Entre línies

ANDREU MISSÉ

El passat 28 de gener, es va produir un fet històric i dramàtic per als periodistes i per als lectors. Aquell dia, el principal banc del país, el Banco Santander, va fer una exhibició de poder i de domini impressionant sobre els mitjans de comunicació. El banc va comprar les portades de tots els principals diaris ( El País, El Mundo, ABC, La Vanguardia, El Periódico, La Razón i 20 minutos) per col·locar un anunci de l’entitat financera que ocupava tota la primera plana. Els periodistes i lectors ja sabíem del gran poder de la banca sobre els continguts dels diaris, no tan sols a través de la publicitat, sinó també del crèdit i, sobretot, participant directament al capital com accionistes.

El fet és que aquell dia el director va quedar terriblement desautoritzat. Els dos principals instruments de poder del director d’un diari són la selecció de notícies per a la portada i l’editorial. El 28 de gener, aquells directors van perdre una de les competències més emblemàtiques. Però no va ser sols una pèrdua per al director, ho va ser també per a les respectives redaccions d’aquells mitjans. Aquell dia la reunió de portada va resultar una funció de teatre perquè no hi havia res per vendre. La portada ja l’havia comprat feia dies el banc.

El pitjor de tot és la normalitat amb què va passar tot. Allò realment inquietant és que aquesta manifestació de poder a la primera plana és un reflex del que passa habitualment, i cada vegada més, a les planes interiors dels diaris. Veiem com determinades informacions financeres, com les notícies relatives a les sancions administratives i condemnes judicials sobre les males pràctiques bancàries que són del màxim interès per als lectors, com a usuaris directes de les entitats, apareixen molt escanyolides i infravalorades. Igualment, tenen un tracte molt favorable a les entitats financeres les informacions relatives al seu comportament fiscal.

Cobertura deficient
Si els diaris són tan poc independents no poden fer la seva tasca fonamental, la raó d’existir, que és la de dir la veritat. Els periodistes som al mig d’una societat molt conflictiva, amb interessos molt oposats, que la crisi ha agreujat. Els ciutadans, especialment els que estan en situació més fràgil, esperen molt de nosaltres. Durant aquets darrers anys, hem vist autèntics crims socials com els desnonaments de desenes de milers de famílies o l’estafa a cents de milers de jubilats i persones senzilles amb pocs coneixements que han vist com els prenien una part dels estalvis amb productes absolutament incomprensibles com les participacions preferents, obligacions subordinades, permutes financeres, clips, saps, clàusules sòl, que han comportat un gran sofriment. La cobertura informativa d’aquets fets ha sigut molt insuficient, desigual i deficient.

Crec que si els diaris i els governs haguessin fet una anàlisi més aprofundida, com mereixien les situacions dramàtiques de fets tan dramàtics, no s’haurien produït algunes protestes desesperades que són clarament l’expressió de l’últim recurs per defensar la gent més desvalguda de la injustícia més gran que hem viscut. El rescat de les 40.000 famílies desnonades anualment, segons les dades del Banc d’Espanya, hauria costat uns 500 milions d’euros cada any. Els diners hi eren i hi són. Hem donat a la banca directament més de 80.000 milions d’euros sols en capital dels quals, més de la meitat ja s’han perdut. Per què han sigut tan tous els mitjans amb aquests abusos i violències?

Vendre’s l’ànima
Si no som independents, no poden dir les veritables arrels dels fets i elements que estan provocant un creixement tan gran de les desigualtats, una de les conseqüències més terribles de la crisi. I és per això que no es poden prendre mesures per reduir-la. Quan, el 2012, es va saber que el president de Caixabanc havia rebut una pensió de 24 milions d’euros, diversos diaris van rebre fortes pressions de l’entitat financera perquè no es publiqués aquesta dada i varen aconseguir que la majoria no la publiquessin.

Cal remarcar que no és qüestionava la legalitat de la pensió, que era la que li corresponia segons el seu contracte després de molts anys com a directiu a l’entitat. Però si no es poden publicar les dades legals sobre pensions i salaris, com es pot fer un debat seriós sobre la desigualtat? Si no donem als lectors la informació necessària sobre l’evolució de les rendes, salaris i pensions, quin tipus de debat i de mesures es poden plantejar per corregir la creixent desigualtat? Si et compren la primera plana sencera sembla que ja t’has venut l’ànima al dimoni i poc podran dir contra els interessos del comprador.

Impacte limitat
És evident que els diaris estan fallant perquè no estan fent la feina fonamental que és subministrar una informació completa i verificada a la ciutadania. Aquesta és una de les múltiples causes i no la més petita de la pèrdua de lectors. Aquesta mancança d’informació completa ha provocat l’aparició de molts mitjans alternatius durant els darrers anys. Aquest és un fenomen molt important que reflecteix la vitalitat d’un col·lectiu amb centenars de periodistes que busquen com fer un periodisme independent, de qualitat, rigorós i fiable. Encara que la realitat és que aquest nou periodisme té un impacte limitat.

Els grans mitjans estan plens d’excel·lents periodistes. La crisi econòmica i la revolució tecnològica se n’estan aprofitant per fer una verdadera liquidació de les redaccions. En els darrers set anys, s’han destruït quasi 12.000 llocs de treball. Molts periodistes han sigut reconvertits a la condició d’autònom fent les mateixes tasques que feien abans. Doncs bé, malgrat tot això, cal destacar els esforços de molts companys en defensa d’un periodisme independent.

Les lluites de molts periodistes per defensar el màxim d’independència són conegudes per molts lectors que han tornat a aprendre a llegir entre línies. En aquest país, ja vàrem tenir una època de molts bons periodistes que escrivien entre línies per esquivar la repressió política. Ara, hem tornat a l’estil entre línies per eludir el domini del poder financer. Actualment, disposem d’un periodisme alternatiu, però necessitem també els periodistes del grans mitjans per aconseguir que la major part de la població pugui exercir el dret a una informació independent.