“Ara ser periodista és una professió diferent”

JORDI ROVIRA

El congrés de la Global Editors Network (GEN) que tindrà lloc al juny a Barcelona analitza les noves tendències del periodisme associades a la revolució digital.

Aquest tema l’he estudiat durant temps. El model de negoci ha canviat i l’entorn digital està provocant un important efecte en el model de negoci del periodisme. I puc dir que a Google també som conscients de la importància d’un periodisme de qualitat en una societat democràtica. Per tant, m’interessa molt.

Arran de la revolució digital, els mitjans de comunicació tradicionals s’estan reinventant. Molts editors agrairien saber si aquesta revolució ja té unes bases sòlides o estem tot just al principi.

Ara qui té alguna cosa a explicar pot fer-ho lliurement a Internet, cosa que ha portat a alguns a dir que tothom pot ser el seu propi periodista. Això és un error perquè l’autèntic bon periodisme necessita temps, esforç, anàlisi i recerca. Puc acceptar que alguns blocaires sàpiguen més que els periodistes i que els seus blocs són importants, valuosos i creïbles, però el problema és esbrinar quins ho són i quins no. Per la seva part, als diaris sovint hi ha errors perquè els periodistes no tenen prou temps per confirmar cada informació. Això ha empitjorat amb el temps, ja que el model de negoci actual ha rebaixat la qualitat de la feina. S’ha de trobar un model de negoci que mantingui un periodisme de qualitat. Aquest és el repte.

Ara la informació viatja molt ràpid i els mitjans lluiten per ser els primers, encara que potser s’han oblidat de ser els millors. I la bona informació demana temps. Com solucionar això?

És una molt bona pregunta. Això té a veure amb l’educació de l’opinió pública i, de nou, amb el model de negoci. Se sol creure que ser el primer a donar les notícies contribueix al model de negoci perquè els titulars criden l’atenció i llavors la gent comprarà diaris i pagarà per la feina dels periodistes. Amb tot, no estic convençut que aquesta fórmula necessàriament funcioni sempre. El problema és que la pressió per ser el primer afecta la qualitat. Així que l’actual model de negoci no contribueix a crear un periodisme de qualitat. També cal reeducar el públic perquè distingeixi entre la primera informació d’una notícia i el valor de l’anàlisi posterior.

Alguns periodistes encara veuen Internet com una amenaça.

Històricament, el periodisme no ha tingut la necessitat de canviar els serveis que ha ofert en el passat, si bé ara ser periodista s’ha convertit en una professió diferent del que era, perquè hi ha coses que pots fer pel lector que no podies fer abans. I aquesta és una evolució fascinant.

És un moment històric, però ningú sap cap a on anem.

Sabem alguna cosa de les tendències d’aquest nou entorn. No ignorem, per exemple, que la indústria de la telefonia mòbil s’ha convertit en una força increïble i poderosa, vinculada a Internet gràcies a aplicacions que permeten exercir poder informatiu i proporcionen accés des de qualsevol lloc. Aquestes dues tecnologies s’estan reforçant mútuament i la confluència de comunicació sense fils tindrà un impacte en el periodisme.

La seva empresa, Google, ha creat les Google Glass. Molts editors apreciarien unes ulleres per veure el model de negoci que tothom busca...

Deixi’m parlar de les Google Glass. Potser no són gaire còmodes, tot i així trobo interessant que un ordinador vegi el que veus i escolti el que escoltes i que es converteixi en un soci potencial que t’ajuda a entendre el que passa al teu voltant. L’ordinador ho pot veure i entendre correctament i proporcionar-nos informació específica. I la idea d’un soci que t’explica què estàs veient és molt excitant. Per a mi, aquestes noves eines informàtiques són molt excitants i en determinats aspectes ofereixen unes extraordinàries possibilitats al periodisme.

Millores tecnològiques a part, Google té contenciosos amb els editors de premsa que l’acusen d’apropiar-se de la feina de tercers. Hi ha qui diu que l’única solució és una aliança entre uns i altres. Ho veu possible?

La resposta és sí. Cal tenir en compte que molts periodistes són grans consumidors dels serveis de Google en el procés d’escriure les històries. Jo mateix tindria problemes per escriure qualsevol cosa sense el que m’ofereix Google. Així que, almenys en una dimensió, Google és un soci periodístic perquè ajuda perquè la informació sigui accessible i útil, cosa que, per descomptat, és el nostre objectiu.

Per cert, vostè compra diaris en paper?

A casa en comprem, tot i que també estem subscrits en línia al New York Times, al Wall Street Journal i al Washington Post, i m’és força útil, ja que viatjo molt i si el diari tan sols em fos accessible en paper no podria llegir-lo gaire sovint.

Vostè paga per la informació, ara bé, molta gent jove s’ha acostumat a disposar de la informació gratuïtament. Com podem acostumar-los a pagar?

És una bona pregunta. Al meu país es diu que “tens pel que pagues”, és a dir, que la qualitat de la informació gratuïta és la pròpia d’un producte gratuït. Però, qui podria pensar que els joves pagarien música a iTunes? O llibres a Kindle. No estic convençut que els joves pensin que tot ha de ser gratuït. Bé que paguen per anar al cine. Així doncs, és una qüestió d’educació. Entenc que els joves ho vulguin tot gratuït, encara que tampoc no veig evidències en aquest sentit.

Vostè ha dit que el model de televisió actual desapareixerà.

Dir que desapareixerà potser és una mica fort, però sí que podem dir que està canviant la forma de transmissió televisiva que hem tingut històricament, la d’una programació en els diferents canals que cal consumir en unes certes hores. Jo poques vegades miro els programes quan toca, excepte les notícies. La resta ho miro després, una tendència molt comuna. Per tant, la gent consumirà diferentment que fins ara. I quan consumim un programa des de l’ordinador, mòbil o tauleta podem interactuar, aturar, accelerar l’emissió... cosa que no podem fer amb el model tradicional. Tot just hem començat a explorar tot allò que la televisió significa en l’entorn digital, que és molt més que la transmissió mateixa del vídeo. La interacció encara no s’ha explorat gaire.

En parlar de mitjans de comunicació, interacció és la paraula que ens ajuda a entendre el futur?

Exacte. Als Estats Units, tenim una terminologia –no sé si també es dóna en català– com és lean-back i lean-forward. El primer correspon a quan no fem res més que observar la televisió, mentre que el segon és el consumidor actiu i interactiu. I molts d’aquests mitjans estan anant cap aquí més que no pas cap a la simple observació.

Facebook o Twitter són ideals per distribuir notícies, ara bé, segons vostè, aquestes xarxes socials són, tal com defensen alguns experts, mitjans de comunicació per si mateixes?

Tinc una barreja de sentiments entorn les xarxes socials. Admeto que he tardat a posar-me amb Facebook o Twitter, mentre que sóc un gran usuari del correu electrònic, que també considero una xarxa social. Però sento menys passió amb Facebook i Twitter perquè hi ha molt material que no m’interessa. Potser tan sols em passa a mi, però no sento la necessitat de saber què passa en la vida dels meus amics a cada instant. En canvi, hi ha molta gent que troba un gran plaer de mostrar tot el que fa. Aquests mitjans són exhibicionistes, ja que presten atenció al que estàs fent i al que passa al teu voltant, si bé a mi no m’atrau aquest tipus de narcisisme.

Els experts diuen que en el futur hi haurà més mitjans encara que més petits.

Aquesta és una qüestió molt interessant. Crec que la tecnologia seguirà canviant el que tradicionalment anomenem mitjans de comunicació i que de l’amalgama, d’aquesta mescla amb les noves tecnologies, sorgirà quelcom diferent del que hi havia. Es fa difícil de predir perquè seguim rebent nous corrents i dispositius, noves fonts d’informació i noves eines per buscar, filtrar i analitzar informació. Crec que veurem el que probablement anomenarem nous mitjans i que seran fruit de les noves tecnologies que ens estan arribant, les quals es comunicaran l’una amb l’altra.