Veritat o mentida?

LLUIS ARCAL

L’emissió del fals documental “Operación Palace” a La Sexta, el 23 de febrer, va provocar reaccions de tot tipus, bàsicament a les xarxes socials, i va tornar a posar en evidència les conseqüències que pot tenir un format d’aquestes característiques en l’audiència televisiva, sobretot a nivell ètic.

La col·laboració de personatges reals que van acceptar participar en la broma per donar versemblança a la falsa història presentada per l’equip de Salvados va ser el pal de paller d’una proposta televisiva que també perseguia altres objectius com ara transmetre a l’espectador un missatge crític en el qual es denunciava la falta de transparència de la normativa espanyola a l’hora d’investigar els secrets d’Estat.

Aquestes van ser les dues principals potes sobre les quals va reposar aquest fals documental que, això sí, va deixar pel final sincerar-se amb l’espectador i revelar que tot havia estat una farsa, una mentida ben elaborada. “Era un producte preparat per obtenir una determinada reacció”, afirma Antoni Roig, professor de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), qui assegura que “el programa va provocar que molta més gent es qüestioni la versió oficial sobre el que realment va passar el 23-F”.

Respecte a la posada en escena de l’“Operación Palace”, la també professora de Comunicació d’aquesta universitat, Gemma San Cornelio, considera que “tots els mecanismes de versemblança que van fer servir eren correctes, tant els tràilers inicials com el desenvolupament”.

“Operación Palace”, però, no va ser un experiment, sinó un més d’aquest tipus de programes, coneguts com a mockumentary. No gaire lluny en el temps, el 2004, el prestigiós canal francoalemany Arte va emetre el polèmic “Operació Lluna”, un fals documental en què es posava en dubte l’arribada de l’home a la lluna a bord de l’Apolo XI. De fet, l’“Operació Lluna” involucrava directament el director de cinema Stanley Kubrick com a responsable del suposat muntatge que buscava simular l’arribada a aquest satèl·lit.

Entretenir i denunciar

Ara bé, què ha de tenir un fals documental per ser considerat com a tal? Versemblança, entreteniment, denúncia o engany són algunes de les paraules que els experts i analistes de la matèria utilitzen a l’hora de definir-ne el format.

“La funció fonamental d’un mockumentary ha de ser la d’entretenir”, subratlla Jordi Sánchez-Navarro, professor de Comunicació de la UOC i autor de l’estudi Imágenes para la sospecha (Glènat, 2001). Cal assenyalar que en anglès mock vol dir 'burla' i, per tant, aquesta etimologia ja pot servir de guia per saber quina és la intenció principal del fals documental. També hi coincideix el doctor Josep Lluís Micó, professor de la Universitat Ramon Llull (URL): “El mockumentary també té una altra intenció que és aportar informació sobre determinats fets rellevants, tot i saber que allò que s’està veient és una reconstrucció, una simulació o, simplement, una fabulació”.

Una altra de les finalitats d’un fals documental pot ser la d’educar. Sánchez– Navarro ho exemplifica amb The War Game ( Joc de Guerra, Peter Watkins, 1965). “Aquest film ultrarealista reflecteix els possibles efectes sobre la població d’un atac nuclear a Anglaterra”, assegura aquest expert, que precisa que “no és ben bé un documental, sinó que està rodada de manera superealista aprofitant l’estil dels documentals”. En aquest sentit, San Cornelio afegeix que “hi ha moltes sèries documentals en què es planteja un hipotètic futur de manera molt catastròfica com, per exemple, l’skyline de Nova York tot rovellat”.

Finalment, un dels objectius que pot perseguir la realització d’un fals documental no és altre que la denúncia, com en el cas de l’“Operación Palace” que, tal com assenyala Sánchez-Navarro, “volia posar de manifest l’opacitat oficial per investigar sobre els fets del 23-F”.

Com si fos real

A banda de les qüestions discursives, un mockumentary també ha de presentar uns aspectes formals i de realització ben definits. Els experts coincideixen en la necessitat de presentar imatges d’arxiu, la invocació de la figura de l’entès en la matèria o certs mecanismes retòrics, com mirar i parlar a càmera i presentar-ho en format entrevista. “Alguna cosa així com donar-hi un vernís de realisme”, afirma Sánchez-Navarro.

Si es planteja un problema d’ètica periodística en l’emissió d’un producte d’aquestes característiques, els analistes coincideixen a negar-ho, sempre que es compleixi una condició sine qua non: dir a l’espectador que el que està veient és fals. En aquest sentit, si es compleix aquesta condició tampoc no hauria de suposar una pèrdua de credibilitat per a l’autor del fals documental. Això sí, en el cas de l’“Operación Palace” se li retreu que aprofités la franja horària de Salvados per oferir un programa totalment diferent. “Així s’ha enganya l’espectador”, critica Micó. Més contundent es mostra Sánchez-Navarro, que considera que una de les missions del mockumentary és posar de manifest alguna crisi fonamental, fet que considera que no va assolir el programa d’Évole. “Quin és el missatge final?, que el discurs sobre el 23-F està manipulat? Això ja ho sabíem”, recalca aquest professor, que afegeix que “el programa no va donar cap informació més ni cap mirada crítica afegida de la que tenia l’espectador abans de veure’l”.

L’experiment del “Camaleó”

Però l’experiment de l’“Operación Palace” tampoc no és nou a casa nostra. I és que, el 5 d’abril del 1991, es va emetre al circuit català de La 2 un dels programes que més rebombori i conseqüències va desencadenar pel fet de tractar-se d’un fals documental: “Camaleó”. Elaborat des dels estudis de TVE a Sant Cugat, era un fals informatiu especial en què es va informar d’un cop d’estat a l’antiga Unió Soviètica i que, en teoria, desembocava en la mort del màxim dirigent Mikhaïl Gorbatchov. Tot i avisar, abans i després de l’emissió, de la falsedat de l’informatiu, el cert és que va tenir unes conseqüències bastant funestes. Entre altres, va suposar la destitució fulminant de Joan Ramon Mainat, cap de Programes de la cadena, mentre que els conductors d’aquell programa, Josep Abril i Joaquim Guzmán, foren temporalment apartats dels informatius. El més sorprenent del cas, però, és que a l’agost d’aquell any, cinc mesos després de l’emissió del polèmic programa, la URSS va viure un cop d’estat quasi calcat al que parlava el “Camaleó”. “Allò no és va entendre, potser perquè en aquella època ni el públic ni la professió era tant madur”, explica Micó, que no dubta que “la capacitat visionària que va tenir el programa va ser sorprenent”. Això sí, considera que “el temps els ha fet justícia i el mateix Évole els cita com a font d’inspiració”.