Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Els gais, les lesbianes i els transsexuals cada cop tenen més acceptació en la societat, però encara hi ha un llarg camí fins a aconseguir la plena acceptació del col·lectiu LGTBI. Una mostra d’això és la representació d’aquestes persones en la telerealitat i en la ficció espanyola, que sovint reforça els estigmes que acostumen a acompanyar-los. Aquest article –considerat el millor reportatge del primer trimestre del Report.cat– analitza amb profunditat la presència televisiva carregada de prejudicis i d’estereotips.
El Vaticà és un lloc on el secretisme i l’opacitat estan a l’ordre del dia. Al llibre "Intrigues i poder al Vaticà" (Pòrtic, 2021), Vicenç Lozano, periodista i historiador que ha treballat com a corresponsal de TV3 a Roma, analitza, amb nombroses anècdotes, la complexitat i les dificultats a l’hora d’informar sobre el que passa a dins dels murs vaticans. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del tercer capítol (“Que difícil és fer aquí de periodista”) d’un llibre que s’endinsa en les claus del poder de l’Església catòlica.
Els mitjans de comunicació de les facultats de Periodisme elaborats per estudiants de grau són una eina excel·lent per posar en pràctica els coneixements adquirits durant l’etapa universitària. Permeten que els alumnes es familiaritzin amb les rutines periodístiques, que comencin a crear una agenda de fonts pròpia i que assumeixin la responsabilitat d’allò que diuen. Als Estats Units, aquest tipus de publicacions han destapat exclusives d’impacte nacional i han format periodistes amb una sòlida trajectòria professional. A Catalunya, la implantació d’aquestes publicacions encara és incipient, però comencen a haver-hi propostes destacables.
L’autocensura és la forma més subtil de censura. En l’àmbit periodístic, es produeix per múltiples raons. I una d’aquestes es deu al conflicte del periodista amb els interessos empresarials del mitjà de comunicació on treballa. Això explica que els professionals de la informació dels mitjans petits i independents se sentin més lliures, si bé es topen amb una altra realitat: la manca de recursos. Com diu la dita: "en aquesta vida no es pot tenir tot".
En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.
La publicació d’un article pot provocar el linxament virtual de l’autor. Insults i amenaces que qüestionen el periodista sense debatre la feina feta. Aquesta és una nova realitat que planteja nous dilemes ètics a la professió. Un condicionant que acaba afectant de ple els professionals de la informació, que sovint prefereixen autocensurar-se per no haver de donar peu a un atac en massa contra la seva persona a les xarxes socials.
Actualment som en l’era dels mitjans de comunicació híbrids. La premsa escrita compta amb audiovisuals informatius, mentre que les televisions i les ràdios publiquen notícies en línia com ho fa qualsevol diari digital. Internet s’ha convertit, doncs, en l’espai per on circula informació en qualsevol vehicle. Podcasts, newslettters, apps, vídeos, audiosèries i xarxes socials són alguns dels nous contenidors a l’abast dels mitjans, tant els tradicionals com els emergents, els nous tentacles que busquen atraure audiència, crear-la o fidelitzar-la, allà on es trobi.
Durant molt de temps, el món rural i la pagesia han estat tractats de manera més aviat superficial en els mitjans de comunicació generalistes, que sempre acabaven caient en els tòpics associats a aquest entorn. Una situació que, en els darrers anys, ha anat evolucionant amb el sorgiment de noves publicacions que donen valor i que situen en primera línia tant la vida al camp com les seves històries més personals. En les pàgines següents, responsables de mitjans que aposten pel món rural expliquen què els ha portat a prendre aquesta decisió.
El greuge històric que arrossegaven quan, als anys vint del segle passat, arriba l’invent de la ràdio a casa nostra, sumat al moment polític en què sorgeix el mitjà –la dictadura de Primo de Rivera–, fa que les dones comencin en la història de les ones amb un clar desavantatge respecte dels homes. Després, amb el pas dels anys, ha anat oscil·lant segons l’etapa historicopolítica. Però les dones, amb més o menys visibilitat, hi han estat des del començament. Rescatar-les de l’oblit del gairebé un segle d’història del mitjà és la missió del projecte “Dones a les ones”.
La cobertura del negacionisme de la COVID-19 i de les diferents teories “conspiranoiques” sobre el virus generen controvèrsia a les redaccions dels mitjans de comunicació. Els periodistes, a grans trets, es debaten entre ignorar-les o parlar-ne. El repte és alertar sense amplificar i esperonar el pensament crític, així com les converses constructives. En un context més que delicat –amb desenes de milers de morts als hospitals degut a un virus que és entre nosaltres des fa més d’un any–, el debat sobre com actuar és tan necessari com complex.
Un grup de fotògrafs de l’Estat –molts d’ells catalans– han impulsat l’Arxiu Covid, un repositori digital de fotografia i vídeo sobre la pandèmia amb l’objectiu que quedin registrades el màxim d’imatges de tot el que està passant. El projecte, concebut com un gran llegat documental, ha estat un èxit de participació i ha permès crear una memòria visual i col·lectiva sobre la crisi de la COVID-19 a Espanya.
Sovint es parla de les noves generacions de periodistes des de la distància o des del desconeixement. Maria José Recoder, degana de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i presidenta de l’Associació espanyola d’universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació, es passa el dia envoltada dels futurs professionals de la informació. Per tant, parla amb coneixement de causa.
