Els mitjans de la quarta dimensió

RICARDO KIRSCHBAUM

Paraula escrita, veu, imatge. Aquestes han estat les tres dimensions del periodisme modern que, de tant reeixides, durant dècades –si no segles– semblaren convertir-se en categories de la natura. El periodisme tan sols podia pensar en formats que privilegiessin una sola d’aquestes, més enllà que incorporessin una altra en forma subordinada (els diaris, les imatges fixes, la televisió, el so).

De la mateixa manera que els físics van entendre que les tres dimensions clàssiques no explicaven l’univers i iniciaren la recerca de noves dimensions (el temps, la gravetat, la teoria de les cordes), en les dues últimes dècades els periodistes hem vist el naixement –sovint no per la nostra voluntat– de mitjans polidimensionals que no només conjuguen els tres formats tradicionals, sinó que n’agreguen un quart: la interactivitat. O la interactivitat i les seves circumstàncies, com potser diria José Ortega y Gasset. Un ecosistema de missatges en què tots poden comunicar-se directament i en què (gairebé) tota la informació està disponible, tot i que fragmentada i, de vegades, semioculta. Benvinguts a la quarta dimensió.

El reemplaçament –abrupte en termes històrics– del diari paper per un mitjà que conjuga les quatre dimensions ens desafia a pensar de manera revolucionària. Fixeu-vos fins i tot que la paraula diari s’està fent servir menys i la reemplacem per un genèric que varia segons les redaccions (“el .com”, “el digital “, “format electrònic”). Encara estem en procés de batejar una cosa que ja conviu amb nosaltres, però que coneixem a mitges i té signes adolescents: avui sembla que va cap a un costat, demà cap a un altre.

Una anàlisi contemporània dels diaris comença des d’aquest reconeixement. I, en una perspectiva més egoista, des de la immensa sort de ser protagonistes d’un canvi d’arrel que poques vegades s’ha donat en la història. Això implica vertigen i nostàlgies: la redacció, tal com la vam conèixer, ja no existirà més i el model econòmic que la sustentava, tampoc. Amb tot, això implica també il·lusió i futur: estem creant un món en temps real que produeix anticossos eficients contra la censura i els autoritarismes.

I com s’han d’acomodar els mitjans a aquesta quarta dimensió? Aquí em permeto parlar de dues perspectives. La primera, la dels ciutadans. Perquè de la mateixa manera que moltes persones mengen massa i tanmateix pateixen anèmia degut a la baixa qualitat dels aliments, el nostre món utilitza una quantitat insuportable de dades... i acostuma a estar mal informada. Dic “insuportable” perquè aclaparen, si no hi ha algú que hi aporti sentits i jerarquies.

Per això, la sobreabundància informativa és el nostre adversari i alhora el nostre aliat. Ens permet diferenciar-nos en aportar-hi qualitat, context, narració emotiva i, d’aquesta manera, generar les condicions per a un diàleg amb els lectors que ja no és tàcit, sinó real: avui els periodistes també som gestors de comunitat.

La segona perspectiva és la dels editors. El periodisme de la quarta dimensió té regles que ens desestructuren si mirem el passat, i un futur econòmic que encara no és sòlid. Resumiria la meva intuïció professional per als propers anys amb una amalgama de contingut i de tecnologia. Les tauletes seran més flexibles i prendran certes qualitats del paper: i quan això passi, el diari clàssic passarà a ser un producte exquisit que alguns consumiran.

Per als públics amplis, imagino mitjans en línia forts, legitimats, que treballin en les plataformes en què es consumeix informació de primera qualitat, que facilitin la quotidianitat (serveis, tràmits) i estableixin llaços socials comunitaris.

No tinc cap mena de dubte que hi haurà algun sistema de pagament per l’ús d’aquesta informació i d’aquests espais que –segons la marca i la cultura local– variaran entre murs unívocs i totalitzants, i sistemes de micropagament per a usos específics, esporàdics. Hi haurà publicitat, més personalitzada que l’actual, si bé el finançament excloent dels mitjans a través dels anuncis serà un record del passat.

Adéu a un únic llenguatge

Com seran les redaccions i els periodistes de la quarta dimensió? Deixo de banda allò obvi: a més d’investigar i narrar, hauran d’utilitzar les tres dimensions primàries –paraula, veu, imatge– perquè el monollenguatge ja ha quedat enrere. El canvi en les redaccions és plantejar una batalla per imposar la nova cultura que s’està formant. Aquest “xoc cultural”, avui, es lliura a les redaccions de tots els mitjans del món que han de construir una transició amb els nous formats, els nous llenguatges, la nova organització i els nous fluxos informatius. La temporalitat també ha canviat: els reptes del periodisme actual és que el temps és una altra de les dimensions que modifica la forma i la manera d’informar.

El desafiament majúscul, però, es dissenya des d’una altra lògica. A vegades, miro pel·lícules futuristes o de ciència-ficció i gairebé totes comparteixen, paradoxalment, un retorn al passat. Per què? Les habilitats i la informació necessàries per sobresortir o tenir el poder estan limitades a molt pocs. Sempre es percep un fons ocult, amb regles pròpies, que es presenta com decantació d’una posthumanitat: torna l’esquema d’elit-masses, encara que disfressat amb neologismes tecnològics. El saber, en mans d’uns pocs.

La nostra tasca com a periodistes d’aquesta quarta dimensió té alguna cosa de clàssic i una mica d’innovador. El clàssic és la investigació i la recerca de lògica en les dades, el protocol tradicional del periodista, les seves reassegurances ètiques. L’innovador passa per utilitzar la tecnologia per trencar els secretismes del poder. De manera indirecta, amb indicis, o creuada –tant se val com– les dades que expliquen la certesa hamletiana que alguna cosa fa pudor estan en el món electrònic i interactiu. A nosaltres, col·legues, ens toca saber-ho trobar.