Una lluita històrica

JOSEP M. FIGUERES

Laureana Wright, periodista mexicana del setmanari Las violetas del Anáhuac (1887-1889) ho va definir amb precisió: una tribuna d’elles i per a elles. I podríem considerar-ho com una definició vàlida encara avui en dia. Però dècades enrere, al nostre país, els homes eren els que, majoritàriament, dirigien les revistes que anaven adreçades a les dones, ja fossin premsa rosa, premsa femenina o premsa feminista. Fins i tot en una capçalera com Diario Femenino (1868-1974), on col·laborava un estol de dones, intel·lectuals, escriptores i feministes, com Maria Aurèlia Capmany, on feien una ingent tasca en uns temps que les redactores, encara, no eren habituals a les redaccions. En l’altre extrem, hi havia les capçaleres de lluita feminista, de reivindicació justa i necessària. Tribunes on les dones s’adreçaven a les dones amb tot tipus de contingut.

Els orígens del que, posteriorment, seria el periodisme en català, femení i modern el trobem en el suplement Modas y Labors a Diari Català (1879-1881), de Valentí Almirall, una extraordinària tribuna avançada que, per exemple, publicava llibres de Darwin i era laic en un context extraordinàriament influenciat per la religió. Aquest rotatiu, amant de la ciència i el progrés, editava un suplement en què hi havia el més carrincló i negatiu del periodisme del bello sexo, en llenguatge de l’època. És a dir, patrons de figurins, dibuixos de la moda parisenca i novel·letes en fulletó, carrinclones, sentimentals, estereotipades en els models de la premsa del moment.També, a La Renaixensa,van aparèixer articles sobre el fet que la dona combinés la feina de la llar amb la de fora de casa.

Presència d’escriptores

Les escriptores foren les primeres a obtenir presència pública en aquest àmbit. Algunes, però, utilitzarien noms masculins com Víctor Català (Caterina Albert), Evelio del Monte (Josepa Pujol de Collado), Esmeralda Cervantes (Clotilde Cerdà), etc., mentre que altres signaven amb nom i cognom, com Pilar Maspons, Maria Massager i tantes altres que, amb permís del marit, eren escriptores que escrivien sobre educació, llar, infància, moda i temes com viatges i música. I d’aquí –de la llibertat de pensament i escriptura– arranca el procés per la igualtat.

La presència de la literatura, doncs,seria fonamental. L’escriptora de talent era respectada i estimada, si bé f ins als anys vint i trenta les dones no es convertiren en redactores, i molt menys, en directores de diaris. Maria Josepa Massanés ja ho denunciava, el 1879, a Lo Gay Saber, quan s’esforçava per «trauerelas del abandoment en que se les ha descuydat finsare en Espanya».

La nòmina de revistes catalanes del segle XIX adreçades a les dones és alta. Des de La Madre de Família (1846) a La Mariposa (1900) hi ha mig centenar de capçaleres. Algunes perviuen, com les de modes, encara que també alguna ideològica, com La Madre de Família de Narcís Monturiol o La Antorcha de Marià Cubí. Amb l’educació femenina generalitzada, l’alfabetització i la urbanització arriba la voluntat d’influenciar tant en política com en religió. Van aparèixer publicacions ideològiques o genèriques, des de La Llar (1871) a Or i Grana (1906), així com altres d’empresarials. Potser la més representativa seria La Dona Catalana (1925) de Magí Murià. Als anys vint, però, encara no hi havia redactores, a excepció de Regina Opisso a El Diluvio, tot i que no es coneix a fons la tasca que hi realitzava.

El canvi en la República

Amb la República, la presència femenina va augmentar i a gairebé tots els diaris de l’època –una vintena– hi havia una o dues dones. Tot i aquesta major presència, encara eren minoria. El1934, dels 29 periodistes acreditats al Parlament que es poden trobar a Annals del Periodisme Català solament hi ha una redactora (Rosa Maria Arquimbau a La Rambla). En la informació municipal, també hi havia tan sols una –Irene Polo– i a la informació sobre la Generalitat, cap. Són, de nou, les escriptores les que tenien la porta oberta als diaris. Així, Aurora Bertrana a La Veu de Catalunya,La Nau,La Publicitat,L’Instant, Última Hora,D’Ací i D’Allà, La Rambla, La Humanitat o Imatges, Maria Pi de Folch a Justícia Social, Llucieta Canya a La Veu, Maria Luz Morales a La Vanguardia, Maria Teresa Gibert i Rosa M. Arquimbau a L’Opinió i La Humanitat, etc. Hi havia, doncs, una major presència. En això hi va ajudar la igualtat social i política, les pàgines femenines dels grans diaris –encarregades a dones– i la seva presència no a les fàbriques sinó als despatxos amb capacitat d’influència. No representen el panorama que dues d’elles fossin directores de diaris, com Anna Murià al Diari de Catalunya i de María Luz Morales a La Vanguardia. Fins a la Transició no se’n tornarien a trobar.

El fre del franquisme

Durant el franquisme es frena la projecció intel·lectual de la dona. Només se’n troben a revistes femenines del Movimiento i a les excepcions de rigor. I, així, fins als anys seixanta a la premsa local i comarcal, a l’especialitzada, etc., quan la presència femenina arrenca amb empenta. En alguns casos arriben a càrrecs de direcció com Carmen Alcalde o Maria Rosa Prats a Presència, Isabel Clara Simó a Canigó o Joana Bonet a Marie Claire i Woman.

A la Transició, la presència femenina deixa de ser simbòlica per anar cap a la normalitat. Així, Maria Àngels Anglada tenia una columna al Punt Diari i Teresa Pàmies a l’ Avui. Professionalment, les dones van ser presents a tots els diaris assumint no només columnes d’opinió sinó seccions, suplements i cada vegada més càrrecs de responsabilitat, fins a l’actualitat, que a les facultats de Periodisme els dos terços dels estudiants són noies. Una situació que prefigura una feminització de la professió. Una altra cosa, però, són els càrrecs de direcció i la propietat dels mitjans, en mans d’homes.

Finalment, cal tenir en compte estudis nous entre els quals destaquen els de Roser Porta sobre Mercè Rodoreda ( Mercè Rodoreda i l’humor 1931-1936. Les primeres novel·les, el periodisme i polèmica), Julià Guillamon ( L’enigma Arquimbau), Neus Real ( Aurora Bertrana, periodista dels anys vint i trenta), així com antologies d’articles –de Roig, Pàmies, Polo, Rodoreda, etc.– que marquen una recerca que ens acosta a un temps en què les dificultats no eren només laborals sinó també de gènere. Estudis necessaris, sobretot perquè tan sols unes poques periodistes –com Bertrana o Maruja Torres– ens deixen escrites les memòries.