Desmuntant mites

ROBERTO SUÁREZ

Segons l’Eurobaròmetre 2014 de la Unió Europea, quan es pregunta per la confiança en els diversos mitjans de comunicació a l’hora d’informar-se, la ràdio i la televisió són els més ben posicionats. En canvi, l, a gent no confia en Internet i menys encara en les xarxes socials situades en el darrer lloc. Però, no eren la solució de tot plegat? No eren la plataforma tecnològica que donava a la gent la llibertat necessària per expressar-se? Aquest índex de confiança en la televisió i la ràdio, potser es dóna perquè la gent encara obté d’aquests mitjans –sobretot dels públics– la informació de qualitat que li permet formar-se la seva pròpia opinió.

I això té lloc en un entorn canviant. Per una banda, Europa està perdent poder econòmic a nivell mundial, i això afebleix també la seva capacitat d’intervenció política. Aquest fet té un impacte en el desenvolupament del sector audiovisual. Per una altra banda, el mercat comunicatiu ja no és regional ni nacional. La seva internacionalització i els efectes resultants no es poden obviar. Un exemple: Netflix, Google o Facebook no operen dins el marc de regulació europeu, o són capaços d’evadir-lo quan els interessa. Pel que fa a la societat, s’ha fet digital i el consum de productes audiovisuals de manera mòbil i en línia és una tendència imparable. A més a mes, la gent té ganes de compartir les seves experiències mediàtiques. La major part d’aquests consumeix notícies que els seus amics han compartit a Facebook o Twitter. Això vol dir que la seva dieta informativa està fortament esbiaixada.

Creixent fragmentació?

La innovació tecnològica està produint una creixent fragmentació de l’audiència i del consum de continguts audiovisuals: ja no veiem res junts ni al mateix temps. L’aparició de tot tipus de pantalles i dispositius mòbils i connectables a Internet facilita aquest fenomen. Les previsions del mercat apunten que el 2020 a Europa hi haurà 2.000 milions d’aparells connectats. Aquesta es una realitat que els radiodifusors no poden ignorar, perquè transforma radicalment l’accés i el consum dels seus continguts i incrementa la competència pel temps i l’atenció dels usuaris.

Malgrat això, quan ens diuen que la gent avui ja no consumeix televisió perquè se’n va a mirar els continguts a aquests dispositius, cal ser una mica crític. Les empreses de l’entorn d’Internet i de telefonia argumenten que el consum lineal és cosa del passat, però una estimació de la Unió Europea de Radiodifusió preveu que el 2020 el consum a la carta serà de 48 minuts per dia, mentre que e l consum lineal de televisió es mantindrà en 225 minuts.

Els radiodifusors tradicionals no saben si, en sis mesos o en dos anys, el consum a la carta creixerà exponencialment. Si els serveis públics i els operadors comercials tradicionals no estan preparats per a aquest nou escenari, les multinacionals amb grans recursos i que operen a Internet se’ls menjaran. Perquè ells sí que estan llestos. Alguns mitjans públics han començat ja a preparar-se. Per exemple, la BBC ja està treballant en un escenari en què tan sols es consumiria televisió IP. El problema és que ni el Parlament de Catalunya, ni el Congrés dels Diputats ni cap jutge té suficients competències per a limitar les seves actuacions quan no estan en consonància amb la regulació nacional, i això dóna lloc a situacions en les quals els interessos privats i comercials poden perjudicar l’interès comú o públic. Els mitjans públics europeus i els operador comercials han de col·laborar per afrontar l’allau de canvis resultants de la internacionalització dels mercats i poder competir cara a cara amb els gegants de les telecomunicacions o Internet.

La fi de la televisió?

Segons l’Observatori Europeu de l’Audiovisual, el febrer de 2014, a Europa hi havia 3.313 serveis de televisió a la carta. Aquesta dada mostra la magnitud i la complexitat de l’evolució del sistema mediàtic actual. I la reacció no ha de ser proteccionista. No es tracta de prohibir o de limitar, això no és ni bo ni factible. Des de la UER creiem que la reacció ha de comportar un nou impuls dels sistemes nacionals de mitjans públics. I els polítics no han de controlar-los, sinó preocupar-se perquè la ciutadania tingui una dieta mediàtica rica, saludable, que generi ciutadans informats, emprenedors, innovadors. Per assolir aquest objectiu, s’han de crear les condicions necessàries per garantir tant un servei públic de qualitat com una competència comercial diversa.

Davant d’aquest panorama canviant, la pregunta és: s’acabarà la televisió? Alguns diuen que sí, que en cinc anys els canals seran substituïts per aplicacions. Jo crec que el futur s’ha de mirar amb certa precaució. És veritat que certs grups demogràfics han modificat notablement el seu consum de productes audiovisuals i podríem dir que ja no consumeixen televisió. Amb tot, les dades d’audiència demostren que la televisió, tal com la coneixem, gaudeix encara d’una salut molt bona. Dades de 48 països mostren que el 2013 tan sols es va reduir el consum de televisió lineal en un minut respecte a l’any anterior. Més dades a tenir en compte: 383 milions de ciutadans europeus consumeixen, almenys un cop a la setmana, un canal de televisió pública. I l’audiència mitjana d’aquests canals a Europa se situa en un 24%. En un mercat tan fragmentat com l’actual, aquesta xifra és molt alta.

Un altre mite és que la gent jove no consumeix mitjans públics. Segons les dades de l’audiència diària, un 15% dels joves europeus consumeix televisió pública setmanalment, i en el cas de la ràdio aquesta xifra augmenta fins a un 22%.Un altre mite diu que els mitjans públics europeus estan a les últimes perquè els ciutadans només volen futbol i sèries nord-americanes, normalment disponibles a la televisió de pagament. Però les dades sobre tendències de consum de mitjans recollides a 70 països mostren que un 79% de la gent prefereix consumir continguts nacionals. I qui ofereix, sobretot, contingut nacional? Els mitjans públics. Perquè molts cops estan obligats a fer-ho. I això crea indústria i genera llocs de treball.

Un cost desconegut

I quan costen els mitjans públics als ciutadans? A Espanya, 1,43 euros mensuals per persona (només RTVE). Si els mitjans públics expliquessin clarament als ciutadans quina és tota l’oferta que posen a la seva disposició per un preu relativament baix, la gent canviaria la seva percepció. Ja ho estan fent a països com el Regne Unit o Àustria, amb campanyes de comunicació que mostren com, en el fons, els mitjans públics no són un cost, sinó una inversió.

Amb totes aquestes dades a la mà, es fa difícil seguir dient que les televisions públiques són la ruïna del sector audiovisual i que no permeten desenvolupar nous negocis. Els mitjans de servei públic continuen essent motors dels sistemes i les indústries nacionals de comunicació de molts països europeus. Això pot, òbviament, canviar en el context actual si no es prenen les mesures adequades. I les conseqüències serien nefastes. Si els mitjans públics no tenen diners per pagar treballadors qualificats, per adquirir els drets de continguts de qualitat i per estendre els seus serveis a l’àmbit en línia, la seva oferta s’empobrirà, i els ciutadans es preguntaran lògicament per a què els necessiten. El problema és que molts mitjans públics s’han passat anys vivint en búnquers. És hora de mirar cap a fora, de ser disruptius. I això s’ha de fer abans que vingui Google i creï un terratrèmol.