Lector digital, votant volàtil?

NEREIDA CARRILLO

El tema de com la Xarxa impacta en l’agenda suscita visions contraposades a l’Acadèmia. Predomina la idea que, malgrat que s’amplia el ventall d’informació que tenim a l’abast, els usuaris trien llegir allò que coincideix amb la seva manera de pensar i no amplien horitzons. Cass R. Sunstein, professor de Dret de Harvard, ho descriu amb una metàfora que ha fet fortuna: una cambra d’eco. La investigadora Sílvia Majó i la doctora Ana Sofía Cardenal, professora de Ciència Política a la UOC i investigadora del projecte Opinionet.net , divergeixen d’aquesta visió. “La nostra hipòtesi és que la multiplicació de canals d’informació està repercutint en una agenda més àmplia”, explica Majó des de Filadelfia, on fa una estada de col·laboració amb el grup de recerca Digital Media, Networks and Political Communication ( DiMeNet), liderat per la professora Sandra González-Bailón a l’Annenberg School for Communication.

A la seva tesi doctoral, Majó analitza l’estructura de proveïdors d’informació a Internet, les dietes mediàtiques de l’audiència i l’establiment de l’agenda. Per dur-ho a terme, compta amb una metodologia innovadora i treballa amb dades de Comscore, el mesurador oficial d’audiències. Han seguit la navegació de tres-centes persones durant un mes. Tot i que les conclusions del treball no estan encara madures, Majó i la seva directora, Cardenal, avancen algunes reflexions. “Encara que els mitjans tradicionals continuen atraient la major part de l’audiència –indica Cardenal–, els nous mitjans digitals es converteixen en actors estratègics”. Majó també afegeix que “els nous mitjans estan ocupant posicions de relleu com a autoritats. Són considerats pels lectors i els altres mitjans com a actors reconeguts dintre de la Xarxa”.

Conversa o mite?

Més enllà de l’agenda, una altra de les preguntes que es formulen els investigadors és si les xarxes socials fomenten la conversa i el diàleg enriquidor per a la democràcia. O si, al contrari, tot això és un mite que s’ha creat. “Hi ha pocs espais d’interacció a les xarxes socials”, afirma amb rotunditat Camilo Cristancho, doctor en Ciències Polítiques per la UAB i investigador al grup de recerca Democracy, elections and citizenship d’aquesta universitat.

L’investigador ha estudiat la protesta a les xarxes entre el 2007 i el 2014, quan sobretot han aflorat les manifestacions contra l’austeritat i a favor de la independència. Cristancho ha detectat “bastants patrons de polarització”. “Els punts de trobada són pocs –prossegueix Cristancho. La gent reforça les seves actituds”. A més d’això, Cristancho i els seus companys de recerca van extreure altres conclusions rellevants: “La resposta del govern ha estat la de deslegitimar la protesta i expressar actituds negatives a aquestes formes de participació”, afirma.

El 9N en versió 2.0

Òscar Coromina, professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, ha obtingut recentment el doctorat amb una tesi que analitza la mediació a Twitter del cas del procés participatiu del 9N. Coromina ha analitzat uns 2,4 milions de piulades fetes per més de 300.000 usuaris diferents en els 65 dies que van des de l’11 de setembre de 2014 fins al 14 de novembre del 2014, uns dies després de la votació. Després d’estudiar tot aquest material, ha conclòs que la xarxa de l’ocellet no va servir per enriquir el debat: “La mediació del 9N es va caracteritzar, no per ser un debat, sinó per ser una campanya molt ben organitzada d’aquells que estaven a favor de la consulta i de la independència”.

Les conclusions de l’estudi del professor de Comunicació tenen més punts en contacte amb la metàfora de Sunstein. “ Ha sigut una cambra d’eco. Només parlaven els que estaven a favor i servia per motivar-se ells mateixos i per aspectes organitzatius”, afirma Coromina, qui també assenyala que era palpable l’interès dels tuitaires proconsulta a incloure en el debat aquells que s’hi oposaven. Prova d’això, detalla, és que la persona més esmentada el 9N va ser Rajoy. Tot i això, aquestes mencions i interpel·lacions eren sovint ignorades. El 9N a Twitter, conclou Coromina, “no va ser gaire diferent del que va ser el 9N en la realitat”.

De la Xarxa a l’urna

Més enllà de l’agenda i la protesta, la pregunta del milió és com influeixen les xarxes en el comportament electoral. El 2010, durant la votació al Congrés dels EUA, un experiment a Facebook publicat a la revista Nature va mostrar com un missatge a la Xarxa de Mark Zuckerberg va moure cap a les urnes 340.000 votants. La majoria d’ells van veure al seu mur un missatge en què els seus amics indicaven que ja havien votat. Per a Cristancho, allò va ser més aviat “un efecte de la interacció amb amics o gent propera que un efecte dels estímuls que reps a través de les xarxes”.

Malgrat la necessitat d’aprofundir en la recerca, ja hi ha alguns estudis que relacionen les dues variables: les xarxes socials i les urnes. Algunes investigacions associen l’ús d’internet a una major incertesa electoral; altres vinculen l’ús de la Xarxa amb el vot per grups minoritaris i també hi ha altres anàlisis que identifiquen una correlació entre la navegació per la World Wide Web i l’abstenció. En aquest sentit, Ana Sofia Cardenal comenta els resultats d’una recerca recent: “Aquells votants tradicionals de partits grans, un cop s’exposen a la informació electoral a través d’internet, tenen més probabilitat d’abstenir-se o de votar als partits més petits”.

Preguntada sobre si la nova manera en què es forma l’opinió pública amb Internet i les xarxes és més saludable per a la democràcia, Cardenal contesta afirmativament: “El fet que la informació no estigui monopolitzada pels gatekeepers tradicionals augmenta la competència, que ha de corregir el biaix que tots els mitjans tenen”. Coromina, després dels resultats de la tesi, projecta, però, una visió totalment diferent: “Twitter promou la participació ciutadana, si bé potser no en els termes de discussió i debat que voldríem”.