El periodista britànic Mike Holderness és editor del web London Freelance, membre d’honor del sindicat de periodistes britànic (nuj, en anglès) i màxim responsable del grups d’experts sobre drets d’autoria de la Federació Internacional de Periodistes. Al novembre, va participar en dos seminaris organitzats pel departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i capçalera va aprofitat per analitzar amb ell l’estat de la professió.
Arreu del món els periodistes tenim els mateixos problemes, no?
Sí, és el que em diu la meva experiència.
A grans trets, com estan els drets laborals dels periodistes?
El més significatiu és com els editors i propietaris de mitjans audiovisuals han intentat estalviar-se part dels salaris dels periodistes reemplaçant-los per freelance. I és important que els sindicats diferenciïn entre els freelance que ho són per elecció pròpia i els que ho són per obligació. Molts periodistes a Europa són obligats a signar contractes on diu que legalment són freelance. I, en alguns casos, tornen a ser a l’atur quan s’acaba aquella setmana i dies després tornen a treballar amb un contracte similar. Al Regne Unit, ens hem trobat amb freelance que s’han estat dos anys i mig anant empalmant contractes de tres setmanes. Així, els propietaris s’estalvien que tinguin cap mena de drets laborals. I aquest és el gran repte que tenen els sindicats europeus.
Podem dir que al sud d’Europa i a països com Espanya aquest repte és més gran degut a la pitjor situació econòmica?
No. No disposo de dades perquè molts sindicats no volen compartir-les, però sabem que un dels països on tot això passa més és, precisament, a Alemanya on, el 2005, la meitat dels periodistes ja eren tècnicament freelance. Són el segon país d’Europa amb més freelance després de Turquia.
I els sindicats estan preparats per a l’escenari canviant de la professió?
Els sindicats haurien de disposar d’organitzacions per als freelance.
No treballen sovint amb un model de negoci caduc?
Sí, és cert. I passa que hi ha periodistes a Europa que no se senten còmodes amb els sindicats actuals, no se senten representats perquè creuen que tan sols vetllen pels periodistes dels mitjans públics, i no pas pels dels privats.
Quina culpa tenim els mateixos periodistes de la situació actual? Podríem haver fet alguna cosa per evitar-ho?
Aquesta resposta varia en funció dels països. Al Regne Unit, per exemple, és difícil dir què hi podrien haver fet els periodistes. Com a individu, tant si estaves en una redacció i t’has hagut de posar com a freelance després de cobrar la teva corresponent indemnització, com si tens un desig ardent de treballar com a periodista i l’única manera de fer-ho és posant-te de freelance i regalant material a mitjans com Huffington Post, que no paguen als seus blocaires, què més pots fer? En teoria, els periodistes haurien de poder liderar una campanya contra aquestes pràctiques als mitjans, defenent un servei públic de qualitat, etc., però això és la teoria perquè, almenys al meu país, els periodistes sempre han tingut por, i ara més amb la crisi, a l’hora de participar en campanyes que vagin contra els interessos dels seus caps.
Compartir experiències entre els països no seria un primer pas? Tinc la impressió que cada país va a la seva.
Per una part hi ha el problema de l’idioma. Jo viatjo sovint a Brussel·les i envio constantment informació a grups d’experts, i és extremadament útil. A més, les noves tecnologies ens permeten compartir informació a nivell internacional, però és cert que encara hem de descobrir el model d’organització que ens permeti una distribució d’informació que ens proporcioni una forta estructura per poder canviar les coses.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari