El costat fosc

LINA MARIA AGUIRRE-JARAMILLO

El 25 de gener 2010, el llavors director del Guardian, Alan Rusbridger, va fer la conferència anual al London College of Communication, on va defensar enèrgicament la transició digital de la premsa, es va mostrar en contra dels murs de pagament ( paywalls) i va referir-se als models de negoci viables per als mitjans. En aquests mitjans, apuntava, era crucial una participació oberta i permanent del públic. Sis anys després, els diaris del seu grup restringeixen aquests espais de participació en línia i estan considerant noves opcions per als comentaris. L’actual directora, Katharine Viner, el passat 22 abril, es preguntava en un article com fer del Guardian un millor lloc per a la conversa entre periodistes i lectors.

El cas del Guardian no és l’únic, però és important començar amb aquest perquè il·lustra un debat que actualment enfronta la premsa tradicional i també mitjans alternatius. En aquella conferència de 2010, Rusbridger assegurava que aquesta nova relació “cara a cara” entre periodistes i lectors que reaccionen immediatament a les publicacions en línia donava com a resultat “ un tractament periodístic millor, col·laboratiu i competitiu que ajuda a trobar la veritat dels fets, més ràpidament”.

“L’era de la fúria”

Ara bé, les coses han canviat en els darrers anys. Katharine Viner, l’actual directora del Guardian, té experiència de primera mà en el camp dels comentaris. En l’article anteriorment esmentat, afirma que el diari ha d’actuar “més decididament sobre el tipus de material que publica” i en aquest sentit ha decidit, finalment, afrontar el problema de l’enorme abús i violència verbal que troben als fòrums oberts de comentaris.

El diari ha fet una anàlisi de setanta milions de comentaris publicats en l’edició digital en els darrers anys. Dels deu periodistes que més atacs reben en forma de comentaris, vuit són dones, quatre són blanques i quatre no blanques, i els dos homes són negres, un és musulmà i l’altre és jueu. A més, tres dels deu són homosexuals. Per atacs s’entén l’allau de comentaris tipus “és estúpid/a”, “és horrible”, “no puc creure que li paguin per això” i altres molt més agressius, grollers o, directament, vulgars. A més, n’hi ha com “és tan lletja que jo mateixa la portaria a la clínica perquè li facin un avortament”, altres amb explícits insults sexuals i els que van directament a les amenaces de violació, tortura o mort.

És cert que la majoria d’aquest comentaris són bloquejats directament, si bé n’hi ha que arriben a filtrar-se, si no en el web del diari sí que es publiquen, en canvi, en altres plataformes on els periodistes tenen presència, com les xarxes socials. Les primeres anàlisis de dades de l’estudi també han llançat informació sobre els temes que han estat els detonants de les reaccions extremes. Aquests són l’Islam, els refugiats i la immigració, aspectes que s’han considerat “imants del discurs de l’odi”, mentre que el feminisme i la violència domèstica inciten “respostes altament misògines”. No exagerava Stephen Pritchard, defensor del lector de l’ Observer quan, el 31 de gener, en un article va descriure l’actual com “ l’era de la fúria”.

Repugnants i tòxics

La situació descrita al Guardian no és exclusiva del rotatiu britànic. Als Estats Units, al setembre de 2013, Derek Thompson, editor del The Atlantic, havia suggerit “desactivar comentaristes d’Internet. Aquest mateix any, al juliol, el reconegut periodista Jonathan Valania va publicar a la revista del Philadelphia Enquirer un article sobre els comentaristes del web ( Philly.com) del diari. “Més repugnants del que vostè pensa”, deia. També el 2013, Popular Science va tancar oficialment l’opció de comentaris, una decisió que ha servit de precedent per a altres capçaleres. La revista citava, entre altres raons, el fet que fins i tot simples desacords entre lectors podien estar impactant en les percepcions sobre ciència entre el públic, entre els que prenien decisions polítiques o de finançament d’investigació, arribant al punt que la directora de Comentaris, Suzanne Labarre, parlava d’una “erosió” del consens popular en temes com l’evolució o el canvi climàtic.

Per aquesta època, el web de negocis Quartz, propietat de l’ Atlantic, havia debutat sense l’opció de comentaris afegint-hi, posteriorment, la funció “anotacions”. També, The New Republic havia reunit els comentaris a pàgines no visibles qu e requerien un accés mitjançant un botó nou i a final de 2015, Bloomberg ja havia eliminat els comentaris, igual que el Chicago Sun-Times i The Week. La CNN també va fer-ho durant les protestes de Ferguson de 2014 i Reuters els va eliminar de tots els seus articles excepte els d’opinió. A més, en el redisseny digital, la revista Wired va incorporar el format de publicació curta sense comentaris. I la cadena canadenca de diaris Sun va tancar el sistema de comentaris a la majoria d’articles.

Els nadius, també

Els mitjans nadius digitals es troben a la mateixa zona de foc, tancant les portes de les seccions de comentaris, com ha passat a Recode, Mic.com, The Verge. Aquesta nova política va començar l’estiu de 2015 i des de llavors s’ha estès a The Daily Dot, The Daily Beast, que estan explorant diferents alternatives, així com a Vice-Motherboard, que va anunciar que en lloc de comentaris tindria una secció setmanal de cartes al director, sí, com en els vells temps.

Que els comentaris es produeixin millor en xarxes socials és un argument que defensen des de Reuters o Recode. Un estudi del 2011 del Poynter Institute, signat per Jeff Sonderman, ja indicava que diferents webs de notícies que feien servir Facebook Comments observaven una “major qualitat en la discussió”. No obstant això, la pregunta cinc anys després és si aquests mitjans volen que la interacció amb els lectors es derivi cap a xarxes socials i perdin, així, la capacitat de controlar els continguts, de moderar i de rastreig que els permet conèixer el públic amb tot el que això suposa, també per a la publicitat? A aquestes preguntes se’n suma una altra: controlar més estrictament els comentaris significa censura a la llibertat d’expressió? Des de la direcció del Guardian, Katharine Viner respon que “la llibertat compta poc si és per silenciar altres” o per generar una por tal que inhibeix la llibertat d’expressió “de dones i de minories”.