El futur que s'apropa

És manifestament clar que els principals mitjans seguiran estant un pas per darrere en la cobertura de les notícies a nivell mundial. Aquestes organitzacions simplement no poden moure’s prou ràpid en una era interconnectada, independentment del talent dels periodistes i els corresponsals i de quantes fonts d’informació tinguin. D’altra banda, les notícies d’última hora seguiran venint de plataformes com Twitter: xarxes obertes que faciliten informació a l’instant, a nivell mundial i en paquets accessibles. Si qualsevol persona, en qualsevol lloc del món, té un telèfon o accés a un giny, que permeti enviar i rebre dades (una realitat no molt distant), llavors la capacitat de “donar notícies” quedarà en mans de la sort i l’oportunitat, com aquell civil involuntari a Abbottabad (Pakistan) que va descobrir, sense adonar-se, l’operació que acabaria amb la vida d’Osama Bin Laden.

Aquest lapse de temps, abans que els mitjans puguin conèixer la historia, alterarà la natura de lleialtat de les audiències, ja que els lectors i els espectadors busquen mètodes més immediats de lliurament de la informació. Cada generació futura produirà i consumirà més informació que l’anterior, i la gent ja no utilitzarà mitjans que no puguin seguir el ritme. La lleialtat de les audiències vindrà derivada de l’anàlisi i la perspectiva que aquests mitjans ofereixin, i el que és més important, de la confiança que tinguin en aquestes institucions. Les audiències confiaran en la credibilitat de la informació, l’exactitud de l’anàlisi i la priorització de les notícies. En altres paraules, algunes persones dividiran la seva lleialtat entre noves plataformes d’últimes notícies i les organitzacions de mitjans reconegudes per la resta de la notícia. Les organitzacions de notícies seguiran sent una part important i integral de la societat de diverses formes, però molts mitjans de comunicació no sobreviuran en el seu actual format.

Custodi i verificador

Les tasques d’informació estaran més distribuïdes que avui en dia, cosa que ampliarà l’àmbit de cobertura, però probablement reduirà la qualitat a nivell de xarxa. El paper del mitjà convencional es convertirà principalment en el d’agregador, custodi i verificador, un filtre de credibilitat que tamisa totes les dades i ressalta què és el que mereix o no la pena llegir, entendre i confiar.Twitter no és capaç de produir més anàlisi que un mico escrivint a màquina una obra de Shakespeare (encara que un intercanvi de missatges a Twitter entre dues persones intel·ligents i creïbles pot acostar-s’hi), la virtut de les plataformes d’intercanvi d’informació obertes i sense regular és la seva receptivitat, no la seva anàlisi i profunditat.

Els mitjans convencionals hauran de trobar formes d’integrar totes les noves veus globals a les quals poden accedir ara, una tasca complicada però necessària. L’ideal seria que el negoci del periodisme es fes més extractiu i més col·laborador. La connectivitat global introduirà col·laboradors nous a la cadena de subministrament. Una nova subcategoria que emergirà serà una xarxa d’especialistes locals d’encriptació tècnica, que treballaran exclusivament amb claus de xifrat. El seu valor per als periodistes no serà el contingut o la font, sinó que proporcionaran els mecanismes de confidencialitat necessaris entre les parts.

El periodista invisible

La connectivitat pot ajudar a aturar aquest desequilibri de poder de diverses formes, i una de les més interessants té a veure amb el xifrat digital i amb el que permetrà fer a les organitzacions de mitjans clandestins o en risc. Imaginem que una ONG té com a missió facilitar informació confidencial de llocs en els quals és difícil o perillós ser periodista. El que avui diferencia aquesta organització d’altres, com els grups de vigilància i els mitjans sense ànim de lucre, és la plataforma encriptada que crea i desplega perquè la utilitzin els mitjans dins d’aquests països.

El disseny de la plataforma és nou però sorprenentment simple. Per protegir les identitats dels periodistes (els més exposats a la cadena dels mitjans informatius), tots els reporters d’una determinada agència estan registrats en el sistema amb un codi únic. Els seus noms, números de telèfon mòbil i altres detalls d’identificació estan encriptats mitjançant aquest codi i les úniques persones capaces de desxifrar aquesta informació són individus clau que es troben al quarter general de l’ONG, que casualment té la seva base fora del país. Dins del país els reporters només es coneixen mitjançant aquest codi únic, el fan servir per lliurar articles i interactuar amb les seves fonts i editors locals.

Els articles i altres materials sensibles que els periodistes descobreixen poden ser fàcilment emmagatzemats en servidors fora del país (en algun lloc amb una protecció legal potent entorn a les dades), limitant encara més l’exposició dels que són dins. Dues tendències –cobertura més segura recolzada en l’encriptament i una audiència més extensa a causa dels avenços en connectivitat– asseguren que fins i tot en el cas que el sistema legal d’un país sigui massa corrupte o inepte per processar adequadament els dolents, aquests poden ser jutjats públicament en línia a través dels mitjans. Els senyors de la guerra que actuen al Congo poden no ser portats davant la Cort Criminal Internacional, però les seves vides no seran tan fàcils si cadascuna de les seves accions és captada i explicada per periodistes no identificables i il·localitzables, i els articles sobre ells viatgen fins als més llunyans extrems del món en línia.