La revolució digital

DAVID LEIGH

Avui dia, vivim l’època daurada del periodisme d’investigació, gràcies a la revolució digital. Pot ser que soni estrany però, des de ja fa uns anys, he anat sentint el pessimisme neuròtic dels meus companys al Regne Unit i als Estats Units, sobre la fi dels models de negoci tradicionals que donaven suport ?i subvencions? al periodisme seriós d’interès públic.

L’era digital ha capgirat la manera que té la gent de consumir la premsa i pagar per accedir a les notícies. Els grans diaris nascuts en els darrers cent anys confiaven en tecnologies que han esdevingut obsoletes: paper premsa, màquines d’escriure, premses rotatòries, ferrocarrils, camions de repartiment, repartidors, telèfons fixos, taquigrafia... Els diaris que utilitzaven aquestes tecnologies també confiaven en formes de subsidi comercial que ara també han quedat obsoletes. Certament, ara ja no es disposa de cap d’aquestes dues formes de subvenció.

Així, doncs, per què diem que som a l’època daurada del periodisme d’investigació? Perquè les fonts d’informació són molt més riques. Fa quaranta anys, quan vaig començar en això del periodisme, no hi havia bases de dades. No hi havia Google, ni Facebook, ni LinkedIn, ni Twitter, ni mapes satèl·lit de GPS, ni pàgines web corporatives, ni informació governamental publicada, ni registres en línia, ni arxius electrònics de diaris, ni correu internacional ni Skype.

Ara gràcies a la cercabilitat, les investigacions que abans duraven dies o setmanes ara duren uns quants segons. També cal afegir-hi la possibilitat de comunicar-se amb molta gent de tot el planeta, de manera instantània i a baix cost. El resultat d’això és que els periodistes d’investigació ara poden treballar molt de pressa per aconseguir informació i poden col·laborar els uns amb els altres a escala global.

Un dels exemples més engrescadors dels nous horitzons del periodisme d’investigació és el creixement de les filtracions de dades. Els darrers anys, he analitzat tres filtracions d’aquest tipus al meu diari , The Guardian, i totes tres van crear un gran rebombori global: WikiLeaks, les empreses deslocalitzades i Edward Snowden.

Les tecnologies implicades han estat les mateixes en tots tres casos: bases de dades enormes, connectades que contenien centenars de milers o fins i tot milions d’arxius, creats per governs i societats governamentals i mercantils. Com que hi ha bases de dades, hi poden haver filtracions. I com que la informació electrònica es pot copiar, les filtracions poden ser enormes, per tot el món, amb un simple clic de ratolí. En canvi, quan Daniel Ellsberg va revelar els informes del Pentàgon al New York Times, l’any 1969, va haver de fotocopiar uns tres mil fulls de paper, un per un, i va tardar setmanes a fer-ho.

Hi ha qui creu que aquestes filtracions de dades no són periodisme d’investigació de debò, es pensen que les històries i les filtracions estan preparades. En realitat, cal una feina meticulosa de detectiu i les clàssiques aptituds d’investigació perquè les dades passin a ser un escàndol. De vegades, també cal valentia: l’ICIJ va rebre amenaces i els periodistes xinesos que hi col·laboraven van témer per la seva vida.

El 2013, va aparèixer una altra gran filtració de dades, i la que va causar més sensació, altre cop a The Guardian, i posteriorment al New York Times, The Washington Post, Der Spiegel i mitjans de tot el món. Edward Snowden, un altre hacktivista desafecte, va obtenir milers de documents de la intel·ligència secreta de les bases de dades de l’Agència Nacional de Seguretat (ANS), i del seu soci menor britànic, l’Oficina de Comunicació del Govern (GCHQ, sigles en anglès). Es tracta d’un atac a la intimitat dels habitants del planeta: la indignació posterior va ser a escala mundial, i el president dels EUA es va veure forçat a prometre reformes.

Noves fonts

Estem parlant de victòries impressionants del periodisme d’investigació que abans no s’haurien pogut aconseguir. S’han desenvolupat noves tècniques per buscar i analitzar els immensos tresors de dades: els periodistes van haver de treballar amb tècnics informàtics per crear bases de dades o adquirir programari especialitzat, com ara Nuix o Intella, que en permetés la cercabilitat.

També s’han desenvolupat noves tècniques per cooperar amb els mitjans, amb una varietat de jurisdiccions i cultures, i ?encara més important? hores de publicació i freqüències diferents.

Els MSM (com els hacktivistes contraculturals anomenen els mitjans principals, en anglès mainstream media) també han començat a aprendre com treballar amb una nova classe de fonts. Això ha significat enfrontar-se a nous temes ètics. Els hackers veuen el món d’una manera molt més diferent que els periodistes convencionals i, de fet, sovint els veuen com l’enemic polític.

No és casualitat, però, que la majoria de mitjans implicats no siguin operacions comercials convencionals. The Guardian és propietat d’una fidúcia i l’ICIJ es finança amb donacions. Ara bé, el que veiem en tot això és un periodisme d’investigació que creix a escala mundial, que fa nous i espectaculars descobriments i que utilitza tècniques innovadores. Per tant, als pessimistes de l’economia ?que sempre ens acompanyen? els diria: “Què és el que no us agrada?”.