Altres models en el periodisme de successos

PATRICIA MONGE
Tom Worden, periodista de successos de diferents capçaleres a Anglaterra i amb experiència laboral a Espanya i Stefan Schmidt, periodista d’informació policial a la radio alemanya SR, reflexionen sobre altres models a Europa i com aquests afronten la informació policial versus el dret a la informació.

Algun protocol regula la relació amb la policia?
TW: El College of Policing va publicar, el 2013, un protocol d’actuació amb els mitjans per Gal·les i Anglaterra. A més, la majoria de les 43 forces de policia tenen el seu propi protocol. Tots els protocols reconeixen el paper important dels mitjans de comunicació en una societat lliure i volen fomentar les bones relacions. També inclouen normes, per exemple, quan un sospitós està processat pel Crown Prosecution Service (Fiscalia), la policia ha de donar als mitjans el nom, l’edat, l’adreça, la professió i els càrrecs (excepte per als menors d’edat). Com a punt negatiu, crec que el protocol intenta controlar les relacions entre agents i periodistes. Diu, per exemple, que un policia ha de notificar qualsevol contacte amb un periodista.

SSC: La policia té el deure d’informar als mitjans. Ho diu la Grundgesetz (Constituició alemanya) i en alguns länders també hi ha altres regulacions. Pot haver-hi excepcions, si bé els interessos han d’estar per sobre de la informació i s’han de justificar (quan hi ha víctimes, quan hi ha massa perill de malmentre la investigació, una amenaça, etc.).

En termes generals, com valora la relació entre la policia i els mitjans?
TW: La policia dóna menys informació ara que fa tres o quatre anys. Per comprendre això, s’han d’entendre els antecedents. L’escàndol de les escoltes il·legals del News of the World, el 2011, va desvetllar les relacions entre els alts càrrecs de la Metropolitan Police (Policia de Londres) i els executius del diari. El jutge que va portar el cas va ser molt crític amb la cultura de la premsa britància i les relacions amb la policia. Després de l’informe, el jutge Levenson, es va publicar el protocol.

SCC: En general, la policia que tracta amb la premsa ha rebut formació complementària en comunicació i, normalment, sempre parles amb el mateix portaveu. Crec que la voluntat de cooperació és alta per les dues parts, però a vegades és inevitable que hi hagi friccions, especialment quan hi ha una informació crítica o quan tenim necessitats diferents (la immediatesa nostra no és la de la policia, per exemple).

Tom, quines similituds i diferències troba entre el seu país i aquí?
TW: Com a similitud, crec que la informació que pots obtenir del gabinet de premsa depèn massa de la persona amb qui parles. A vegades, els responsables de premsa no coneixen les dades de la investigació. La gran diferència és el temps que has d’esperar: a Espanya, alguns cops, he d’esperar dies per obtener unes dades. Normalment, la policia britànica dóna la informació el matéix dia. Crec, pero, que això també té relació amb la inversió en diners que es fa a Anglaterra en les relacions públiques.