SUSANA PÉREZ
Arribar a les audiències digitals i interactuar amb aquestes (l’ engagement, com es coneix aquesta pràctica en el món anglosaxó) és, avui dia, el principal repte de les redaccions periodístiques. De fet, la interacció amb el públic és el major canvi que ha introduït el web 2.0, que ha apoderat les audiències. Els mitjans de comunicació no queden al marge d’aquest fet. Les protestes durant les eleccions de l’Iran, l’estiu de 2009, es consideren el punt d’inflexió en què els mitjans internacionals van començar a interactuar a Twitter. De fet, el novembre d’aquell mateix any, l’empresa de l’ocellet canviava la pregunta que encapçala la pàgina del timeline: del What are you doing? va passar al What is happening? A Catalunya, Twitter va començar a utilitzar-se com a eina periodística entre 2010 i 2012.
Les xarxes a les redaccions
El director del diari Ara, Carles Capdevila, explica que va ser una eina fonamental que van adoptar al diari des del seu naixement −el 28 de novembre de 2010−. Els va servir, per exemple, per seguir a través de comptes de periodistes i agències internacionals l’accident nuclear de Fukushima, que succeiria pocs mesos després de l’aparició del mitjà. En el cas de Vilaweb, el punt d’inflexió va arribar el febrer de 2012 amb la primavera valenciana. “Ens vam adonar que era una bona eina per seguir en temps real esdeveniments espontanis que es donen al carrer”, apunta Josep Casulleras, redactor en cap de Vilaweb.
Fer seguiment de l’actualitat i documentar-se són els principals usos de les xarxes socials en el procés de producció de les notícies. Amb tot, els mitjans de comunicació entenen les xarxes, principalment,com un espai on difondre els propis continguts i promocionar la marca de l’empresa. Interactuar amb les audiències queda relegat a un darrer terme, tot i que, en els últims anys, s’ha parlat molt de la necessitat de conversar amb el públic per tal que el periodisme recuperi la credibilitat perduda i incorpori noves fonts en el discurs diari. En el sector empresarial anglosaxó, d’aquest procés en diuen la seqüència de les 3t: Talk, Think and Trust. Ara bé, ho fan els mitjans catalans?
Poca conversa
Diversos grups de recerca de facultats de Comunicació catalanes han abordat la qüestió i han arribat a la mateixa conclusió: malgrat les afirmacions grandiloqüents, la interacció amb el públic a través de les xarxes socials és gairebé nul·la. És el que es desprèn, per exemple, d’un estudi fet pel grup d’investigació Digilab: Media, Strategy and Regulation de Blanquerna-URL en què es van analitzar els comptes corporatius de Twitter de quatre mitjans de comunicació catalans i belgues, dos diaris ( Ara i Le Soir) i dos pure players–empreses que tan sols operen per Internet–(Vilaweb i Apache). La recerca va concloure que només un 2% dels apunts o posts estaven destinats a interactuar amb l’audiència. En la mateixa línia, el grup de recerca en Imatge, So i Síntesi de la UAB va constatar la infrautilització de Facebook i Twitter per relacionar-se amb el públic de quatre programes radiofònics ( Hoy por hoy, de la cadena SER; En días como hoy, de RNE; El món a RAC1 i El matí de Catalunya Ràdio). A Espanya, diversos estudis apunten en el mateix sentit.
L’ engagement és, ara mateix, un repte per a les empreses de comunicació tradicionals. Potser el repte principal. Potser el desllorigador per trobar el model de negoci a Internet. La guia per a gestors de xarxes socials elaborada per l’American Society of News Editors (ASNE),el maig de 2011, recomanava als periodistes establir relacions “de manera professional” amb les audiències a través de les xarxes socials: “Massa executius d’empreses de notícies veuen les plataformes de mitjans socials com una simple manera de difondre el que estan fent. Són una plataforma de doble sentit de comunicació. Els periodistes tenen l’obligació d’interactuar i respondre”. Diverses guies d’usos de xarxes fetes per mitjans anglosaxons, com les de The Guardian, Reuters o Dow Jones, recullen aquesta bona pràctica. A Catalunya i a Espanya, en canvi, els mitjans no han elaborat documents per recollir les estratègies a seguir a les xarxes socials. Només existeix la d’Euskal Telebista, que data de novembre de 2014 (l’única que es coneix).
Falta de guies d’usos
No és estrany que en un tuit d’un mitjà es faci una menció al subjecte de la notícia (partit, empresa, associació de veïns...), i en el tuit següent, no; o que s’utilitzi una etiqueta i en un altre no; o que es respongui a un tuitaire, però no a un altre. Així és difícil dissenyar estratègies per treure el màxim profit de les xarxes socials.
Els gestors de xarxes dels mitjans apel·len al “sentit comú” dels periodistes a l’hora d’utilitzar Twitter i Facebook, encara que ja hi ha casos de periodistes que han estat acomiadats per la seva conducta a les xarxes. Les regles no escrites que s’apliquen a Catalunya en la interacció amb l’audiència són bàsiques: no enganxar-se amb provocacions de “trolls” i respondre sempre els lectors que aportin una correcció formal a alguna dada o errata publicada pel mitjà. Hi ha dubtes respecte de molts altres aspectes: cal respondre totes les mencions que es reben a través de les xarxes socials? Quina conversa cal promoure i quan s’ha de frenar una interacció? En quin to s’ha de parlar al públic?
Malgrat tot, es fa l’esforç per part dels mitjans d’incorporar les aportacions de la comunitat que arriben a través de les xarxes. “Volem potenciar la interacció amb els usuaris. És una de les coses en què estem treballant. Una de les reflexions que s’han fet és com podem tenir més visibilitat tot potenciant el debat amb els usuaris. Com podem interactuar més amb els nostres usuaris i que això ens generi més trànsit al web?”, diu Joan Serra, cap de Societat del’ Ara. Ningú diu que sigui fàcil. Conversar amb el públic a les xarxes socials implica molts recursos econòmics i humans. Tot i així, els mitjans hauran d’anar responent aquesta i altres preguntes si volen aconseguir un “ engagement professional” amb l’audiència.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari