Reporteres en peu de guerra

LAURA SAULA

Per bé o per mal, durant molts anys les dones han estat excloses de la guerra. Fins ben entrat el segle XX, els editors dels principals diaris no volien enviar les seves dones periodistes a cobrir notícies des del front. Alguns d’aquests directors es van arriscar i, gràcies a ells, podem conservar el testimoni de grans reporteres com Virginia Cowles, Martha Gellhorn o Gerda Taro.

PRIMERS TESTIMONIS
Revolució Italiana (1846) Una de les primeres reporteres de guerra que es coneixen va ser la nord-americana Margaret Fuller (1810-1850). De fet, va passar a la historia per haver estat la primera dona al seu país en aconseguir un contracte en una redacció. Primer, com a editora en un diari anomenat Dial i, més tard, al New York Tribune. Va ser el director d’aquest últim mitjà qui li va proposar, el 1846, viatjar a Europa com a corresponsal. Precisament en aquell moment, hi havia la Revolució Italiana i Fuller fins i tot va poder cobrir tot el procés i entrevistar Giuseppe Mazzini, un dels protagonistes de la revolució.

Guerra de Cuba (1898)
Durant la guerra del 98, van haver-hi dues dones periodistes que aconseguiren endinsar-se al nucli del conflicte: la nord-americana Anna Northend Benjamin (1874-1902), que va obtenir un passi de premsa oficiali la periodista nord-americana del Chicago Record, Trumbull White, va aconseguir viatjar a aquesta illa després d’inscriure’s com a infermera per a la Creu Roja. Aquesta tàctica per poder arribar a la primera línia de foc va ser molt seguida, posteriorment, per altres dones periodistes.

Guerra del Marroc (1909)
Carmen de Burgos y Seguí (1867-1932), també coneguda com a Colombine, va ser la primera periodista i reportera de guerra espanyola documentada. Redactora del Diario Universal, va arribar a cobrir diferents episodis de la guerra amb el Marroc, tot i que oficialment el diari només l’enviava per realitzar reportatges de caire social. Però les ganes d’introduir-se en el front de batalla van fer que acabés visitant hospitals i campaments militars.

Primera Guerra Mundial (1914-1919)
La gallega Sofía Casanova va destacar molt durant la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa de 1917. Va ser tractada com una heroïna, ja que va ser l’única espanyola que va restar a les línies de foc durant aquest conflicte. Les altres periodistes documentades que van cobrir el conflicte van ser dues nord-americanes, Mary Roberts Rhinehart (1876-1958) per al The Saturday Evening Post -que va entrevistar, entre altres, Winston Churchill i Albert I de Bèlgica- i Peggy Hull (1889-1967), que es va fer famosa per haver estat la primera reportera de guerra oficialment reconeguda pel govern dels Estats Units.

Invasió italiana d’Abissínia (1935-1936)
Dues reporteres de guerra espanyoles, de residència francesa, van instal·lar-se a la capital, Addis Abeba, durant la guerra d’Abissínia. Eren Margarita de Herrero i Dolores de Pedroso, que van ser enviades per Le Journal. La seva professionalitat, però, va ser qüestionada pels companys periodistes quan, després d’uns atacs amb gas contra la població civil per part del bàndol italià, les dues van deixar durant un temps la feina per ajudar les víctimes com a infermeres a l’hospital.

L’ÈPOCA DAURADA
Guerra civil espanyola (1936-1939)
Aquest conflicte va comptar, per primera vegada a la història, amb una gran presència femenina de periodistes. Entre les dones que van cobrir-lo, s’hi troben Kati Horna (Hongria), Tina Modotti (italomexicana), Kitty Bowler (Estats Units) o fins i tot la catalana Marina Ginestà. Però hi ha tres noms que han passat a ser una icona dins dels periodistes que van cobrir la Guerra Civil: Virginia Cowles, Martha Gellhorn i Gerda Taro. La nord-americana Virginia Cowles (1912-1983) escrivia per a Hearst, grup de premsa sensacionalista, fins que va veure que la Guerra Civil era una oportunitat per demostrar les seves dots de periodista. Va cobrir el conflicte repartint-se entre els dos bàndols i va acabar plasmant la seva vida quotidiana al llibre Looking for Trouble.

Molt més mediàtica va ser la nord-americana Martha Gellhorn (1908-1998), també coneguda per ser parella d’Ernest Hemingway. Va ser una de les periodistes clau del conflicte. Per poder pagar-se el viatge a Espanya el 1937, va haver d’acceptar una proposta de la revista Vogue per escriure un reportatge sobre els problemes de bellesa a la mitjana edat, tal com explica Jar Couselo al Cuaderno de Periodistas d’apm. Un cop a Espanya, Gellhorn va escriure per a la revista Colliers i es va instal·lar al mític Hotel Florida de Madrid. Tot i que va ser molt a prop de la línia de foc i les seves cròniques eren molt ben valorades, mai es va considerar a si mateixa com una corresponsal de guerra en el sentit estricte, ja que assegurava no saber res sobre operacions militars ni del que estava passant realment. Més endavant, cobriria nombrosos conflictes arreu del món, com l’entrada al camp de concentració de Dachau, el conflicte araboisraelià o la guerra del Vietnam.

D’altra banda, l’alemanya Gerda Taro (1910-1937) és considerada una pionera en el periodisme gràfic de guerra femení, i també la primera a morir mentre cobria un combat. Companya sentimental d’André Friedman, més conegut com a Robert Capa, junts van anar a la Guerra Civil i van treballar per a revistes com Regards o Vu. Amb el temps, a moltes de les seves fotografies i escrits se’ls ha donat erròniament l’autoria de Robert Capa i la seva figura no ha tingut el ressò que es mereix.

Segona Guerra Mundial (1939-1945)
Molts són els noms femenins que es troben a la llista de reporteres que van cobrir la Segona Guerra Mundial; com les nord-americanes Sigrid Schultz, Margaret Bourke-White, Lee Miller, Helen Kirkpatrick, Dorothy Thompson, o Ruth Cowan entre altres. L’anglesa Barbara Wace (1907-2003), reportera d’Associated Press, és considerada la primera dona a cobrir, el 1944, la invasió de Normandia, quatre dies després del dia D.

Guerra del Pacífic (1937-1945)
La fotoperiodista nord-americana Dickey Chapelle (1919-1965) es va embarcar el 1944 cap al Pacífic Sud per fotografiar l’activitat de les infermeres destinades a la guerra. A poc a poc, va començar a seguir els marines, amb qui va poder cobrir la batalla d’Iwo Jima i d’Okinawa. La major part de la seva feina va sortir publicada al National Geographic.

UNA NOVA ERA
Guerra del Vietnam (1959-1975)
És a partir d’aquesta guerra quan la dona reportera ha tingut cada vegada més presència en els conflictes bèl·lics. Alguns casos destacats van ser les nord-americanes Judith Coburn, Gloria Emerson, Barbara Gluck i Ann Bryan Mariano, així com l’australiana Kate Webb i les franceses Christine Spengler i Catherine Leroy.
Dos anys després de finalitzar la guerra del Vietnam, es van aprovar els dos Protocols Addicionals als Convenis de Ginebra, en què per primera vegada s’assegurava la protecció a la figura dels periodistes freelance (dels dos gèneres) en missions de guerra. Encara quedava un llarg camí per recórrer.