De Montserrat al món

ANNA GALDON

Quan el germà Anton Gordillo, responsable tècnic de Montserrat Ràdio i Televisió, va haver de “tirar cable” a través dels murs de l’abadia, va tenir clar que aquella posada en marxa no seria com la de la resta de televisions del món. Els enllaços creuarien presbiteris de més de mil anys d’antiguitat, les ones haurien d’entravessar parets de dos metres d’amplada, fallaria la cobertura mòbil i el plató no seria altra cosa que una basílica del segle XVII respectada com el santuari de tot un país.

“Coneixíem poc aquest món des del punt de vista tècnic i ràpidament vam veure que els condicionants serien molt grans”, explica Gordillo des del despatx del Centre de Coordinació Pastoral, a on es troba el departament de comunicació. Òscar Bardají, director d’aquesta àrea, afegeix: “Montserrat no és fàcil”. L’aventura va començar a caminar, el 27 d’abril del 2012, després d’emetre una missa del gall en proves i en temps real i de fer la retransmissió de les celebracions litúrgiques del Triduum Pasqual de Setmana Santa. No partien de zero. La primera emissió radiofònica feta des del santuari datava dels anys trenta, i Catalunya Ràdio i Ràdio Estel havien instal·lat enllaços i connexions XDSI a la cabina radiofònica que ja estava al complex des dels anys quaranta.

“Com que oferíem el servei a ràdios externes, la idea de tenir els nostres canals va sorgir com un pas endavant natural”, recorda Bardají. Tres anys després d’aquell inici, Montserrat tv ofereix a l’any cinquanta-dues misses per La Xarxa (Xarxa Audiovisual Local), quatre especials a l’any i dos concerts el Festival Internacional Orgue de Montserrat. Compta amb sis càmeres robotitzades, utilitza puntualment càmeres-dron i té pics d’audiència de quatre mil espectadors diaris per streaming durant la Setmana Santa i de cinc mil durant la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat.

Tot i això, la realització no és fàcil. Compten amb l’ajuda del personal que treballa a l’abadia per a desplegaments puntuals, però el dia a dia el realitzen només tres persones: Anton Gordillo, Òscar Bardají i Gemma Motger. Des del punt de control, situat a on antigament hi havia la cabina de ràdio i equipat amb sis pantalles, es realitza el directe, que combina les càmeres extres amb les sis de sempre, instal·lades de manera fixa dins de la basílica. Aquestes últimes, amb les quals es duen a terme la majoria d’ streamings, estan robotitzades i incorporen un sistema de realització automàtica que es guia amb el so. Contràriament al que passa a la majoria de mitjans del món, a Montserrat és més fàcil fer imatge. En primer lloc, perquè el so del plató (una basílica de més de tres segles d’història) és complicat de captar, però també perquè les misses contenen molts minuts durant els quals no hi ha discurs.

Cultura, espiritualitat, natura

A banda de les particularitats tècniques, Montserrat és molt singular quant al contingut que genera, projecta i comunica. El paper del monestir i dels abats que hi han estat al capdavant va lligat a la història del país.Quan es va posar en marxa el projecte de la ràdio i la televisió pròpies, els creadors van tenir clar que el discurs s’havia de centrar exclusivament en allò que passava allà mateix. Per Bardají, “Montserrat és un gran creador de contingut cultural”, així que la màxima a seguir és clara: cultura, espiritualitat, natura.

Un fet que passa sovint, ja que el monestir és lloc de pelegrinatge en dies assenyalats. Per potenciar altres aspectes de la comunitat, el que busquen la ràdio i la televisió (així com la publicació de l’abadia Serra d’Or, creada el 1955 i dirigida per Josep Massot) és posicionar Montserrat com a generador de contingut cultural. “Poca gent sap que al museu hi ha obres de Picasso, Dalí o Tàpies”, explica el germà Anton mentre camina pels passadissos de l’interior de l’abadia.

Projecte assentat

Ara bé, si hi ha alguna cosa que, de tot aquest projecte, costa més d’assimilar a una part de la comunitat benedictina, aquesta és l’exposició mediàtica a la qual estan sotmesos els monjos. Alguns dels germans consideren que estan sota certa sobreexposició. “És normal”, puntualitza Gordillo. “Els monjos es troben ara que la gent sap si han oficiat o no una missa, si han estat en un lloc o si han faltat un dia. Alguns tenen la sensació d’estar en una espècie de reality”, afegeix.

Una moneda que té dues cares, ja que si hi ha comentaris i retorn, és perquè el públic és molt fidel. Tot i tenir una bona base que els segueix en temps real, els mitjans s’han consolidat principalment entre un públic que accedeix poc a Internet i han trobat la seva audiència sobretot a través de les televisions adherides a La Xarxa (Xarxa Audiovisual Local), on després de la missa dels diumenges s’emeten els vídeos amb les notícies del monestir. Per Òscar Bardají, es tracta d’un fenomen molt agraït. Afegeix: “Ens diuen constantment que fem molta companyia. Abans, o podies pujar i venir fins aquí, o no veies mai l’escolania. Ara sabem que molta gent ens espera, i és molt gratificant poder donar aquest servei”. La ràdio i la televisió de Montserrat comuniquen una manera d’entendre la religió, la política, la cultura i la catalanitat, per la qual cosa els encarregats són conscients de la responsabilitat i saben que el camí s’ha de traçar a poc a poc.