La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
El model de negoci de la premsa escrita s'està transformant cap al pagament per continguts. Un cop s'ha vist que en l'àmbit digital la recerca de clics fàcils no sempre permet crear un model sostenible -i molt menys de qualitat-, les preferències han canviat. Ara bé, per fer aquest gir estratègic cal conèixer molt bé l'audiència i, sobretot, que se senti identificada amb el mitjà de comunicació que consumeix. Aquí hi té un paper clau el que es coneix com engagement, amb l'objectiu de fidelitzar els lectors perquè acabin pagant per la informació.
El lector és el més important dels mitjans de comunicació. Aquesta màxima pot semblar, en l'àmbit de la premsa, una obvietat, si bé l'experiència ens diu que durant un munt d'anys les redaccions no han tingut en compte l'audiència, la qual veien com un conjunt de persones passives que, senzillament, consumien el que se'ls donava. El paradigma digital, però, ho està canviant tot i ara del que es tracta, si es vol aconseguir un mitjà sostenible, és de crear una comunitat que permeti finançar el mitjà -en lloc d'una publicitat que no para de caure-, a canvi, demana un contingut exclusiu i de qualitat.
El llenguatge inclusiu cada vegada està més integrat en el dia a dia dels gabinets de comunicació catalans. Reflex d'una demanda de la societat per recollir la pluralitat del carrer, determinades expressions a poc a poc van assentant-se. Mentre deu anys enrere es va començar a impulsar un llenguatge no sexista que s'allunyava del discurs androcèntric, en els darrers temps està tenint lloc la progressiva implantació d'un llenguatge més respectuós que ha quallat en àrees i nivells d'administracions públiques i institucions, tot i que des de diferents departaments de premsa admeten que la seva aplicació no és senzilla.
A diferents llocs del món, hi ha mitjans de comunicació que s'estan transformant com a entitats sense ànim de lucre. La fórmula s'articula habitualment a través d'una fundació o d'un fons, però també comencen a aparèixer fórmules més radicals. L'estructura permet no dependre d'inversors i així poder tenir accés a determinats ajuts, i suposa una escletxa per mantenir viu el paper social de la premsa.
Deu anys després de l'aparició d'Instagram, aquesta xarxa no ha parat de créixer. L'adquisició per part de Facebook, la possibilitat de penjar-hi vídeos i a l'ascendència entre els joves van fer que els mitjans de comunicació s'interessessin a ser-hi presents. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del capítol de Beatriz Gallardo i Nel·lo Pellisser Rossell, professors de la Universitat de València, dedicat a les campanyes electorals, que forma part del llibre Instagram en la estrategia de construcción de liderazgo político (Gedisa, 2020), que analitza, entre altres aspectes, com el periodisme utilitza aquesta xarxa social.
El contingut generat per màquines, l'eterna promesa del sector periodístic repetida en congressos i simposis internacionals, ja és una realitat. La informació fàcil de traçar, basada en dades, no és cosa de periodistes, sinó de bots i algoritmes. L'automatització de notícies gràcies a la intel·ligència artificial i l'aprenentatge automàtic s'utilitza a RTVE, EFE, grup Vocento i El Confidencial, entre altres, i permet augmentar el volum dels continguts, personalitzar la informació, posicionar millor els webs i aconseguir més i millor publicitat. Alhora, planteja dubtes ètics, com de qui és l'autoria de la peça o a qui reclamar en cas d'errors.
Informació, fonts, visibilitat i poder de difusió. Són moltes les raons que fan de Twitter una de les xarxes socials més útils per als periodistes i els professionals de la comunicació. Però la velocitat amb què s'hi succeeix la informació i el rebombori provocat sovint pel mal ús que se'n fa, ha generat que molts, al final, hagin decidit prendre'n distància. Un debat, el de si cal ser o no ser present a la xarxa de l'ocellet, que té com a rerefons el soroll excessiu que sovint acompanya Twitter.
Al juny, la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes va decidir atorgar, per unanimitat, el Premi Ofici de Periodista, que distingeix trajectòries caracteritzades per l'excel·lència i l'ètica professional, a Tomàs Alcoverro. Si la "nova normalitat" no ho impedeix, el 4 de novembre -dia que aquest veterà professional de la informació complirà vuitanta anys- se'n farà l'acte de lliurament. En aquesta entrevista, realitzada per videoconferència, Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia des dels anys setanta -la gran majoria del temps a Beirut-, parla de la seva trajectòria i de la professió amb la perspectiva de qui ha dedicat bona part de la vida a informar des de llocs convulsos.
Com és possible tenir 100.000 subscriptors al teu mitjà i, tot i això, perdre 30 milions de dòlars? Això és el que li va passar a The Daily, un nadiu digital que va néixer per ser consumit només a tauletes. Darrere d'aquesta idea hi havia la News Corp. de Rupert Murdoch i tenia Steve Jobs entre els seus fans. Però aquesta és només una de les moltes històries de mitjans nadius digitals que prometien... i que han fet fallida. Periodistes, analistes i editors d'aquells mitjans que exposen les possibles raons del fracàs.
La premsa local i comarcal catalana, amb una forta implantació territorial, és un fenomen quasi únic a Europa. En els darrers anys, la xarxa de publicacions de proximitat ha superat la crisi econòmica del 2008, però quan semblava que tot allò ja quedava enrere, ha aparegut la Covid-19 i ha impactat, de ple, la seva línia de flotació. Per això capçalera ha elaborat una enquesta per saber com la pandèmia ha afectat els mitjans de proximitat i els especialitzats i conèixer, de retruc, les lliçons que han après al llarg d’aquests mesos. Aquest reportatge recull algunes reflexions dels enquestats.
Tenen moltes coses a dir, però els periodistes només ens hi apropem per preguntar-los sobre la seva discapacitat, com si no estiguessin capacitats també per parlar de política, d'esports o d'economia, per posar-ne només alguns exemples. Com a professionals de la informació estem oberts a les seves demandes, encara que sovint les notícies sobre ells, que no acostumen a anar gaire grans, amaguen la mateixa condescendència que els brinda la resta de la gent. I això només alimenta l’estigma. La conclusió és, doncs, que la seva veu escara no s’escolta amb la força suficient.
En la críptica complexitat del nostre cervell rau, en bona part, l’explicació de per què quioscs i hemeroteques estan plens de portades amb males notícies. Som éssers programats per a la supervivència, i l’atenció més immediata a perills i amenaces ens salva. Però, entre la por i l’esperança, els arguments d’experts en neurobiologia, psicologia i sociologia conviden a qüestionar-nos si ens mans de mitjans i periodistes hi ha el timó per virar cap a una altra lectura del món, dels fets, que no ens ofegui en un discurs únic d’alerta contínua. En honor a la veritat, cal dir que també escriuen les bones notícies, i pel bé de la nostra salut mental.
