Nova política, nou periodisme?

ALBERTO GÓMEZ

La nova política no ha enterrat el paper per sempre. Tot i així, està viva gràcies, entre altres, al món 2.0. Gràcies a Twitter. “Per això Junqueras, García Albiol o Coscubiela manegen bé i molt sovint aquesta eina. Albert Rivera o Pablo Iglesias en protagonitzen la nova escena. Ara bé, molts altres s’hi han apuntat”, explica en Bernat Ferrer, que acumula vuit anys de periodisme polític, sempre en format digital. Després de passar per Directe.cat, VilaWeb o Nació Digital, ara ‘persegueix’ els parlamentaris pel portal El Món. Una persecució que, lògicament, també ha canviat. “Ara arribes a confirmar posicionaments o treus informacions a través de piulades directes”, explica.

En Bernat no és, evidentment, l’únic periodista que no para d’actualitzar el seu timeline de Twitter per intentar no perdre’s res. L’ Ignasi Abad, deu anys a la secció de Política a Catalunya Ràdio i a Catalunya Informació, és un altre company amb l’aplicació de l‘ocellet sempre encesa. “Aquí és on hem perdut els periodistes. Posar els ulls a cada piulada, més les rodes de premsa, més els possibles canutassos… Tot plegat, agafa un volum difícil d’abraçar”, admet. “Ens fa la competència. Hi ha compareixences o decisions que els partits anuncien a la Xarxa. Twitter és, de vegades, lloc de naixement de més d’una notícia”, afegeix. En definitiva, ho vulguem o no, hi ha un nou periodisme polític, perquè hi ha una nova política. I viceversa.

Polítics al platós

Els candidats de la política 2.0 assisteixen a nombrosos platós de televisió. Cada dia. En Bernat i l’Ignasi no arriben a escoltar cada tertúlia. “ El més rellevant ja apareixerà a les xarxes”, admet en Bernat. “Si no has seguit una entrevista, la declaració més rellevant agafarà una volada general i t’hi enganxaràs”, explica l’Ignasi. També, Carles Escolà, cap de Política de l’Agència EFE a Catalunya, creu que “tots els mitjans s’han polititzat a Catalunya i a la resta de l’Estat”. Rafa Garrido, des de fa set anys a la secció de Política de l’ACN, tanca el tema de les aparicions a les televisions: “Se’ns ha anat de les mans”.

Dins d’aquesta voràgine, hi ha molta informació que surt d’un polític i va directament al seu bloc o compte de Twitter. Sense cap filtre de cap mitjà. És una dinàmica àgil i fresca. Amb tot, també hi ha la part negativa: en moltes situacions, el polític publica el missatge… i s’amaga. “En el fons –diu en Bernat– una piulada pot arribar a ser el mateix que el plasma de Rajoy”. “Els periodistes ens hem convertit en espectadors, perquè de vegades rebem una novetat d’un partit al mateix temps que els militants o que els seguidors de les xarxes”, afirma Escolà.

Tots amb presses

En el que molts periodistes coincideixen és que, amb tantes presses per piular, el periodisme més rigorós perd la batalla. Però no la guerra. “Sí que hi ha els que aposten només per la immediatesa. Afortunadament, hi ha nous mitjans que també aposten per l‘ slow journalism com Jot Down o Panenka”, reconeix l’Ignasi. “ Piular sense contrastar no aporta res. La veritat és que ens crema el telèfon a les mans. Tothom vol ser el primer. I hauríem d’acceptar que, a vegades, la informació política es cou a foc lent”, afegeix.

Javier Casqueiro, excap d’Informatius de Cuatro i, actualment, seguint Rajoy per El País, no creu que la immediatesa impliqui falta de rigor. A Garrido, en canvi, li agradaria tenir deu minuts “per pensar sobre allò que acaba de passar. I no hi ha temps. Twitter ens colla de manera desmesurada. M’han arribat a trucar, al mig d’una roda de premsa, perquè ja circulava el titular via Twitter. Però és que la mateixa roda de premsa no havia acabat!”.

I el perfil dels “nous” parlamentaris ho posa més fàcil o més difícil que els seus predecessors? Segons Casqueiro, els nous líders han mogut el tauler. I han obligat els líders dels partits més tradicionals a renovar-se. Per a Josep Maria Martí Rigau, setze anys al capdavant del programa Parlament de tv3, “Felipe González va canviar motlles. Ara amb Rivera o Iglesias és una fase semblant. Escolà creu que “són més accessibles gràcies als mòbils, però ha canviat l’intercanvi d'informació. S’ha perdut espontaneïtat”.

I el futur?

Tot va massa ràpid. Escolà reconeix que “es fa impensable guardar una informació per a l’endemà. Alguns cops, tinc la sensació d’estar vivint una realitat virtual”. En aquest sentit, Martí Rigau aposta perquè, en el futur, hi hagi el titular puntual, dinàmic i que navegui per Twitter: “El mateix que ens obliga a entrar nombroses vegades en directe”. Després ha d’haver-hi, també, la informació analítica, reposada, les claus del que ha passat. Una vessant no s’explica sense l’altra, han de conviure.

El problema per a Casqueiro és “què oferir als lectors l’endemà d’una jornada important al Congrés. Ara, la feina del periodista és facilitar la digestió de tants titulars. Separar el gra de la palla. Hem de detectar novetats, contradiccions o incoherències en els nombrosos missatges que dóna cada partit cada dia”. El veterà periodista insisteix en el fet que aquesta allau digital, aquesta nova forma d’abordar els polítics més entrenats que mai potser aclapara els periodistes si bé, a la vegada, és una oportunitat. I s’ha d’aprofitar. Les formes són noves. Sí. I vertiginoses. Tanmateix, el periodisme, el de veritat, no ha canviat.