Les arestes de la professió

EVA TABOADA

Reflexionar sobre la llibertat de premsa en un context de crisi econòmica i de transformació a tots els nivells resulta més essencial que mai i és el que es va fer en el Simposi Llibertat de Premsa celebrat a la Universitat de Lleida, el passat 4 de maig, en un acte organitzat per la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes i la Facultat de Lletres de la UdL que comptava amb la col·laboració de l’Ajuntament de Lleida, la Diputació de Lleida, La Caixa i el suport dels diaris La Mañana i Segre.

“Hi ha una gran tempesta... estem vivint un moment extraordinari del periodisme i, sempre que hi ha moments de canvi, la llibertat surt amb més força”, va assegurar Lluís Foix, un dels ponents, que també va recordar que “les societats més progressistes són les que deixen més lliures els ciutadans”. Avui, a casa, patim aquella autocensura que es més subtil i difícil de detectar. Aquesta pren diferents formes, des de la precarietat laboral, les informacions esbiaixades, les imposicions als mitjans, al “periodisme de faristol”. Hi ha diversos criteris per determinar el nivell de llibertat de premsa dels estats. Dins de la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa que anualment elabora Reporters sense Fronteres, Espanya se situaria en el lloc número 33 entre 180 països, per sobre d’altres com França (38) o els Estats Units (49). En els primers llocs, hi trobaríem països com Finlàndia o Dinamarca i, en els darrers, Corea del Nord o Turkmenistan.

És ben obvi que, depèn del lloc del món on ens trobem, les amenaces tenen intensitats diferents; podem perdre la feina o perdre la vida en funció d’on estem treballant. Actualment, hi han tres-cents periodistes empresonats per fer la seva feina, setanta d’aquests a Turquia. Només enguany s’han empresonat 158 professionals. En la darrera dècada, sis-cents han estat assassinats, en el decurs d’aquest any 24 han mort defensant les seves informacions, la meitat a Europa. Si bé, per una banda, s’apunta a una disminució dels informadors assassinats, per altra banda, ens trobem davant de les imatges més cruels i esgarrifoses d’aquestes morts amb “execucions espectacle”. Maria Dolors Massana, expresidenta de Reporters sense Fronteres, va demanar més suport als reporters en zones de conflicte.

Perills propers
Ara bé, ens trobem on ens trobem “la llibertat de premsa és un estat social necessari”, va indicar Rafa Gimena, periodista, consultor i president de la demarcació de Lleida del Col·legi. Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat, sovint som nosaltres mateixos, a nivell individual, els que ens posem determinades barreres que ens impedeixen mostrar la realitat en si mateixa. “De totes les cadenes que impossibiliten el moviment, les més efectives són invisibles i agafen la forma del prejudici i el sectarisme”, va apuntar.

No sempre els perills per la llibertat de premsa ens vénen des de poders exteriors. El més preocupant, però, és que aquests poders hi són, planen sobre els nostres caps, són a les nostres redaccions, es publiciten als nostres mitjans i ens imposen filtres. Tanmateix, un dels grans reptes del periodisme és adquirir més grau d’independència econòmica per als nostres mitjans de comunicació. “Qui té el cul llogat no seu quan vol”, va resumir Josep Martí de manera molt gràfica.

La llibertat de premsa sempre va precedida per la llibertat d’expressió i aquesta per la llibertat de pensament. Així, la base és alimentar el coneixement, o, dit d’altra manera, l’eina que ens permetrà comprendre el món, interpretar-lo i criticar-lo. Les informacions de “tallar i enganxar” no es poden considerar periodisme, cal aspirar a una feina feta en profunditat, amb notícies rellevants i una base crítica, va recordar Rosario de Mateo, catedràtica de la UAB i doctora en Ciències de la Comunicació.

La professora de Teories de la Comunicació de la UOC, Anna Clua, va apuntar cap a un nou periodisme ciutadà que garanteix la llibertat de premsa i el dret a la informació. Segons Clua, el “periodisme ciutadà” investiga, analitza, descriu, opina, codifica i difon dins de l’espai públic. Al mateix temps reivindica dimensions ètiques i legals com el dret a dir, dret a saber, dret d’accés o el servei públic. La periodista Elisenda Rovira, coordinadora de l’Anuari dels Silencis Mediàtics, va recordar que la saturació informativa és un problema: “És com un bufet lliure pel qual passen molts plats i ens passa desapercebut el guisat de la iaia”.

Precarietat i manipulació
La precarietat laboral en la qual ens trobem immersos ens ha conduit a una rutina de producció frenètica i a una minsa agenda temàtica que ens porta a silenciar notícies importants. Desafortunadament, la precarietat no només implica salaris baixos, va molt més enllà, fins al punt d’afectar de ple l’exercici de la professió, és a dir empobreix també les informacions. “Hi ha més canals que mai, si bé menys plurals que mai”, va alertar Laura Fanals, periodista que va analitzar el cas dels freelance. Adriana Rodríguez, vicepresidenta de l’ Asociación de Prensa de La Coruña, va plantejar un panorama de manipulació informativa amb notícies no explicades, i amb rodes de premsa sense preguntes.

Mentre Internet obre la porta a milers de nous periodistes, l’altra realitat del panorama és ben desoladora: a Espanya, ja s’han tancat més de 300 mitjans i s’han perdut uns 12.000 llocs de treball en l’àmbit de la informació. La màxima transparència informativa passa també per assegurar legislativament l’obligació dels poders públics de garantir el Dret a la informació. Com a exemple del contrari, dos temes que també van ser objecte de crítica van ser l’anomenada Llei mordassa o les declaracions del ministre de Justícia, Rafael Català, sobre la possibilitat de sancionar els mitjans per informar sobre casos sota investigació judicial. En el marc de la informació política, “el que és més preocupant és que hem caigut en el vici de posar la plataforma perquè els politics diguin el que vulguin, els posem un faristol, i el que no fem és interpretar-ho. La crònica política necessita tornar a reviure”, va criticar Lluís Caelles.