Rodoreda, periodista

JORDI ROVIRA

Hi ha frases que resten per sempre en la memòria i donen una empenta a una trajectòria professional en un moment determinat. El director del setmanari La Rambla, Josep Maria Massip, és autor d’una d’aquestes frases. “El que vostè ha de fer, abans d’escriure, és viure”, va dir-li a una jove Mercè Rodoreda que li havia explicat que volia aprendre a escriure novel·les a través del periodisme. I la noia li va fer cas.

“Estava desesperada, necessitava obrir-me una finestra. Estava molt tancada... Era filla única i m’havia casat molt jove. No podia fer res més. No podia anar a la universitat, perquè tampoc tenia estudis. L’única cosa que podia fer era escriure. Va ser una fugida”, explicaria Rodoreda molts anys després, el 1978, durant una entrevista amb Joaquín Soler Serrano.

I així va ser. Aquella noia que només havia anat tres anys a l’escola –tot i haver crescut en un ambient familiar culte–, autodidacta, estava casada amb l’oncle, Joan Gurguí –catorze anys més gran que ella–, i amb un fill, va sortir finalment de casa per escriure en diaris i revistes. Tenia vint-i-tres anys i gràcies a aquella nova vida, faria un canvi d’imatge i es convertiria en una dona moderna, urbana.

La producció periodística, però, ja fa molts anys que és a l’ombra, per causa de la força abassegadora de les novel·les. Si bé és cert que ja s’havien publicat treballs sobre l’obra periodística, no ha estat fins a la recent publicació d’ Obra de joventut ( novel·les, narracions, periodisme) –una coedició d’Edicions 62, l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Mercè Rodoreda, que reuneix els textos anteriors a 1939– que s’han publicat els articles en un volum en què també hi ha les cinc novel·les que havia repudiat, alguns contes i diverses proses. “Sense cap mena de dubte, l’obra periodística és el perfil menys conegut de Rodoreda”, afirma la filòloga i periodista Roser Porta, experta en l’obra de l’escriptora i autora d’un dels pròlegs del llibre.

Un nou món

Una obra periodística que se situa entre 1932 i 1934, ja que després va seguir col·laborant en diferents capçaleres fins al final de la guerra, si bé ja es tractaria de narrativa de ficció. En poc temps, doncs, aquella jove que somniava de ser escriptora va publicar a diaris i revistes –algunes de prestigi– com La Rambla, Mirador o La Publicitat. Però, sobretot, a Clarisme, subtitulada Periòdic de Joventut, Art i Literatura, una revista setmanal fabriana a la qual va entrar als vint-i-cinc anys de la mà del director, Delfí Dalmau, home de formació noucentista a qui Rodoreda havia tingut de professor de català. En aquestes capçaleres va publicar entrevistes, reportatges, anàlisi i opinió. Una obra de joventut, extravertida, compromesa i escrita amb un estil natural en què destaca tant l’humor com la sàtira.

Tal com ella va admetre, va utilitzar el periodisme per sortir de casa seva –més d’una vegada va admetre que odiava el seu marit– i entrar en un nou món, el de la cultura, on hi havia els autors que tan àvidament llegia i als quals admirava. “El periodisme va ser la manera que una dona que vivia aïllada, casada i amb un fill, va tenir per entrar en contacte amb tot allò”, explica Carme Arnau, autora de l’altre pròleg del llibre i d’una extensa trajectòria assagística centrada, sobretot, en l’obra rodorediana. I és que Rodoreda va aprofitar la nova feina per entrevistar escriptors com Sebastià Juan Arbó, Miquel Llor, Carles Soldevila, Cèsar August Jordana, etc., a més d’actrius, cantants, i fins i tot la dona i la filla de Francesc Macià. “ El periodisme li va permetre parlar de les seves passions, com el cinema o la literatura. Perquè, bàsicament, va ser una periodista cultural”, resumeix Porta, que com l’autora de La Plaça del Diamant va exercir aquesta vessant de la professió.

Masclisme imperant

Rodoreda no era l’única periodista en aquell món d’homes. També hi havia Anna Murià –de qui seria amiga íntima– Maria Luz Morales, Irene Polo, Aurora Bertrana o Rosa Maria Arquimbau, entre altres. “Hi havia força dones perquè amb la República comencen a tenir un paper en la societat”, afirma Arnau. L’ambient en el qual Rodoreda tan ràpidament es va introduir, no la va rebre pas amb els braços oberts. Per què? “Per començar, per ser una dona. Tots els intel·lectuals catalans d’aquell moment són conservadors i masclistes. I una dona que surt de casa i s’allibera era la diana de les bromes”, explica Porta. “Sabem quants fills tenia Pere Calders i on els va deixar quan va abandonar la dona per una altra senyora? No, perquè ningú li ha retret mai”, critica Porta.

Tot i aquells prejudicis pel fet de ser dona i aquelles crítiques cap a la seva persona, Rodoreda finalment va aconseguir el que desitjava, integrar-se en els cenacles culturals de l’època. Així, va entrar a l’Associació de Premsa de Barcelona, al Club de Novel·listes i va participar intensament en la vida cultural barcelonina. “ Es converteix en una d’ells”, explica Arnau.

L’aportació de Rodoreda també va ser estilística. Tal com escriu Elvira Altés a Les periodistes en el temps de la República (Col·lecció “Vaixells de Paper”, Col·legi de Periodistes, 2007), on Rodoreda va excel·lir fou en l’entrevista, perquè “va ser capaç d’aportar innovacions a un gènere que en aquell moment s’estava definint periodísticament”. I és que, per exemple, suprimia la pregunta i les traslladava al principi de la resposta, com si se les fes el mateix entrevistat, tècnica que ara s’utilitza sovint. També feia sumaris narratius amb soliloquis divertits. I en el contingut solia destacar-se per mostrar la implicació en un temps en què la política era present arreu. “Els articles són crítics, no són per fer bonic. Són articles d’una persona catalanista que s’implicava en el que passava en aquell moment. Tenen un punt de vista reivindicatiu”, afirma Arnau.

El tall de la guerra

El conflicte armat i el posterior exili van afectar greument no tan sols la trajectòria de Rodoreda, sinó les de la gran majoria de periodistes que havien destacat en aquella època daurada. A alguns fins i tot els va costar la vida. El pitjor de tot va ser que les vicissituds polítiques l’obligaren a abandonar l’escriptura durant més de vint anys. Un camí cap a l’exili que, com ella mateixa va explicar, havia hagut de prendre per haver escrit en català i per haver col·laborat en revistes d’esquerres. No va ser fins als anys seixanta, encara exiliada a Ginebra, que li arribaria el reconeixement com a escriptora. El somni s’havia acomplert.

Segurament per això, no va tornar a exercir la que havia estat la seva primera professió. “ No va fer mai més de periodista”, afirma Arnau. I ara, més de trenta anys després de la seva mort, la publicació dels articles de joventut de Rodoreda aporten un nou punt de vista a l’obra sencera, tot i que cal situar-los en un context precís. “Va ser una periodista puntual d’una època determinada”, admet Arnau. Aquella noia que havia confessat al director de La Rambla que volia aprendre a escriure novel·les, s’havia sortit amb la seva. Havia seguit el consell i, abans d’escriure, havia viscut la vida.