La primera i l'única

MARTA ROQUETA

El juliol del 1936, arran del cop d’estat militar, el Govern de la Generalitat confisca La Vanguardia. “Gaziel, el director, fuig i el rotatiu queda sotmès a un comitè obrer, integrat per representants de redacció, tallers i administració, pertanyents a la CNT i la UGT, que proposen María Luz Morales, l’única dona periodista que treballa al diari, com a substituta. La llarga trajectòria periodística i professional l’avalen”, explica Teresa Amiguet, periodista de La Vanguardia que ha investigat la figura de Morales.

María Luz Morales (La Corunya, 1889 - Barcelona, 1980) llavors tenia quaranta-set anys i, tal com explicava en una entrevista a La Vanguardia el 1971, “la meva va ser una missió al servei del diari, merament professional, no política, amb l’única finalitat que el diari pogués aparèixer cada matí”. Tot i això, “aquests mesos li sortiran cars”, conclou Amiguet. En acabar la guerra, serà empresonada durant quaranta dies en un convent de Sarrià i el règim franquista li retirarà la condició de periodista. No serà rehabilitada fins al 1978.

Va néixer a Galicia, però per raons de feina del pare, funcionari d’Hisenda, es traslladà a Barcelona. Va estudiar a l’Institut de Cultura per a la Dona i a la Universitat Nova, on cursa Filosofia i Lletres. Freqüentarà la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, fet poc habitual entre les dones de l’època. La primera experiència professional en l’àmbit periodístic és com a directora de la revista El Hogar y la Moda, càrrec al qual accedeix, el 1921, després de guanyar un concurs.

Entre 1926 i 1934, col·labora al diari madrileny El Sol amb la pàgina setmanal “La mujer, el niño y el hogar”. El 1923, envia uns assaigs sobre Don Joan i sobre teatre per a nens a La Vanguardia, que la contractarà. A banda de parlar de “temes femenins”, hi comença a fer crítica de cinema a la secció “Vida cinematogràfica”. Morales firma les crítiques sota el pseudònim Felipe Centeno. Al cap d’un temps, passarà a escriure crítica teatral, que firma ja amb el seu nom, i s’integrarà com a redactora a La Vanguardia. Tota una fita. A banda de parlar sobre teatre i cinema, al diari també va escriure sobre qüestions que afectaven les dones. El 1933, en motiu de les primeres eleccions on poden votar, realitza la sèrie d’articles “¿A quién votarán nuestras mujeres?”.

Gèneres diversos

Arran de l’arribada del cinema sonor, a més a més de realitzar tasques de traducció, escriurà els diàlegs de les pel·lícules i els adaptarà a la fonètica del castellà. Després que el franquisme li retirés l’estatus de periodista, de vegades escriurà sota els pseudònims d’ Ariel i Jorge Marineda i, a partir del 1948, col·laborarà amb el Diario de Barcelona escrivint sobre moda i teatre fins al final de la seva vida. També va seguir publicant a El Hogar y la Moda.

Paral·lelament a la trajectòria periodística, María Luz Morales va treballar en l’edició de llibres. Així, al llarg de la seva vida, va cultivar la majoria de gèneres literaris: va escriure novel·les, com Balcón al Atlántico, centrada en La Corunya de l’època dels seus pares; contes de guerra, com Historias del décimo círculo; una història de Polònia firmada amb el pseudònim Luzscienski, i diversos assaigs ( Las Románticas, Tres historias de amor de la Revolución Francesa). Els seus poemes només els va escoltar la família: “No em sento capaç de publicar la meva poesia. És una cosa massa íntima”.

Morales considerava com les seves memòries les converses amb Marie Curie, Gabriela Mistral –de qui va ser amiga–, Victor Català, Keyserling, Paul Valéry, André Malraux i Gabriel García Lorca recollides al llibre Alguien a quien conocí. Morales i Lorca es van conèixer el 1935, quan el poeta i dramaturg va venir a Barcelona a estrenar Doña Rosita la soltera i Yerma. “Mari Luz va cobrir-ne la crítica, que va ser més que favorable, en contra de l’opinió de la resta dels crítics. Això va animar Lorca a visitar-la. La conversa es va allargar durant quatre hores”, explica Teresa Amiguet.

Implicació social

També es va implicar en el teixit social i cultural de Barcelona. Durant els anys trenta participà en el Conferentia Club, associació cultural presidida per Isabel Llorach que acollia trobades amb intel·lectuals de l’època. D’aquestes conferències, n’escriu peces per a La Vanguardia. Morales va presidir la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, el 1931, i va estar vinculada a la madrilenya Residència de Senyoretes que dirigia María de Maeztu.

Per la trajectòria professional, el govern francès li atorgà l’ordre de Les Palmes Acadèmiques el 1956. A Espanya, rep el premi Nacional de Teatre per les cròniques al Diario de Barcelona i, el 1971, se li concedeix el Llaç d’Isabel la Catòlica en reconeixement als cinquanta anys de trajectòria professional. “He tingut una vida molt casolana. Potser per això no he fet un tipus de periodisme que m’hagués agradat fer. Sempre vaig admirar Sofía Casanovas, que feia cròniques de guerra a Polònia, durant la guerra del 14. I ara sento també admiració per Oriana Fallaci, capaç d’endinsar-se a la selva del Vietnam”, comentava.

Morales va escriure l’últim article dies abans de morir, a noranta-un anys. “ Mai deixaré d’escriure, perquè m’és tan necessari com respirar”, deia. El vincle de Morales amb La Vanguardia encara perviu: la plaça on s’ubica l’edifici del Grup Godó porta el seu nom i el diari ha creat, recentment, en la seva memòria, un premi per articles sobre l’empoderament de la dona.