"Aquí tot és més subtil"

JORDI ROVIRA

T’enyores del periodisme?
No l’he deixat de fer, però és una altra vessant. Aquí hi ha una part més creativa que a la Xina no podia fer. Allà no podia inventar formats, sinó que m’ajustava a la peça d’un minut o minut i mig de la notícia, i el marge de maniobra era limitat. Però si la pregunta és si enyoro el dia a dia, buscar la notícia, trepitjar el carrer, de moment no. Em venia de gust aterrar en un lloc i començar de zero.

Com es viu en els llimbs entre la redacció i els polítics?
De moment, els polítics no m’han fet gaire la guitza, per no dir gens. Des de l’Ajuntament, no m’han donat instruccions clares de cap tipus. Jo sempre he dit que no comprometré mai la meva línia editorial. I si es compromet pel que sigui, tindrem un problema. En aquest sentit, estic content perquè no hi ha intrusisme i intento tirar endavant un projecte engrescador sense que les qüestions polítiques o de gestió em distreguin. Hem fet projectes com uns informatius des del Mobile Word Congress només realitzats amb tecnologia mòbil, una experiència que no s’havia fet mai. També estem fent coses d’estructura que amb el temps s’aniran visualitzant. Aquesta part més creativa m’apassiona i és la que m’hauria de distreure més. De la resta, intento abstreure-me’n, tot i que no puc evitar-ne la responsabilitat.

A la Xina, lidiaves amb la censura. Aquí les limitacions són més subtils?
Sí. Aquí hi ha un cert posat, sobretot a nivell polític. Cadascú interpreta el seu paper i no acaba de dir-ho tot. O diuen una cosa i després pel darrere et critiquen. I jo aprecio la sinceritat i vull pensar que també la percebo. Per tant, aquí tot és més subtil. A la Xina, les regles del joc eren clares, estrictes i repressores, si bé feien el guió més previsible. Aquí hi ha més màscares. També és cert que si, a la Xina, hagués tingut la posició que ara tinc aquí i hagués tractat amb polítics i càrrecs de responsabilitat, la meva percepció hauria estat més complexa i no tan simplista.

Arribes a BTV després de dotze anys a la Xina, viatjant per aquella zona amb la ment oberta. És el millor escenari per introduir canvis o també és un simplisme i podria fer-ho qualsevol d’aquí?
Hi ha una qüestió d’actitud, de creure-s’ho. Per a mi, l’ideari del que ha de ser aquesta televisió té cinc punts: Barcelona, servei públic, innovació, participació –aquests dos per a mi són fonamentals– i amb tot això fas la diferència, que és el cinquè eix. Quan dic que vull que btv sigui participativa, m’ho crec i estem fent accions en aquesta línia. La idea és intentar teixir complicitats i fer camí comú amb la resta d’actors de la ciutat.

Arribes a BTV en un moment convuls, amb vagues, retallades i crítiques per l’externalització dels treballadors. En un moment determinat, vas dir que estudiaries la situació. Com està aquest tema?
Ha de quedar clar que el model de btv no l’he fet jo ni tampoc puc canviar-lo. És una decisió política de fa vint anys, quan es crea aquesta televisió i, per tant, ho canviarà una decisió política de l’Ajuntament o un jutge. Jo no puc ni vull entrar-hi. El que no vull fer tampoc és mirar cap a un altre costat. Si puc atendre reivindicacions, ho faré. Com forçar un estudi independent, un compromís de fa temps, que analitzi la viabilitat de la internalització o externalització dels treballadors. Ho he comentat a l’Ajuntament i sembla ser que ho activarà en breu. El que no puc dir, però, és que ara tothom serà fix! És una guerra que no em toca fer a mi. Tant de bo que, passi el que passi, fem camí junts. Fem una tele guapa, fem que ens mirin.

En la teva presentació, vas parlar de transparència, però la gran majoria de treballadors estan subcontractats per productores privades que no donen a conèixer les seves xifres.
Serem transparents en tot el que puguem; el pressupost, com ens gastem els diners, els sous, etc. De fet, la majoria d’aquesta informació és pública. La transparència no només és dir tot això, sinó també presentar-ho perquè es pugui trobar fàcilment. En el tema de la transparència, m’agradaria anar per feina, ja que és una reclamació de la societat i d’aquí a quatre dies tindrem una Llei de la Transparència. Per què esperar si ja podem aplicar-la? I, responent a la pregunta, no puc publicar els sous d’una empresa, en aquest cas Lavinia, que explota els serveis informatius i tècnics d’aquesta casa. Si ho fes, estaria vulnerant el dret a la confidencialitat. Puc convidar-los, però, perquè s’afegeixin a aquesta transparència.

Entre els canvis que vas anunciar hi ha un nou departament de mitjans digitals, un nou laboratori d’innovació i coneixement, nous continguts en llengua anglesa... Tot això amb el mateix pressupost?
Tot això està activat, el que no vol dir que s’hagin de fer immediatament. Per exemple, per al Laboratori d’Innovació estem conversant amb Barcelona Activa perquè nosaltres no podem assumir-ho. En la part digital, hi ha una renovació del web i de les aplicacions, i ara cal veure d’on treure els diners. I sobre la llengua anglesa, la idea és proposar un programa d’entreteniment o concurs. Ho farem aviat, està pendent de pressupost. Ara sí, responent a la pregunta, efectivament tenim un problema de pressupost. No tenim diners, però hi ha maneres de resoldre-ho, com amb la recuperació de l’iva pendent −una decisió d’Hisenda−, demanant a l’Ajuntament, més enllà del contracte programa, diners per a coses concretes o amb el pressupost que tenim, fer una mica de Tetris marcant les prioritats i les línies estratègiques.

A més dels problemes pressupostaris dels mitjans públics, estem en un any electoral, cosa que significa blocs electorals. En el teu bloc del 29 de novembre del 2010, escrivies que la vaga de firmes ja no té sentit i que a la professió només li quedava “donar un cop a la taula”.
El món periodístic, i sobretot els mitjans públics, han de fer un cop a la taula. Però jo, com a director de btv, no puc fer la guerra pel meu compte. Segurament, em diràs que ara tinc més força que quan vaig escriure allò, però legalment tinc un Consell d’Administració per sobre meu que, fins i tot si dono un cop a la taula, decidiran el que vulguin. I, per tant, no hi tinc res a fer. Amb tot, sense cap vergonya, puc dir-te que no estic d’acord amb els blocs electorals. No he canviat d’opinió per molt que ara tingui un càrrec. Ara bé, el que no puc fer és anar en contra de la legalitat. També és veritat, però, que en un marc electoral com aquest, podria haver dit alguna cosa més. I, de fet, estic aprofitant aquesta entrevista per fer-ho. Quan ha sortit algun comunicat del Col·legi de Periodistes, l’he retuitejat i estic molt d’acord amb el fet que el Col·legi porti els blocs al Tribunal d’Estrasburg.

Al setembre, compliràs quaranta anys i aviat seràs pare per segon cop. No sé si tindràs temps de passar la “crisi dels quaranta” o estaràs massa ocupat?
Les crisis dels nombres rodons estan molt relacionades amb la mort i amb la percepció de la vida i del temps viscut. Hi ha dues qüestions innegables i irrefutables; ens morim i el que vivim intentem viure-ho el millor que sigui. Com que ens hem de morir, acceptem-ho. I prefereixo morir amb quaranta anys i amb el convenciment que els anys viscuts han estat profitosos, que no pas fer-ho amb noranta-cinc anys, però sense treure’n cap record positiu de la vida.