Rèquiem per la premsa musical?

ÒSCAR GARCIA

“Tinc una notícia dolenta per a qui esperi enllaços de música en aquest brut racó de la Xarxa: davant l’escassetat d’oportunitats, la progressiva mort de les crítiques i les antigues columnes, em passo discretament als llibres mentre es pugui i l’autoritat pertinent ho permeti”. Així es pronunciava el reconegut periodista musical Javier Blánquez, el 24 de gener, al seu Facebook.

L’al·legat descriu la crisi que viu la premsa musical que el director editorial de la revista Rockdelux, Santi Carrillo, situa en tres àmbits: “La crisi econòmica general, la dels mitjans de comunicació i la de la indústria musical. Els mitjans de comunicació estan totalment a la baixa, desprestigiats, mai en la història hem estat pitjor que ara”.

El desprestigi dels mitjans posa en qüestió la funció del periodista musical. Miguel Martínez, redactor amb àmplia experiència en mitjans especialitzats i generalistes, és ara responsable d’artistes, de repertori i de comunicació de la promotora de concerts catalana Houston Party i ho analitza des de la perspectiva del sector: “Aquí, la premsa musical no ha estat mai influent. El periodisme ha d’escriure per al lector, no per a qui et passa la informació. I ara, la premsa musical ni escriu. Retalla i enganxa”. Té sentit la funció del crític com a filtre? Martínez considera que no: “Tota aquesta espècie de llibertat de criteri, aquesta macrodemocratització, és el ‘tot val’. Per a què vols un mitjà? Per dir la veritat? La gent no vol saber-la”.

La postura contrària la defensa el músic Abel Fernández, al seu bloc “La Columna del Aire”: “Necessitem especialistes que escoltin més i, sobretot, millor, que sàpiguen més que nosaltres sobre el pop i sobre les seves formes, però també que sàpiguen trobar lectures, interpretacions, insospitats circuits i interconnexions, arbres genealògics i fissures no vistes“.

Quin és el nivell de la premsa musical al nostre país? Històricament, les capçaleres van ser fundades per apassionats de la música que van crear fanzins que creixien fins a convertir-se en mitjans. “Queden quatre que tinguin un criteri i sàpiguen de què estan parlant. –afirma Martínez– No hi ha periodistes, són nois que comencen per anar gratis als concerts”. El director del festival Primavera Sound, Gabi Ruíz, sí que en fa distincions: “És una premsa totalment amateur, excepte el cas heroic de Rockdelux, que és una revista seriosa; la resta és l’erm de la premsa amb criteri. La majoria són aficionats a la música, gent amb molta passió i molta vocació, però poc més”.

Crida a la desaparició

Per a Ignasi Julià, històric periodista musical i cap d’edició a la revista Ruta 66, el nivell ha baixat molt. Al setembre de l’any passat, Julià va inflamar els ànims amb un article d’opinió al web de Rockdelux en què posava en qüestió les bases de la premsa musical i feia una crida a la desaparició: “Llancem pedres sobre la nostra teulada, abans de volatilitzar-nos definitivament com a inútils erudits atropellats pels temps: el crític professional sempre ha estat una miqueta farsant, algú que amb quatre coneixements entrellaçats i una mica de vistosa opinió semblava saber més del que sabia, abastar més del que podia”.

El periodista Jordi Bianciotto es mostra sorprès i molest per aquell article: “No pot ser aquest autolinxament i aquest autoodi professional. Com pot l’Ignasi Julià opinar això? Ell ha fet una feina molt digna durant molts anys. Sembla que les jerarquies estan en crisi i que no hi ha diferències entre un especialista veterà i algú que s’acabi de posar ara mateix. No crec que es pugui comparar qualsevol blocaire amb el senyor Ignasi Julià, la veritat”.

Pitchfortk , una referència

Els blocs musicals, com Gent Normal, són els equivalents als fanzins musicals dels anys vuitanta. Pel que fa als mitjans musicals que han nascut directament a la Xarxa, l’americà Pitchfork, creat el 1996, és la norma per la qual es mesuren tota la resta. Però l’ús d’Internet no ha tingut tant d’èxit a les nostres contrades. Segons Julià, “s’ha reaccionat tard i malament. En el seu moment ho vam veure com un enemic i intentar mirar cap a un altre costat i dir allò que fem nosaltres és el que val’. Al final, hem entès que hi ha d’haver una sinergia entre ambdues coses”.

Una de les conseqüències de la presència digital de la premsa musical és la cursa contínua per publicar les notícies abans que els altres, la persecució de la immediatesa. La gratuïtat és una altra de les derivades dels mitjans digitals. “Aquí entraria el debat d’indústria cultural respecte a les telecomunicacions –afirma Bianciotto. La gent no està disposada a pagar res per continguts periodístics, si bé no qüestiona la quota mensual de la tarifa plana”.

La baixada dels ingressos de venda d’exemplars i la reducció de la publicitat han propiciat una situació de debilitat que els anunciants exploten. “Si no tens cap altre ingrés que no sigui la publicitat, estàs en mans dels publicistes, cada vegada la publicitat és més intrusiva”, conclou Carrillo. Quin sentit té ara la tradicional revista de periodicitat mensual i de pagament? Segons Carrillo, “la premsa és un reducte per a nostàlgics, sibarites, adults, molt formats culturalment; una minoria selecta i de classe social alta”. Curiosament, i tornant a la revista digital musical de referència, Pitchfork, l’editora va anunciar al desembre passat una capçalera impresa de luxe, Pitchfork Review, amb periodicitat trimestral, que es ven per quasi vint dòlars. Al seu web, l’únic que es veu és la portada. Potser ha arribat el moment de tornar a l’exclusivitat, com afirma Julià: “El que m’ha agradat de tota aquesta revolució digital és que li ha tornat a donar a l’artefacte el seu valor. En reduir el tiratge, li estàs atorgant al producte el valor que té una sèrie limitada”.