava enamorada dels diaris. A El Periódico ens trucaven veïns de la Trinitat dient-nos que era una vergonya que no sortissin al diari després de cinc dies reivindicant un semàfor. Tenien la sensació que aquell semàfor s’aconseguiria gràcies a la pressió sobre el poder que els oferíem. Ara la gent sap que els diaris no ajuden a posar semàfors i que els periodistes –els bons també– quan entrevisten gent important no repregunten o no gosen portar-los la contrària. “Nosaltres recollim el que diuen. Jo no haig de ser el protagonista”, diem com a excusa. I no és cert. Hem d’intentar que els poders es posin vermells quan preguntem certes coses, que hagin de mentir descaradament o reconèixer que s’han equivocat. A més d’aquesta falta d’independència, també hi ha la manca d’orgull respecte del periodisme. Hem defensat molt malament la professió, i la societat ho ha percebut. I això ens ha portat a una situació de feblesa davant de l’opinió pública i de les mateixes empreses.

A l’octubre, es va presentar “Los periodistes estábamos allí para contarlo”, coordinat per Fernando Jáuregui, en què 105 periodistes i 50 fotògrafs reflexionen sobre la premsa durant la Transició. Al llibre s’observa una connivència absoluta entre polítics i periodistes. Fins i tot es va presentar al Congrés dels Diputats. No havíem quedat que aquesta manca de distància era un dels problemes de la professió?

Els periodistes tenim relacions amb els polítics, i en aquell temps era indispensable. Vaig conèixer Felipe González a la clandestinitat, i això era com fer la mili plegats. Després vaig tenir una ferida molt gran amb ell per culpa de Banca Catalana. A El País havíem tocat molt aquest tema, però un dia des del diari em van dir que el fiscal general, Luis Burón-Barba, retirava la querella perquè allò podia trencar la relació Catalunya-Espanya. Em van explicar que eren raons d’Estat, i que la meva actitud contra l’autoritat no era justa des del moment que era una autoritat democràtica. I que no era jo qui havia de jutjar o no determinades coses que eren interessos d’Estat.

Tu vas ser redactor del Codi deontològic. Pedro J. Ramírez, un dels signants del llibre, ja fa anys que alimenta la “teoria de la conspiració de l’11-m” i encara és admirat per molts...

Això forma part de la degradació democràtica. No soc independentista, tot i això, realment la democràcia espanyola amb la negativa a reformar la Constitució ha tingut una devaluació qualitativa molt important. Trobo injust, però, que quan ara es parla de la policia patriòtica del Ministeri de l’Interior, ningú parli d’en Jorge Fernández Díaz. No es fa una policia d’aquesta sense voler-ho el ministre. A més, sé que quan Fernández Díaz buscava informació d’independentistes i de l’extrema esquerra, presumia d’aquestes coses. “Ho acabarem arreglant perquè són molt corruptes amb els diners”, m’explicaven que deia.

Tornem a El Periódico. El 1997, Antonio Asensio i tu feu l’edició en català. Allò va ser un gol a La Vanguardia.

Més que un gol a La Vanguardia, va ser un repte. Abans de sortir El Periódico hi havia tot el moviment de la recuperació del català i l’Asensio em va proposar que, com feien alguns diaris, publiquéssim algun article en català. Fins i tot em va plantejar de fer l’editorial en català. Jo li vaig dir que no, que la lectura es fa en una llengua. Però també li vaig dir que si el diari anava bé podríem fer les dues edicions en paral·lel. “Això seria genial!”, em va dir.

Va tardar una mica a ser una realitat.

Vaig marxar uns anys a El País i una nit, tornant de Madrid, em vaig trobar l’Asensio a l’aeroport. “Fas mala cara”, em va dir. Ens vam asseure junts a l’avió i li vaig explicar que volien que anés a viure a Madrid, però que no em venia gens de gust. Perquè, com explica en Cebrián a les memòries, pensaven en mi com a possible successor. “Estic molt fotut, haig de pensar-m’ho”, li vaig admetre aquella nit a l’Asensió. I llavors em va dir que l’Enrique Arias –director d’El Periódico– estava molt cansat i que havia de buscar un nou director, i que tenia molt avançada la compra d’unes rotatives pròpies. “I també podríem fer la versió en català”, va afegir. “Estic molt fotut avui, no em vinguis ara amb això”, li vaig respondre. “Et dono la meva paraula d’honor que si tornes, ho fem”, va dir. I allà mateix vaig acceptar.

I us hi vau posar.

Vam començar a veure com ho faríem. Vam tenir a debat amb l’Institut d’Estudis Catalans i altres experts sobre l’ús de la llengua. La teoria era que l’Avui no tirava, entre altres coses, perquè utilitzava la llengua dels poetes i que nosaltres havíem d’utilitzar la del poble. La gent estava entusiasmada amb el projecte. L’únic que no hi va mostrar satisfacció va ser Jordi Pujol.

No?

Suposo que va pensar que allò podia matar l’Avui. Li vam anar a explicar el projecte i ens va dir: “Hauríeu de fer-ho tot en català i deixar ja el castellà, perquè si no aquestes coses no serveixen per a res”. Quan vam sortir de la reunió, l’Asensio estava desanimat. “Suposo que has entès que si sortim,  estarem en guerra. No volen que sortim”, em va dir. I la veritat és que es va iniciar una nova etapa de dificultats amb la Generalitat. Teníem un projecte d’una cadena de ràdio en català dirigida per en Joaquim Maria Puyal. Ja n’havíem parlat amb en Pujol i amb en Trias, conseller de Presidència, i ens havien donat la paraula que tindríem unes divuit freqüències, però al final només ens en van donar dues o tres, perquè no volien que creixéssim. La ràdio hauria estat la nostra consolidació absoluta. I així va morir aquell projecte.

En deu anys El Periódico ha passat dels 110.000 exemplars venuts a poc menys de 33.000 el 2018. A part de la crisi de la premsa i la crisi econòmica, què s’ha fet malament des del rotatiu?

El Periódico havia de ser fidel a una línia editorial i a un estil, i ho ha estat. Ara bé, ha estat objecte d’una mala sort històrica perquè era un diari que a la Transició i a la post-Transició va aconseguir molts lectors que no eren fans de la lectura, i per això la crisi global de la lectura ha estat més demolidora per al Periódico que no pas per a altres capçaleres. Crec que això ha provocat el gruix de la pèrdua de lectors.

Segons el CEO un 70,1% dels independentistes es consideren d’esquerres per només un 38,7% dels unionistes. Que El Periódico, que és progressista, sigui el rotatiu català més bel·ligerant amb l’independentisme, ha influenciat en la pèrdua de lectors?

Crec que el factor essencial és la crisi de la lectura i que la bel·ligerància contra l’independentisme s’ha exagerat des del mateix independentisme. I més després de l’atemptat de les Rambles. Crec que la societat catalana va ser injusta amb El Periódico. El diari, però, es va equivocar en les formes en el tema del document de l’alerta de la cia. S’havia de publicar, en canvi, no s’havia de fer una reproducció artificial del document. En un món com l’actual, i en una situació tan explosiva, allò va ser una porta oberta a l’atac dels adversaris sense possibilitat de defensa.

El Procés fins i tot s’ha barrejat amb la venda del Grupo Zeta. Es va dir que la banca havia estat clau per apostar per Prensa Ibérica abans que per Mediapro per la possible deriva política. I que Soraya Saenz de Santamaria havia fet gestions per a la venda al grup Vocento, editors de l’ABC. Que la banca o una líder del PP tinguin un paper clau en la venda d’un diari popular i d’esquerres no és trist?

Jo no diria trist. La primera obligació d’Asensio fill, si no volia continuar com a editor, era buscar el comprador que donés més garanties del manteniment de la línia editorial. Defensar allò que és El Periódico, que també és un factor dins del complex i difícil equilibri català mediàtic. Hauria estat un desastre trencar aquest equilibri. Seria tan dolent que l’Avui comencés la defensa de Vox com que El Periódico comencés, com a línia editorial, la defensa de la independència. Per això crec que l’Asensio ha fet allò correcte. Les coses, però, són més complexes que tot això. Perquè els bancs també creien que trencar l’actual equilibri politicomediàtic podia ser una putada per al país i que era millor no fer-ho. Però la decisió final l’ha pres l’Antonio Asensio.

I els bancs han de decidir aquestes coses?

No han de decidir res, encara que una part important del grup Zeta ja era a les mans dels bancs pels deutes. La sort va ser que coincidien amb el que pensava l’editor. I també jo mateix. Què hauria passat si els bancs haguessin dit que El Periódico s’havia de convertir en un diari de dretes? Doncs que s’equivocarien i el diari estaria abocat a desaparèixer.