El 19 d’abril de 2005, cap a dos quarts de set de la tarda, des del balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà el cardenal Jorge Medina anunciava Benet XVI com a successor del papa Joan Pau II després de dos dies de conclave i quatre votacions. Immediatament després de la notícia, dos enviats especials del diari Avui van marxar cap a l’habitació de l’hotel a Roma per preparar la crònica de l’esdeveniment que havia de sortir a l’edició de l’endemà del rotatiu català.
Després d’unes quantes hores de redacció frenètica en un ordinador compartit, van anar a dormir cap a les dues de la matinada. L’endemà signaven conjuntament a l’Avui deu pàgines sobre el nomenament del nou Papa. Units per la passió pel món de la informació religiosa, aquest tàndem de periodistes estava format per Albert Sáez i Francesc Romeu. El primer era laic; el segon, capellà.
Per saber quan i per què el capellà periodista va començar a ser una figura recurrent als diaris cal remuntar-se a algunes dècades enrere. Mossèn Jordi Piquer, periodista i sacerdot jubilat, que durant molts anys va ser responsable de la secció de Religió de La Vanguardia, considera que, malgrat que la informació religiosa hauria de ser una funció destinada als periodistes laics, “en un determinat moment del Concili [Vaticà II], grans periodistes que també eren sacerdots, com ara Henry Fesquet, de l’àmbit francès, o altres d’aquí com Martín Descalzo o Ramon Cunill, van començar a dedicar-se a la informació perquè tenien la vocació d’escriure i d’informar”. “Aleshores –prossegueix– no hi havia gaires laics formats en qüestions religioses i existia una gran necessitat informativa, de manera que els sacerdots que havíem estudiat Periodisme vam tenir l’oportunitat de treballar una mica”.
Per als diaris va començar a ser important poder comptar amb un capellà periodista pel fet que aquest tenia accés a fonts eclesials normalment vedades als periodistes laics, que en aquells àmbits eren susceptibles de caure en equivocacions amb més facilitat. En moments de certes necessitats informatives, com ara el nomenament d’un bisbe, el capellà periodista podia disposar, per tant, d’informació més fiable.
D’altra banda, tal com assenyala mossèn Francesc Romeu, capellà, periodista i professor de Periodisme a la Universitat Ramon Llull, “hi havia competència entre mitjans, de manera que era important que si un diari com La Vanguardia tenia en Piquer, l’Avui tingués en Joaquim Gomis o El Correo Catalán en Josep Bigordà, per citar-ne alguns exemples. Per tant, els mitjans tenien quelcom semblant a un capellà de capçalera. I no només en el món de la comunicació: també molts polítics comptaven amb el seu capellà de referència”.
“En aquella època, jo em queixava sovint –recorda Romeu– de les exclusives que oferia La Vanguardia, que tenia una informació privilegiada, gràcies al fet que en Jordi Piquer combinava la tasca al diari amb la de delegat de Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat. Això situava La Vanguardia en situació avantatjosa i els altres havíem de córrer”.
Dintre del món periodístic en general, existeix un gran debat sobre si és possible l’objectivitat. És un valor assequible, possible? Pot un capellà ser objectiu en parlar de religió? Per a Romeu, que en l’actualitat col·labora amb la revista Foc Nou i el programa Paraules de Vida, de Catalunya Ràdio, els mitjans no són objectius, sobretot per criteris de finançament. “Per tant, –explica– crec que no es pot ser objectiu, tot i que és veritat que alguns escollits que coneixen molt bé el món religiós sí que es poden arribar a abstreure i explicar les coses lluny de la subjectivitat. D’altra banda, també cal tenir present que quan treballem per a un mitjà determinat, el primer que ens interessa saber és el perfil del públic al qual va dirigit i, en funció d’això, li adaptem el missatge. Jo escric d’una manera o una altra en funció del mitjà. Per tant, més que fidel a l’objectivitat, soc fidel a qui estic parlant”.
Com és sabut, en periodisme és fonamental la divisió entre fets i opinions. Els fets són els que són i no es poden alterar. En la tasca de relator de la vida religiosa a Catalunya, en Jordi Piquer es va caracteritzar pel rigor informatiu. Mai no va voler escriure articles d’opinió malgrat que li ho van proposar diverses vegades. “Em vaig voler reservar per a la feina de cronista, d’informador de base. Com a opinador, no saps mai si l’encertes o no. En canvi, com a cronista, tens sempre un mestre, un punt de referència que és la realitat. El que ha passat, el que s’ha dit, el que els documents diuen. També he de reconèixer que tota crònica té una certa orientació, encara que en el meu cas, per respecte al lector, he tractat que aquest factor no hi domini gaire”, assegura.
Hi ha esdeveniments que, com el cas d’un conclave, requereixen d’una gran precisió de llenguatge. La simbologia i el llenguatge de les religions no estan a l’abast de tothom, per això en determinades circumstàncies els periodistes capellans, per la seva formació, han estat una bona basa per als mitjans.
Malgrat això, en Francesc Romeu reivindica que els periodistes s’han d' "apoderar" de la informació religiosa. "No pot ser que els periodistes abdiquem d’aquest món per desconeixement i el cedim a capellans divulgadors. El món de la psiquiatria també és difícil i no per això podem dir que “anem a buscar el doctor Corbella perquè s’explica molt bé". Hem de buscar periodistes que puguin explicar la psiquiatria i periodistes que puguin explicar les religions. I dic "religions" perquè s’ha acabat la informació religiosa entesa com a periodisme dedicat únicament a l’àmbit del catolicisme o del cristianisme. Com a informadors experts, hem de cobrir tot el ventall de religions presents a la nostra societat actual”, afirma.
Tanmateix, a Catalunya el nombre de capellans periodista és anecdòtic en l’actualitat. Per a Romeu, la desaparició de la figura del capellà en el món de la informació és un fet positiu. “Sempre que –precisa– això vulgui dir que ens anem retirant del periodisme per cedir aquest camp als laics; però, per altra banda, és negatiu perquè, de la mateixa manera que cada cop hi ha menys periodistes entre els capellans, també hi ha menys sociòlegs o psicòlegs. Abans, gairebé tots els capellans, especialment els jesuïtes, tenien una carrera civil, la majoria en ciències socials. En l’actualitat, les vocacions arriben en una edat més tardana que en temps passats, per tant, la gent d’ara hauria d’entrar als seminaris amb una carrera civil. Em preocupa més aviat el fet que no hi hagi periodistes que vulguin ser capellans i no a l’inrevés”.
També, Francesc Rosaura, periodista especialitzat en religió i director del programa Signes dels temps a TV3, no veu que la pèrdua d’aquesta figura històrica del capellà a les redaccions hagi motivat necessàriament la incorporació de noves fornades de periodistes laics dedicats a informar sobre el fet religiós. “El que ha passat –afirma– és que als mitjans generalistes gairebé ha desaparegut la informació religiosa. No es tracta tant d’un traspàs professional, sinó que moltes vegades la informació d’àmbit religiós s’ha deixat de cobrir o s’ha centrat exclusivament en qüestions polèmiques, com ara els abusos o altres tipus d’escàndols. La resta de temes relatius a l’Església o a les religions s’ignoren. Em sembla un fenomen preocupant que el fet religiós no tingui cabuda en l’agenda dels mitjans més enllà del que és anecdòtic o polèmic”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari