Més a prop

LINA MARIA AGUIRRE JARAMILLO

El diari britànic The Guardian, amb el dominical The Observer, és actualment el tercer mitjà global de comunicació (els altres dos són el New York Times i el Mail Online) amb una audiència al voltant de 105 milions de persones. Una xifra notable per a un diari amb unes 200.000 subscripcions que disposa de 100.000 clients digitals. Però, tot i això, The Guardian perd diners. Per això, amb la direcció de dos experts, David Pemsel i Andrew Miller, el Guardian ha traçat un pla de xoc tripartit que, actualment, s’està executant i que s’anomena Known, Place, Membership.

Acostar-se al lector
Primer, Known consisteix en un programa per convertir l’audiència en persones conegudes (known): qui són, on s’estan, com es connecten en línia, què els interessa, què els agrada, com responen a les sol·licituds de retroalimentació que els fan sovint. Segon, Place consisteix en un projecte de renovació de Midlands Productes Shed (un vell magatzem al nord de Londres) que convertirà 2.787 metres quadrats en un centre per a esdeveniments, principalment educatius i culturals, un lloc de referència també per a l’expansió de Guardian Live com a firma coorganitzadora i/o patrocinadora de programes d’aquesta naturalesa.

Finalment, Membership, que consisteix en una mena de club dels lectors més fidels del diari en el qual hi ha tres categories diferents –amics (gratuït), socis (15 lliures esterlines mensuals) i patrons (60 lliures esterlines mensuals)– que també inclouen l’entrada als actes abans esmentats. El diari intentarà tenir proximitat amb tota aquesta comunitat de lectors. Per això organitzarà debats, activitats culturals o trobades amb periodistes de la redacció. El Guardian ha optat, doncs, per un gir radical amb l’objectiu de treure el màxim profit de l’impacte global, mantenir l’“ open journalism” de contingut amb accés obert sense muralles de pagament en línia, i preparar el terreny per replicar el model en els llocs on aquest mitjà a dia d’avui ja està operant, com els Estats Units i Austràlia.

Les tres parts del pla estan integrades i les xifres són prometedores; si tan sols l’1% de l’audiència actual del Guardian s’inscriu en aquesta comunitat, això significaria un milió de persones ben conegudes que poden ser clients potencials de moltes altres ofertes. La inscripció es converteix, així, en la rampa d’accés a una caixa registradora que acaba beneficiant la redacció. Amb tot, el projecte seduirà el públic del Guardian més llunyà de l’epicentre britànic de l’empresa, com és el cas de l’Àsia o l’Amèrica Llatina, per exemple? En principi, l’organització aposta per forjar relacions en els lectors amb els quals disposen de proximitat geogràfica.

Actes diversos
El mercat dels esdeveniments és atractiu a la Gran Bretanya i més encara als Estats Units, on s’estima que generen uns quaranta mil milions de dòlars. La premsa hi ha vist un lloc on invertir amb finalitats no tan sols lucratives, sinó també d’autopublicitat, captura i fidelització de públic. Així, Atlantic Media (una de las empreses periodístiques més antigues dels Estats Units) té AtlanticLive, la seva pròpia firma d’organització d’esdeveniments, mentre que The New Yorker té un insigne festival que no para de créixer a Manhattan i el Chicago Tribune té un programa pioner que inclou les comunitats de lectors i l’organització d’activitats.

En aquest sentit, al setembre de 2014, el Wall Street Journal va iniciar el seu wsj+, un programa que promou la condició gratuïta de membre per a subscriptors i que els proporciona accés com a invitats a actes diversos. També, dins del pla de subscriptors digitals, el New York Times disposa, des de l’any passat, del Times Premier en què els subscriptors, mitjançant una quota de 45 dòlars mensuals que combina el sistema de mesurament d’articles gratuïts per a no subscriptors i els paquets creuats de subscripció impresa, digital i mòbil, disposen d’un servei premium amb accés a avantatges i serveis exclusius.

Noves experiències
Altres experiències interessants són la del Texas Tribune, un diari amb sis anys de vida que combina patrocinis, beques i esdeveniments. El 30 de setembre de 2014, el web de notícies holandès De Correspondent va complir el seu primer any amb bons resultats, que es mantenen en aquest segon any. De Correspondent va començar amb un model de recollida de fons amb micromecenatge de 60 euros de cost anual de subscripció. Un any després, un 60% dels 18.933 contribuents fundadors n’havia renovat la subscripció i, a més, s’hi han sumat de nous, pràcticament duplicant-ne el nombre inicial.

Al juny de 2014, l’alemany Krautreporter va arribar al seu objectiu de micromecenatge en aconseguir sortir al carrer la passada tardor amb 17.000 subscriptors, sota la direcció del periodista Sebastian Esser, de trenta-set anys. L’objectiu d’aquest any és arribar als 30.000 socis del “club” que té accés lliure en línia amb un pla que contempla per als membres l’accés a actes especials. Ni De Correspondent ni Krautreporter venen anuncis digitals.

El mercat digital de premsa està madurant, doncs, amb l’aparició de noves alternatives que es troben entre l’accés totalment lliure als continguts i les muralles de pagament. És una oportunitat perquè la premsa trobi els models individuals que s’ajustin a cada mitjà, es replantegi la relació amb els respectius públics i reconsideri el valor real dels continguts que pot produir i els que ha acumulat durant anys, dècades, a vegades segles, d’experiència.