El 20 d’abril, el Tribunal Suprem de Mali va arxivar una causa per suposat complot que buscava desestabilitzar el Govern del país, una junta militar de transició que es va instal·lar al poder després del cop d’Estat d’agost de 2020. El procés judicial, pel qual cinc dels acusats ja feia quatre mesos que eren a la presó, apuntava a l’exprimer ministre, Boubou Cissé, de ser darrere del pla per minar les autoritats de Bamako. També assenyalava Youssouf Mohamed Bathily, un cèlebre locutor radiofònic conegut popularment com Ras Bath.
Dues setmanes abans de la desestimació del cas, experts independents de les Nacions Unides havien demanat l’alliberament dels detinguts, en particular de Ras Bath pel rol de periodista. En el mateix comunicat, denunciaven que les detencions s’havien produït fora de tot marc legal i que es tractava d’una causa arbitrària amb connotacions polítiques.
No és la primera vegada que Ras Bath, símbol d’una joventut maliana esgotada d’anys de conflicte armat, de falta de perspectives i de pobresa, es topa amb la justícia. El 2016, quan la seva popularitat creixia com l’escuma, el periodista va ser acusat d’incitar a la insurrecció a les files de l’Exèrcit. Va ser sota el règim democràtic d’Ibrahim Boubacar Keita (IBK), el president enderrocat l’agost passat, després de mesos de protestes provocades, en gran part per la corrupció i el mal govern, però també pel fracàs a l’hora de fer front a la insurrecció de grups terroristes.
Mali viu sumit en una crisi major des de 2012, quan combatents gihadistes es van unir a una insurrecció de separatistes tuareg al nord del país per, posteriorment, segrestar el moviment i seguir avançant cap a la capital. La situació va portar França, antiga potència colonial, a intervenir militarment, el 2013, i a mantenir una operació que avui supera els cinc mil efectius.
Malgrat la signatura d’un acord de pau entre govern i rebels tuaregs, el 2015, l’activitat de grups terroristes vinculats a Al-Qaida i a l’Estat Islàmic, sobretot al centre del país, no ha parat de créixer des de 2017 i ha sotmès violentament les poblacions locals i s’ha enfrontat a les diverses forces armades presents al país.
Des de l’inici de l’actual govern, dos periodistes més han estat detinguts a Mali a banda de Ras Bath, en aquest cas per criticar la judicatura. D’acord amb el portal especialitzat, Comitè per la Protecció dels Periodistes (CPJ, sigles en anglès), són les primeres detencions de llarga durada de periodistes registrades des que va començar el conflicte. Per contra, els casos de censura i d’assetjament davant informacions contràries als interessos del govern, sobretot en l’apartat militar, s’han succeït en els darrers anys.
“Des de 2012, la situació ha estat molt difícil per als periodistes. Les amenaces i la intimidació arriben de totes bandes. La llibertat d’expressió està restringida i un periodista que busca informació pot ser fàcilment acusat d’espia o de col·laborador de l’enemic”, explica Fatouma Harber, periodista i activista resident a Tombouctou. El darrer Baròmetre dels Mitjans Africans per al país, de 2016, en secunda la seva visió. “Hi ha temes sensibles, com la crisi a les regions del nord, o certes qüestions socials o religioses, que animen els periodistes a autocensurar-se i a restringir-ne l’acció”, diu l’informe.
Aquest clima va deteriorar-se radicalment, el 2013, quan dos periodistes de Radio France International (RFI) van ser assassinats al nord del país. A la restricció de la llibertat d’expressió s’hi afegia així la de moviment. “Cal saber què dius i a qui, però també en quin entorn et trobes, quin és el teu mitjà i quina imatge té”, detalla Harber, premi mundial de la llibertat de premsa 2018 per la Unesco. Les dificultats també van arribar per l’hermetisme, per motius d’Estat, de les forces armades, i la poca interacció amb les forces estrangeres, en particular la francesa, que es comunica amb els corresponsals.
Bad news is good news? No necessàriament. “Les crisis poden beneficiar els mitjans. Es generen notícies, n’augmenta el consum. A Mali, no va ser el cas. Històricament, la premsa escrita no està gaire desenvolupada”, relata Alexis Kalambry, director durant més d’una dècada de Les Echos, principal diari econòmic del país. Si la poca quantitat de lectors, fruit del baix nivell d’alfabetització (un 35,5% segons dades recents de la Unesco) i de la tradició oral del país, en són causes estructurals, la situació del conflicte aporta un context més recent.
Però encara n’hi ha més, segons detalla Kalambry, vicepresident de l’Associació de periodistes de Mali. “Des del punt de vista de les empreses periodístiques, –explica– Mali presenta una especificitat. Hi ha molt pocs empresaris interessats en el sector. Han estat sempre periodistes que s’han llançat amb projectes personals”. Això té coses bones, en canvi, també en limita la capacitat, sobretot en un país amb dos terços de territori en ple desert, on les comunicacions i la logística són precàries.
Per tot això, molts projectes han desaparegut en la darrera dècada. El poc finançament privat, ja sigui a través d’inversió directa o de publicitat, també deixa espai a l’Estat per exercir un major control dels mitjans. Segons el Baròmetre dels Mitjans Africans, l’Estat és la principal font de finançament dels mitjans escrits, a través d’un sistema de subvencions opac i més aviat paupèrrim que acostuma a atorgar fons a mitjans afins.
L’arribada al poder de l’actual junta militar, que pilota una transició que ha de portar Mali a eleccions i a emprendre reformes que estabilitzin el centre del país i avancin la implementació de l’acord de pau, no ha millorat la situació. “A l’estat no li interessa que hi hagi empreses periodístiques fortes. Ni a aquest govern ni als anteriors. Mali ha conegut altres règims militars, i el rebuig envers el sector no és gaire diferent”, rememora Kalambry.
Davant de la manca de múscul inversor i de les dificultats logístiques, Mali s’ha erigit en un país mediàticament divers. Els malians són un poble amb un debat públic ric i una societat civil implicada en l’actualitat del país, tal com ho recull el Baròmetre dels Mitjans Africans i ho corroboren les converses amb gairebé qualsevol taxista de Bamako. “Crec que la societat maliana està força ben informada”, defensa Fatouma Harber. “A nivell local, les ràdios comunitàries tenen molta presència en la vida dels malians, tot i que sovint s’hi transmet un punt de vista molt tradicionalista”, explica.
Com a resposta a això, al llindar entre el periodisme i la comunicació, l’arribada dels blocs i les plataformes com Facebook i Twitter ha transformat el paisatge mediàtic i social. “Els blogs permeten a les persones de zones en conflicte donar testimonis, però també interactuar amb les autoritats per aconseguir canvis per a la seva localitat”, descriu Harber, que és coordinadora de la comunitat de bloguers Benbere, una plataforma que se serveix de les xarxes socials per arribar a les zones més remotes del país.
A banda de produir notícies que reflecteixin la realitat local i multicultural del país, Benbere també realitza tasques de verificació, a més d’organitzar debats i campanyes en defensa de drets i llibertats. En una societat eminentment jove –prop d’un 67% té menys de 25 anys, segons dades del Banc Mundial–, procliu o nativa del món digital, l’impacte tecnològic ha estat revolucionari.
Des de l’altra banda de l’espectre, amb una trajectòria de tres dècades en el periodisme econòmic més ortodox, Alexis Kalambry posa aigua al vi. “Els mitjans digitals poden ser una solució perquè els costos son baixos i la xarxa d’Internet està prou desenvolupada. Amb tot, fins ara ha faltat model de negoci i, molts cops, una certa professionalitat. Ser periodista no és només escriure en un blog”, critica.
D’entre les mostres de l’esclat digital al país, n’hi ha una de ben recent: el cicle de protestes socials de la primera meitat de 2020 que va acabar amb el cop d’estat del 18 d’agost. “Els periodistes i bloguers hi van contribuir en gran mesura, exposant els fracassos, el mal govern i el nepotisme de les autoritats del moment. A través de les xarxes vam mantenir els malians informats en temps real. Per una vegada, no va caldre recórrer a la premsa estrangera per saber què passava al país”, relata Harber, orgullosa, en una crítica velada a la premsa maliana tradicional.
Kalambry la corrobora, alhora que fa un paral·lelisme amb les primaveres àrabs. “Com al Magrib, el 2011, les xarxes socials i els mitjans alternatius han estat determinants en la mobilització contra el règim, en la transmissió dels missatges de la protesta i, sobretot, en el fet que la gent s’informava i compartia punts de vista. L’obertura de pensament ha estat fonamental”.
També com a les revolucions viscudes arreu del Magrib, però, l’horitzó cap a un canvi sustentat en la democràcia, els drets humans i el progrés social i econòmic, clam de milers contra l’antic règim, sembla avui llunyà, representat en la figura d’un govern militar de full de ruta incert. “Malauradament, el procés refundador que haurien pogut ser les protestes no es va canalitzar”, lamenta Kalambry. “Va servir per fer caure el poder, però les demandes populars han quedat de banda”, afegeix. Harber comparteix la frustració, tot i així, hi vol veure un contrapunt positiu per al futur. “Innegablement, els mitjans alternatius han canviat el terreny de joc. Ens hem de posicionar per seguir defensant la llibertat d’expressió dels malians”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari