Feminal va ser la primera revista dirigida i escrita per dones que va veure la llum a Catalunya. El naixement té lloc en el marc de la premsa il·lustrada, de l’empelt, de la fusió entre el periodisme i la imatge. Uns anys abans, el 1903, havia aparegut la prestigiosa La Ilustració catalana i és quatre anys més tard, el 1907, quan sorgeix Feminal com a suplement mensual, una iniciativa pionera que transcorrerà al llarg de tota una dècada i es convertirà en la primera publicació que aborda qüestions claus per a la història del feminisme espanyol.
La capçalera va ser impulsada per dones que procedien de l’àmbit burgès catòlic i s’emmirallava en altres revistes similars que, en aquell moment, sota la influència del sufragisme, s’estaven editant a les grans ciutats europees. I el fet de ser un suplement de la Ilustració catalana permetria que es beneficiés d’un equip de redacció d’alt nivell que mostrava l’aportació femenina al món del treball i a la cultura. La presència de textos i imatges sobre art, música, literatura, entre altres aspectes del coneixement, deixava clara una voluntat de professionalitat i un afany pel respecte, el rigor i l’actualitat. Tot un model.
D’altra banda, l’ús de la imatge és un recurs perquè el periodisme sigui no només per a un públic culte i lector de les novetats literàries, sinó també per al conjunt de la ciutadania, tal com dècades enrere ho havia fet el dibuix, la caricatura. La fotografia passava a ser, doncs, la que captava nous públics poc avesats a la paraula escrita, atesa la situació general d’analfabetisme funcional que al segle xx millorarà amb la urbanització i la generalització de l’ensenyament.
Dirigida per l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, Feminal es converteix en una eina que pot facilitar una millora en la formació cultural femenina. En aquest sentit, compta amb uns grans aliats, com són Lluís Via i Pagès, director literari de Joventut, i, especialment, Francesc Matheu, director de La Ilustració.
Ideològicament, es tracta d’una publicació conservadora, catòlica i catalanista. Feminista, aspira a una igualtat en molts camps, sobretot en l’accés a l’ensenyament i al treball. No es parla de sous o de càrrecs, que és una lluita que encara haurà d’esperar força dècades. I és que el segle XX no veurà fins a les darreries la igualtat entre el món masculí i el femení en el que fa referència a l’accés al món docent i laboral. Molts abans de tot això, però, el primer crit va ser Feminal.
Al llarg de la seva vida, la revista va disposar d’una aportació molt rellevant de noms femenins. Karr volia que l’ensenyament, la cultura, l’esport, fossin elements en l’ideal de la igualtat. I va centrar-se en un tema que avui pot sorprendre els joves, però que aleshores era ben viu: el dret de vot de les dones majors d’edat. Així, en va fer campanya i aquella llavor arribaria a fructificar menys de dues dècades després, amb la Segona República.
Un altre tret distintiu en el contingut de la revista era la voluntat constant de superar la crònica ignorància i la falta de formació cultural que patia el mon femení. Així doncs, les pàgines del mensual s’obriran de bat a bat per a aquestes temàtiques, amb una presentació, remarquem-ho altre cop, molt acurada i bonica que la farà una delícia.
En gairebé tots els números, les arts plàstiques hi feien acte de presència, ja fos amb articles dedicats a exposicions d’artistes o amb reportatges monogràfics sobre alguna d’aquestes. Dones artistes, catalanes i europees, moltes pintores, si bé també escultores, cartellistes, il·lustradores o esmaltadores hi van aparèixer a les pàgines, tot i que, passats els anys, moltes d’elles acabarien oblidades. Per això, moltes dècades després, els articles de Feminal s’han convertit en una font inestimable per recuperar aquelles dones a qui la història no va fer justícia.
La decidida vocació de Feminal per projectar art fins i tot va fer que, al final de la vida, s’organitzessin visites a tallers de creadores. També projectarà a cada número la literatura catalana, especialment poesia d’autoria femenina, i molta informació de centres d’educació, de formació dirigida a les dones. Molts articles ideològics d’alt nivell intel·lectual i reportatge amb cròniques d’activitats, centres i esdeveniments d’interès cultural. I tot en les vint pàgines, de gran format. que aconseguien un impacte rellevant tot i un preu elevat. Perquè Feminal era una de les revistes més ben editades, però també una de les més cares.
La voluntat del mensual era oferir informació sobre la situació de la dona i també donava veu a la presència femenina amb dignitat. Perquè llavors encara hi havia qui parlava de les limitacions d’intel·ligència o de creativitat de les dones. Recordem que per a entrar en el món masculí, periodístic i literari, la dona.
En contrast amb tot això, Feminal presentava habitualment i amb naturalitat poemes, contes, articles... i així, es va crear un respecte entre l’opinió femenina. No era la curiositat d’una peça, sinó una aspiració de normalitat. I hi sortien les dues pautes habituals: la dona que estudiava i aprenia, però també la dona artista, ja fos escriptora, pianista o pintora. També, habitualment, la dona que anava a l’església i la que feia esports – d’èlit. I sempre la dona elegant. Esposes d’industrials, encara que també Isabel Llorach, promotora del Conferencia Club, mestres com Maria Montessori o pintores i escriptores com Lluïsa Vidal, Caterina Albert, Lola Anglada...
La revista va presentar, regularment, els dos aspectes que la fundadora desitjava: la reivindicació dels drets de les dones i la divulgació de la cultura catalana. Va ser important, sobretot, en la primera, gràcies a una qualitat i una mentalitat feminista dominant.
Per tot plegat, Feminal va obrir camí i, alhora, va trencar amb la premsa femenina de modes i conformista en contingut. Un exemple: el 1879, trenta anys abans, havia aparegut Modas y Labors, suplement del Diari Català del progressista Valentí Almirall. La directora era Monserdà de Macià i el contingut era innocent o socialment ingenu (patrons de vestits burgesos i contes de to sentimental). En canvi, Feminal va aixecar el llistó. Va acostar a la reivindicació i ho va fer amb informació periodística, amb bones plomes i fotografies de gran interès en què les dones tenien el protagonisme total, tot i que no absolut. Els articles sovint sorprendrien per la gosadia conceptual i la qualitat formal. Estaven ben escrits. I gràcies a això, la discussió social sobre les dones va assolir un bon nivell de modernitat i de rigor.
Els texts de Feminal ens mostren una revista diferent, abanderada de les causes que defensaven les dones en totes les vessants. En aquests extractes d’articles –com el primer de Carme Karr en la presentació del suplement– queda ben clar que la capçalera era pionera en les reivindicacions:
“Fins avui, el català intel·lectual, científic, artista, ha viscut sense fer res per la dona, sense interessar-se per ella, com si o fos més que una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran transcendència; en un mot, quelcom un poc més necessari que el tabac, (...) Feminal, doncs, ve a la dona com un amic qui, en la seva llengua li parlarà de tot lo que pot ésser-li útil, de tot lo que pot plaure-li i interessar-la en l’actual moment artístic, industrial i social.”Carme Karr, “La nostra finalitat”, Feminal, 1 (28-IV-1907)
“Pensem, amigues meves, amb la dona que treballa de les cinc del matí a les deu de la nit per a guanyar 60 cèntims! Tinguem present la visió dolorosa i, per desgracia, real, de la mare i la filla que treballen de les sis del matí fins a les dotze i fins a les dues de la matinada –quatre hores de repòs!– per a guanyar setze pessetes la setmana, amb les quals han de pagar lloguer, aliments, vestits, llum, film, màquina... Declarem-nos fermament contra el sou de la fam; treballem pera disminuir els sofriments de les obreres víctimes del Sweating Sistem mot tristament expressiu, que traduït literalment vol dir Sistema de la suor i que posat en pràctica consisteix en fer treballar lo més possible pagant un sou molt baix.”Josepa Casagemas de Llopis, “Sobre una obra social”,Feminal, 24 (29-V-1909)
“El desvetllament col·lectiu i individual de la dona catalana, va essent un fet, un noble fet que es marca amb brillant utilitat a cada pas. I Feminal, l’únic portaveu que existeix avui en tota Espanya de la causa femenina, se’n sent gloriós per a totes les dones i gloriós per ell, alhora, car ses infatigables doctrines de sa feminisme, iniciades fa tres anys en les seves planes, comencen a donar el seu fruit. Per això, amb inusitat plaer ens ocupem avui d’una de les obres femenines més meritíssimes que van portant-se a cap a Barcelona: La del Comitè executiu de dames per la lluita contra la tuberculosi.”Redacció, “Vulgarisació higiènica per a combatre la tuberculosi. El Comitè Executiu de Dames”, Feminal, 37 (24-IV-1910)
www.ddd.cat › Feminal, Cristina Dumitrescu (Bellaterra, UAB, 2018)
Las artistas catalanas, su lugar en la revista Feminal (1907-1917) › Isabel Rodrigo, Locus Amoenus, 15 (2017)
Revistes de dones (1846-1935) › Isabel Segura i Marta Selva (Edhasa, 1978)
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari