No tocava?

AQUELL DIRIGISME INFORMATIU - Salvador Alsius

Un president de govern, com a norma general, ha de ser capaç de donar resposta a totes les preguntes que se li facin i no pot escudar-se, sistemàticament, en el dret a callar. I això és el que feia de manera reiterada Jordi Pujol en moltes compareixences davant de la premsa. El seu “avui no toca” s’havia fet cèlebre entre els periodistes catalans. Tristament cèlebre. I per cada vegada que hagués pogut ser justificat n’hi va haver un munt en què no amagava altra cosa que una voluntat de dirigir amb mà fèrria l’agenda dels mitjans.

No és cap secret que Pujol, que ell mateix va ser un comunicador extraordinari, mai no havia tingut una relació fluida amb els informadors. No la va tenir a les seves incursions com a empresari de premsa i no la va tenir tampoc com a president. Som molts els periodistes que podríem evocar situacions gens airoses viscudes al seu voltant. Que serveixi com a exemple un paperet que va circular de taula en taula per la redacció de tv3 en què hi havia escrita de puny i lletra del president la pregunta que li havien de fer un dia els reporters que cobrien un dels seus recorreguts sabatins per les comarques catalanes.

UN RECLAM UNÀNIME - Montserrat Minobis

L’“ara no toca”, expressió pujoliana per excel·lència, es va convertir en el paradigma d’una època en què s’amagava –ara ho hem vist i recomprovat– una manera de fer política que alterava l’ecosistema periodístic. Fins a tal punt que, en un d’aquells àpats de Nadal en què el president Pujol convidava a l’“escudella i carn d’olla” al món periodístic català, aquest “ara no toca” va ser el leivmotiv del meu discurs de degana d’aleshores per convertir-lo en un “Ara sí que toca” (manllevant el títol del company Francesc Marc Álvaro), per demanar la concessió de la Creu de Sant Jordi a Josep Pernau, exdegà i mestre de tantíssims professionals del periodisme. I, alhora, posar de manifest, una vegada més, el nostre principal compromís amb la societat: el deure d’exercir la llibertat d’informació, sempre.

Aquest 2014, l’expressió que tantes vegades va utilitzar l’expresident Pujol per no fer declaracions o no contestar preguntes incòmodes ha desaparegut davant del reclam unànime per part de la ciutadania del país d’un “ara sí que toca” demanar responsabilitats a qui va ostentar el càrrec de president de la Generalitat durant vint-i-tres anys per haver confessat ser un evasor fiscal tot dilapidant un bagatge polític (d’encerts i errors) i eliminar, així, la figura d’un personatge que va confondre Catalunya amb la seva persona i amb el seu partit.“Ara sí que toca” donar comptes davant d’un país, d’un poble que necessita de polítics i polítiques honestes, i tenint com a testimonis i transmissors de la realitat i la veritat informativa una professió periodística que, en un determinat moment va pecar per omissió davant d’un personatge que tant va influir en la vida política i periodística del país.

ELS EFECTES DE TOT PLEGAT - Joan Brunet

Ningú no pot dubtar, a hores d’ara, que l’actitud de Jordi Pujol envers els mitjans de comunicació en general, i els periodistes en particular, durant l’etapa al capdavant de la Presidència de la Generalitat de Catalunya ha acabat per incidir en la qualitat (forma i fons) de la informació política catalana. L’“ara no toca” és i serà com una llosa que pesarà sobre el sistema comunicatiu català, i de la qual només el temps i els observadors polítics, econòmics, i socials, n’acabaran per discernir la dimensió i efectes tant sobre la ciutadania com sobre la manera de concebre la política.

Fonamento aquesta asseveració en les conseqüències ja vistes d’aquella tolerància en la qual periodistes –i també editors-propietaris de mitjans de comunicació– vàrem caure, i que, de facto, va comportar que acceptéssim l’“ara no toca” com a argument suficient per no tractar les qüestions que, des de la presidència del govern de Catalunya, consideraven que no era el “moment adient” de fer-ho. Dit d’una altra manera: amb la tolerància a l’“ara no toca”, periodistes i mitjans de comunicació deixàvem a mans de Jordi Pujol la gestió de l’agenda politicoinformativa catalana en detriment –i això és el més greu– dels drets de la ciutadania a la informació pública i a la transparència.

L’HORA DE L’AUTOCRÍTICA - Josep Carles Rius

El cas Pujol interpel·la tota la societat catalana i, en especial, els periodistes. Quin grau de culpa hi tenim com a professió? Al meu entendre, en tenim molta, però cal filar prim en l’anàlisi. Amb la Transició, tant la democràcia com l’autogovern i les llibertats eren fràgils, i els periodistes vam desenvolupar un instint de protecció, de responsabilitat mal entesa, que va contribuir a l’anomenat oasi català. Que, a la pràctica, va ser com una llei del silenci molt ben aprofitada per qui va aconseguir identificar-se amb la idea de Catalunya. És a dir, Catalunya era fràgil i, per tant, no es podia fer el joc a qui l’atacava des de fora. Pujol era Catalunya; per tant, Pujol era intocable. Primer, per a bona part de la ciutadania, que li donava majories absolutes, i després per als grans mitjans de comunicació, que van renunciar a l’esperit crític davant l’hegemonia política aconseguida per Jordi Pujol.

El problema no és el silenci respecte al clan Pujol. El més greu és la renúncia a la tasca de fiscalització del poder per part de la premsa. Però no podem generalitzar, hi va haver periodistes crítics, que van anar contra corrent, i en van pagar un preu. Hi va haver periodistes, potser la immensa majoria, que “no es van posar en política”. I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d’aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions.

L’OASI PERIODÍSTIC - Josep Maria Martí

Durant la transició, les pàgines de la premsa, les emissores de ràdio i les pantalles de la televisió intentaven reflectir la realitat complexa d’un país que anava canviant. Però amb el pas dels anys, els mitjans de comunicació i els periodistes començarem a fer passar l’actualitat pel filtre de la visió dels polítics i de les institucions, quasi sense adonar-nos-en –o sí!– que nosaltres cada cop estàvem més barrejats amb els qui manaven.

La distància òptima amb els fets a què el periodista s’ha de situar, es va perdre. Si ara estigués de moda la semiòtica, podríem utilitzar una de les seves disciplines, la proxèmica, per saber com i per què va començar la confusió que encara dura. En tot cas, amb els anys, una pràctica periodística com la de les preguntes públiques a les rodes de premsa, s’ha convertit en una cerimònia litúrgica en què els poders expliquen el que volen i una munió de becaris-aspirants a mileuristes prenen notes i enregistren sons i imatges. Ens hem convertit en altaveus acrítics i ens hem agenollat reverencialment davant les declaracions, presencials o virtuals, sense preguntes i acceptat, a més, que ens renyin quan algú planteja les qüestions que no toquen.