Un nou món, una nova professió

ANNA GALDÓN

El càmera que gravava Vicent Partal, enviat especial de Televisión Española-Catalunya a Alemanya, va donar-li pas per entrar en directe i explicar al món què estava passant a Berlín. Però el periodista no va poder reaccionar durant uns segons. "Era tan fort –recorda vint-i-cinc anys després. Estava superat. Pensava que aquell espai, feia vint-i-quatre hores era el lloc on podia començar un conflicte global”. Un bloqueig, una alegria continguda i una impressió que recorden tots els professionals que cobrien l’esdeveniment que marcaria el final del segle XX. “Senties verdaderament que estaves canviant el curs de la història”, detalla la periodista Rosa Montero, també present aquells dies a la capital alemanya. L’Alexanderplatz, l’espai públic que millor representava la modernitat de l’Alemanya oriental, es convertiria en un dels punts clau d’aquella setmana històrica. N’hi hauria altres, com ara el Checkpoint Charlie, la porta de Brandenburg o la desèrtica PotsdamerPlatz, emplaçaments testimoni d’aquells dies de centenars de retrobaments, abraçades i anècdotes úniques.

Per transmetre-les de la millor manera possible, Partal va decidir convertir l’emoció que es respirava en el fil conductor del seu reportatge per al programa Panorama. El resultat es materialitzaria després de dues nits de feina esgotadora, quan ell i el seu càmera txec, Jan Kerhart, van poder enviar a Sant Cugat un reportatge d’uns vint minuts en el qual es prescindia de les paraules per donar pas a imatges, sensacions, veus originals i algun apunt, i que acabava amb el Let It Be dels Beatles. El reportatge posava de manifest un canvi que es consolidaria amb els anys: el de la transmissió d’emocions i històries personals que, sense caure en el sensacionalisme, aniria guanyant pes sobretot en la televisió, encara que també en la resta de mitjans periodístics. Llibert Ferri,enviat especial i corresponsal de tv3 a l’Europa de l’Est durant els anys de la desfeta de l’URSS, recorda com, durant la guerra freda, el llenguatge i l’estil periodístic eren “d’un encarcarament terrible”. “El final del bloc soviètic es també el final d’un imperi, d’un somni, –afegeix– i es concreta en coses del dia a dia. La gent es queda sense calefacció o sense pensió, i explicar això també és molt interessant”. Aquesta nova fórmula més lleugera, abans reservada als grans reportatges i no a petites cròniques, començaria a despuntar aquells dies a Berlín i permetria una cobertura més amplia de la vida quotidiana i les experiències més personals.

Escenari d’algunes d’aquestes històries úniques van ser els diferents punts de control, com el Bornholmer Strasse, que ha passat a la història per ser el primer a obrir-se, aquella nit del 9 de novembre, i posar de manifest també la confusió que regnava entre els vopos , els policies dels passos de la part oriental. Un milió de persones va creuar a l’oest per algun d’aquests punts aquell mateix dissabte. Un milió d’històries que periodistes d’arreu del món recollirien de manera quasi involuntària, tal com recorda des de Brussel·les Cristina Gallach, aleshores enviada especial per a El Periódico : “Havia de tornar a Barcelona, i en pujar al taxi a l’RDA i demanar per l’aeroport de Berlín oest, el taxista em va dir que no hi havia anat mai. Recordo haver fet un reportatge sobre aquell home, que amb el seu Trabant em va anar explicant com era fer la carrera per primera vegada a la vida. En moments així, t’interessa la part humana, i t’adones realment de l’impacte que tenen els règims en aquests països”. Uns règims que van decidir, les primeres hores, blindar la informació referent al que estava passant, fet que tan sols va potenciar la cerca d’històries per elaborar les cròniques que s’havien de despatxar. Eduard Sanjuan, enviat especial per a tv3, detalla com l’empatia amb la gent era el més bonic del moment: “Hi havia escenes impressionants. Més que periodista, eres espectador privilegiat d’aquell esdeveniment, i ho explicaves amb molta emoció”.

Per sorpresa

Ningú va anticipar el que passaria. Tot apuntava cap a un gran esclat social o polític. Però ningú s’imaginava que el que haurien de cobrir serien esdeveniments tan crucials com la caiguda del mur, la posterior desfeta de l’URSS o el final de la guerra freda. La bipolaritat entre Washington i Moscou semblava condemnada a perdurar eternament, per això la sorpresa va marcar professionalment molts dels presents, fent-los replantejar la visió que tenien del món i del que estaven informant. “Es una de les coses que no penses mai que pot passar”, assegura Gallach. Partal va més enllà: “ No estàvem preparats per entendre-ho . Era com si mentalment ho tinguéssim prohibit. Tots nosaltres estarem marcats per això”.

Els esdeveniments d’aquella freda i plujosa tardor no van representar només la fi d’una frontera geogràfica, sinó també la fi d’un sistema global i un equilibri mundial. Començava una nova era. Els berlinesos només tardarien unes hores a enderrocar el mur. Ara bé, tot i que la presència de milers de ciutadans va ser clau, no es commemorarien els vint-i-cinc anys d’aquell dia històric si no fos per la pregunta que el periodista Ricardo Ehrmann va formular a Günter Schabowski, alt membre del politburó, durant la roda de premsa que aquest va oferir la tarda del 9 de novembre. José Maria Siles, corresponsal per a TVE que era present a la conferència de premsa, escriu en els diaris que Schabowski va contestar nerviós i llegint d’uns apunts que no semblaven massa clars. Amb un punt d’improvisació, el funcionari va assegurar que la mesura per creuar sense passaport ni visat era d’aplicació immediata quan, en realitat, estava pensat per a l’endemà. Cristina Gallach, juntament amb Josep Maria Martí Font, corresponsal d’ El País , era també a la roda de premsa celebrada a la seu del partit. “Feia molt fred –recorda– i el meu alemany era regular. Quan Schabowski va explicar que els ciutadans podrien passar a l’oest sense traves, em vaig aixecar i vaig córrer cap al primer telèfon fix que vaig trobar. El meu cap, Mateo Madridejos em va dir, ‘no pot ser, no ha sortit per agències’. I li vaig contestar ‘clar que no, tinc a Reuters i a France Press darrera meu, esperant que pengi!’ A partir d’aquí ja es va començar a saber”. Un anunci operatiu que es va retransmetre en directe i que no pretenia tenir la magnitud política que va adquirir, però que va fer que el mur tingués els dies comptats.

Detinguts, morts o lliures

Un clam que va trencar per sempre el formigó que alçava el mur de Berlín. Erigit l’agost de 1961, pretenia evitar la fuga de ciutadans cap a l’oest, i ho va aconseguir durant quasi trenta anys. En aquest temps, 75.000 persones van ser arrestades per intentar escapar, 40.000 van aconseguir-ho i 136, segons dades oficials, van morir en l’intent. Però el més extraordinari és que, com tots els murs que separen pobles a la força, va ser inútil. Vicent Partal relata a Llibreta a Berlín com els alemanys de l’est tornaven a casa per sopar després d’haver creuat a la part occidental aquell primer cap de setmana de llibertat. Josep Maria Martí Font escriu a les cròniques d’aquells dies: “La gran paradoxa del mur és que acaba com va començar. (...) No ha servit de res, només per a la crueltat i la infàmia”.

Ara bé, el més important és que la destrucció del mur va fer veure al món que tot era viable. "Si cau el mur, tot és possible”,assegura Partal mentre ensenya un visat per passar a l’Alemanya de l’est datat per al 1990. No el va haver de fer servir mai. El mur va caure en una tarda i Alemanya va aconseguir la reunificació en poc més d’un any. El que semblava impossible va resultar ser així de senzill. I és que la normalitat, la naturalitat i la convicció calmada són, de ben segur, la millor resposta que els pobles poden donar als totalitarismes, els murs i les imposicions.