El fenomen ProPublica

LINA MARÍA AGUIRRE-JARAMILLO

El 27 de gener, Richard Tofel, president de ProPublica, va participar en un fòrum a la universitat Westminster de Londres, organitzat per One World Media, l’organització que promou i defensa el periodisme independent. El tema del fòrum era l’impacte del periodisme i les maneres de mesurar-lo, encara que, inevitablement, les preguntes del públic li van fer tractar altres assumptes, ja que aquell dia es va donar a conèixer el treball conjunt del Guardian amb el New York Times i ProPublica sobre els documents filtrats per Edward Snowden i que demostrava que les agències d’intel·ligència NSA i GCHQ explotaven aplicacions com el popular joc “Angry Birds” per obtenir dades personals d’usuaris.

Tofel va parlar de la necessitat d’“editors visionaris” que sàpiguen anar més enllà de les agendes immediates de notícies i tendències, i enfrontar-se a l’increment que, actualment, es dóna “de mitjans d’intimidació contra la premsa”. Què hagués fet ell d’haver rebut el material al qual va accedir Snowden? Ho hagués agafat, va respondre, donant a entendre que el “tractament ProPublica” d’anàlisi en profunditat és fer periodisme d’interès públic.

Aquest tipus de periodisme defineix la naturalesa de ProPublica, orientat a una missió clara de “promoure el canvi” i donar rèdits importants al haver-se convertit en un referent en el periodisme d’investigació, premiat amb diverses distincions incloent-hi dos Pulitzer (els anys 2010 i 2011). Ha contribuït a l’èxit de l’organització el saber conjugar l’aposta editorial de qualitat amb la tecnològica. Des del començament, van emprar un expert en anàlisi sistematitzat de dades que va establir les bases per a l’aprofitament d’eines informàtiques noves en la concepció de la narrativa de cada història. Scott Klein va crear un equip de periodistes que, a més, saben escriure codi i processar dades informàtiques.

A tot això, se suma la barreja de joventut i veterania. En aquest sentit, cal destacar que tant Tofel com Paul Steiger ?el primer director i actual president executiu, que havia estat setze anys al capdavant del Wall Street Journal? i Stephen Engelberg ?actual director?, tenen una àmplia experiència en premsa, mentre que els editors sènior també provenen d’altres mitjans. L’actual equip periodístic consta de quaranta persones. La contractació fixa, en lloc de freelance, va ser una de les condicions que va posar Steiger quan els multimilionaris Herb i Marion Sandler li proposaren la donació inicial per a la creació d’un nou mitjà dedicat al tipus de periodisme “que causa indignació”.

Un projecte exitós

En un article per a l’Informe Nieman (primavera 2013) l’actual directora gerent de ProPublica, Robin Fields, parla de la seva organització com una que “representa el present i futur” de l’admirat periodisme d’investigació de dècades enrere, quan també val a dir-ho, els mitjans “eren sempre competitius, mai col·laboratius”.

Fields va dirigir el projecte sobre el tractament de diàlisi als Estats Units que va partir de la pregunta: “per què era tan dolent?”. I és que, tot i que els EUA invertien més per pacient que la majoria de països industrialitzats, un de cada cinc moria. El reportatge va incloure investigació tradicional amb reporterisme de carrer i va treure a la llum enormes quantitats de documents públics i anàlisi. Una de les primeres troballes va ser que molts pacients estaven morint en rebre el tractament que suposadament els curaria. Fields va rastrejar obituaris i familiars d’aquells pacients que apareixien registrats amb edat, gènere, lloc i data de la defunció.

A més, durant dos anys, ProPublica va lluitar per obtenir les dades ?mai vistes abans? de resultats de més de 5.000 clíniques de diàlisi. L’equip informàtic va crear una base de dades habilitada per a consultes externes que mostrava exactament les condicions de cada clínica al país (xifres d’infecció, hospitalització, decessos). La pàgina, Dialysis Facility Tracker, supera les 200.000 visites i és anualment actualitzada per ProPublica. S’ha convertit en un servei per als pacients i les famílies que volen examinar l’acompliment de cada clínica i una eina que obliga les autoritats a donar respostes sobre el sistema sanitari.

Objectiu: pagar

L’organització fa servir les xarxes socials, especialment Twitter, Facebook i LinkedIn per construir i fer créixer l’audiència, difondre el seu treball, buscar temes de discussió i atraure públic perquè hi participi.

Al març de l’any passat, durant una entrevista amb Caroline O’Donovan (Nieman Lab), la responsable de participació, Amanda Zamora, explicava que l’objectiu de ProPublica és promoure i entendre la participació més enllà de xifres, clics i seguidors. Per això han posat en marxa les iniciatives Get involved i ha incrementat les inscripcions a la xarxa Reporting Network, dues iniciatvies que conviden el públic a involucrar-se en els temes de recerca.

Per ara, el model ProPublica continua rebent l’ajut de donacions. La Fundació Sandler, per exemple, va donar 30 milions de dòlars els tres primers anys i és l’aportació majoritària, reduïda a un 39% el 2012 i menys d’un terç el 2013. Al començament, l’organització va comptar amb 100 donants addicionals, el 2011, la xifra ja pujava a 2.600. ProPublica també rep diners de la venda d’anuncis, de la venda de llibres digitals (més de 100.000 descàrregues) i del pagament d’alguns diaris i revistes per a algunes sèries d’articles, tot i que manté el pla original d’associar-se amb un o dos grans mitjans per publicar inicialment grans reportatges, amb dret a un temps curt d’exclusivitat per després publicar-ho obertament al web i aconseguir, així, el màxim de visibilitat com d’exposició.

Tofel assegurava en una entrevista amb Jodi Enda (el setembre de 2012 a American Journalism Review) que l’objectiu final és que el públic pagui. “Abans, la gent veia televisió gratuïtament, mentre que ara a moltes persones no els importa pagar 100 dòlars mensuals per la televisió de pagament”. Segons Tofel, si s’arriba a aquest punt amb diaris, “ProPublica podria obtenir una part dels diners, la qual cosa significaria molt per a nosaltres, tot i que no és gens clar si ens dirigim cap a aquest escenari”. El que ProPublica espera és que la gent amb mitjans estigui disposada cada vegada més a ajudar el periodisme sense afany de lucre de la mateixa manera que ho fa amb les universitats, els hospitals o els centres culturals.