Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
Després d’uns anys d’incertesa, els mitjans de comunicació tradicionals aprofiten la major capacitat de recursos i l’alta quota de mercat per ser l’alternativa confiable davant un entorn de desinformació i notícies falses. A més, les principals capçaleres de cada país atreuen més subscripcions, en un moment en què el percentatge d’usuaris que paguen per informar-se s’ha estancat. Aquestes són les principals conclusions del Digital News Report 2019.
Un any enrere, Capçalera publicava un dossier sobre el GEN Summit 2018, un prestigiós congrés internacional organitzat pel Global Editors Network. El primer article portava com a titular “La tecnologia, primer”. Un any després, molts dels protagonistes d’aquella edició es van donar cita a Atenes per concloure que a la desinformació i a la manca de credibilitat dels mitjans no se la combat (només) amb algoritmes i intel·ligència artificial, sinó amb el que sempre hauria d’haver estat al centre del debat: el contingut de qualitat.
Llengua i cultura marquen i defineixen els espais mediàtics a Bèlgica. Una cosa és Flandes, al nord i on parlen neerlandès, i l’altra Valònia, al sud, on parlen francès. Les audiències de televisions i ràdios i les preferències dels lectors de premsa escrita queden determinades, doncs, per un país construït a partir de dues comunitats que, en realitat, –com reflecteix el consum dels respectius mitjans de comunicació– viuen d’esquena l’una de l’altra.
El periodisme i Teresa Pàmies es van trobar ben aviat, de ben jove, i ja van restar vinculats per sempre. Durant les més de tres dècades d’exili, aquesta professió li va permetre mantenir el vincle amb Catalunya i amb la seva llengua. Autora prolífica tant de llibres com d’articles d’opinió i amb una àmplia experiència en el món radiofònic, la seva vida i obra es reivindiquen enguany amb la celebració de l’Any Teresa Pàmies, coincidint amb el centenari del seu naixement.
Durant la segona meitat del segle passat, a les redaccions era freqüent la figura del capellà periodista qui, llevat d’algunes excepcions, esdevenia responsable de la secció de Religió dels diaris. La creixent desaparició de la informació religiosa als mitjans d’àmbit general, unit al fet que actualment els que s’ocupen del fet religiós siguin periodistes laics especialitzats, ha provocat que aquesta singular tipologia de professional de la informació hagi quasi desaparegut.
Tino Soriano és un dels fotoperiodistes més prestigiosos del nostre país. Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, mentre consolidava una trajectòria professional envejable, prenia notes del que veia, llegia i escoltava sobre la professió. Aquells apunts, amenitzats amb nombroses anècdotes, finalment s’han convertit en Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico (Photo Club), lectura imprescindible per conèixer els fonaments del fotoperiodisme actual. A continuació, reproduïm el primer capítol (Benvingut al club dels patidors) en què Soriano ens introdueix en l’estat actual de la professió.
Segons les estadístiques, hi ha molts més ciutadans que afirmen mirar els documentals d’animals que els que diuen les dades d’audiència. Una cosa semblant ocorre al parlar del clickbait, articles de consum ràpid amb titulars que només busquen captar visites. Per una banda, són articles que la gent no sol compartir a les xarxes però, per l’altra, contribueixen de manera crucial al total de visites dels mitjans digitals. En un context en què la publicitat provinent de Google està en declivi, sembla que aquests milions –sí, milions– de visites necessiten quelcom més perquè el model basat en contingut gratuït sigui rendible.
Després d’anys d’oferir la informació gratuïta al lector, ara tot apunta que cal anar cap a la implantació d’un model de negoci que, en bona part, es basi en la monetització dels continguts. En aquest article –premiat com el millor del segon trimestre del Report.cat, el digital del Col·legi de Periodistes–, es repassen algunes de les principals iniciatives, així com les dificultats que troben els mitjans espanyols a l’hora d’implantar aquest nou model de finançament.
Hemingway deia que el periodisme és la professió més bonica del món sempre que un sabés retirar-se a temps. Però és cert? La SER ha fitxat Josep Cuní amb 67 anys i Soledad Gallego-Díaz és la nova directora d’El País també amb aquesta edat, però, en canvi, molts presentadors de televisió a l’Estat espanyol són força joves, sobretot les dones, mentre que als Estats Units acostumen a ser veterans. I quin impacte tenen per als més grans els canvis tecnològics? La crisi ha enviat molts professionals amb una llarga trajectòria a l’atur, sovint amb l’excusa de manca d’adaptació tecnològica. Uns prejudicis generacionals i de gènere que ens recorden que no sempre es valoren els periodistes per la seva vàlua professional.
El llibre Fake you. Fake news i desinformació (Raig Verd, 2019) és un projecte dirigit per Simona Levi –impulsora de la plataforma d’activisme digital Xnet– que analitza com governs, partits polítics, importants mitjans de comunicació, corporacions i grans fortunes participen de la manipulació informativa, així com de les retallades de la llibertat d’expressió. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes del capítol dedicat a la producció de fake news i a l’ecosistema informatiu que sovint fa possible que hi tinguin recorregut.
És jove però parla com un veterà. Després d’anys de feina, va situar-se al capdavant de programes líders a la televisió i ràdio catalanes i, en pocs mesos, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Ricard Ustrell ha començat l’aventura d’un programa diari amb Planta baixa després d’una travessia emocional difícil. En aquesta entrevista, parla de periodisme encara que també de la vida, de la mort i d’altres coses que, en realitat, no són tan importants.
La televisió tradicional compta amb la forta competència de les plataformes de contingut sota demanda, una realitat que no para de créixer i que està provocant un canvi d’hàbits en milions de ciutadans. Davant d’aquest fet, els mals auguris que apunten cap a la desaparició de la televisió són recurrents. Els experts, però, en rebaixen el catastrofisme i recorden que la televisió lineal manté intactes potencialitats com la força del directe. Allò que ningú nega, tanmateix, és que estem immersos en un procés de canvi de futur incert.
