"Un dels aspectes negatius del procés és identificar llengua amb nació"

Aquest és un extracte de l'entrevista a Lluís Bassets, director adjunt d' El País, publicada a la revista Capçalera.

JORDI ROVIRA

El 2013, treus El último que apague la luz: sobre la extinción del periodismo i ara La gran vergonya, arran de l’ocàs de Jordi Pujol. Darrerament, t’ha donat per fer llibres sobre cadàvers encara calents.

El llibre és un instrument més del periodisme i, tot i que vinc de la vella i arcaica premsa escrita, un s’ha de diversificar i fa anys que ho intento. A més d’informació d’actualitat, als llibres intento donar context, memòria, experiència, tot allò que podem aportar els periodistes veterans que hem viscut una determinada època.

Actualment, dirigeixes Elpais.cat, que va començar a caminar el 6 d’octubre i que no s’ha salvat de les insinuacions segons les quals heu sortit per les subvencions.

Però si no n’hi ha cap ni una, de subvenció! Les subvencions lingüístiques són per a la difusió en paper. A més, Elpais.cat és fruit d’una vella idea. Quan fa tres anys vaig tornar a Barcelona, una de les primeres coses que vaig fer fou presentar una petició d’ajuda tecnològica per millorar les pàgines d’ El Quadern, el suplement en català del dijous...

...que, el 1982, va ser el primer suplement en català d’un diari en castellà.

El primer en tots els sentits, durant molts anys també en difusió. Si bé aquella ajuda tecnològica ens va ser denegada. I, evidentment, darrere de l’ajuda també hi havia el projecte de posar en marxa Elpais.cat, que el teníem registrat des del 2006. Per tant, la idea de fer periodisme digital en català ja era antiga i ara s’ha presentat l’oportunitat de tirar-la endavant.

Amb tot, per què ara? S’ha dit que enmig del procés que viu Catalunya interessa un mitjà en català no sobiranista que aporti una visió diferent.

Això és evident i raonable, tot i no ser el motor històric del projecte. Encara que és un bon argument perquè, entre altres coses, un dels aspectes negatius del procés és identificar llengua amb nació, sobirania i independència. La llengua és de tots, no s’ha d’identificar ni amb la nació ni amb cap opció política i ha de tenir un angle i radi de vida molt més ampli. No és propietat dels nacionalistes sinó dels parlants.

Quan a El último que apague la luz parles de la globalització, dius que “no n’hi haurà prou amb fer periodisme en una llengua, la pròpia, sobretot si és d’abast limitat”.

Però no vull dir que no haguem de fer-ho. Jo sempre he cregut en la necessitat del periodisme en català.

Com quan el 1980 vas fundar El Món ?

Elpais.cat és el meu tercer projecte en català. El primer va ser el setmanari El Món, del qual vaig ser director i fundador. Després, el 1982, quan era el cap de Cultura d’ El País, vaig crear, amb l’equip d’aquí, el suplement Quadern. Vàrem ser pioners i, probablement, érem la publicació en català amb més difusió de la història, ja que tiràvem més de 50.000 exemplars. Això va quedar feliçment superat amb les edicions en català d’ El Periódico i La Vanguardia, el 1997 i el 2011, respectivament.

Elpais.cat no és una simple traducció de la versió castellana, perquè també té material propi. Quin problema hi havia a oferir el mateix contingut?

Els costos de la traducció. Tenim una quantitat brutal de contingut en castellà i seria impossible traduir-ho tot. Alguns continguts del punt cat també els traduïm al castellà. El que ens interessa és disposar d’una bona versió catalana que volem enriquir, sobretot, amb informacions nostres i opinió. Ens estem esforçant a tenir una opinió catalana.

Ara que parles d’opinió, no creus que en la premsa hi ha poca informació sobre el procés català i molta opinió? Som davant una guerra opinativa?

A El País estem fent molta informació sobre el procés i també molta opinió. Fins al punt que crec que no hi ha cap altre diari que doni més punts de vista diferents, més riquesa en les reflexions.

Perdona, en això discrepo. És cert que a l’edició catalana hi ha una varietat d’opinió important, però en l’espanyola aquesta és més monolítica i menys plural, amb un punt de vista molt més definit.

Ho accepto si parlem en termes de proporcions, però també haig de dir que l’edició espanyola d’ El País és més plural que l’ Ara i El Punt-Avui junts! A Catalunya, no hi ha cap diari més plural que l’edició espanyola d’ El País. Després de les eleccions autonòmiques del 2012, La Vanguardia va corregir el tret, perquè abans era quasi tan monolítica com els altres. I és que abans d’exigir pluralisme als altres hem de mirar el que practiquem a Catalunya. La premsa més sobiranista no és gens plural. A El País tenim un problema que patim més que ningú, ja que la demanda de la premsa sobiranista i de l’espanyola és de monolitisme. L’ abc, La Razón i El Mundo fan el mateix que l’ Ara i El Punt-Avui. I davant d’això, ens trobem en una situació excepcional. El públic de La Razón, l’ abc i El Mundo ens troba excèntrics i catalanitzats, mentre que el públic sobiranista ens veu poc plural.

Periodistes catalans no sobiranistes que van sovint a Madrid admeten que allà “no entenen res” del procés català. Tu com ho veus?

Probablement és així. No em sembla desencertat. Hi ha qui diu que ja s’ha produït la desconnexió entre les dues societats. Hi ha una gran incomprensió, i també, des de fa molts anys, un distanciament progressiu de les opinions públiques, alimentat, a banda i banda, per opinadors molt àcids i durs.